dijous, 2 de febrer de 2012

Lectiones ad kalendas. Ianuarius

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit (No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove


Fortellernes marked (El mercat dels narradors). Gerd Nygårdhaug.
És una mena de barreja entre novel·la negra i novel·la històrica. Hi ha dos personatges principals, un bibliotecari i un veterinari d'un poble perdut de Noruega que van rebent unes cartes d'un pastor protestant del seu poble que ara es troba als Pirineus investigant un misteri que amagaven els templaris. Aquest misteri té a veure amb la descendència que va deixar Jesucrist i amb una possible afiliació amb famílies franceses que es dediquen al vi. Des del Vaticà tot ha estat sempre ocult i perseguit.

El llibre no m´ha agradat. Em sembla una barreja molt poc creïble i a més carent d'interés. Les millors escenes eren les de transició, quan relatava, no tant el que estavem descobrint, sinó com anàven a pescar, a fer esquí de fons, què menjaven.... pero la resta....

Ah i el final és penós. No us l'explico, però és per oblidar.

Caligrafía de los sueños. Juan Marsé.
Aquest també va de cartes. Una carta que una dona gran espera que li envii el seu amant és el fil conductor de la història. Un noi molt autobiogràfic, el Ringo, que viu a Gràcia a la part més alta, prop del Carmel, que treballa en un taller de joieria, que va entusiasmat al cinema, als anys quaranta, el viu retrat de l'autor. Té dues passions: tocar el piano i llegir. La primera es frusta quan una màquina li talla un dit, però la segona li donarà la saviesa per fer el que ha de fer.

Sempre m'ha agradat el Marsé per l'autenticitat. Una bona prosa clara i planera, un llenguatge col·loquial,  encara carregat de paraules del nen que era i està deixant de ser, dels silencis dels adults, de la censura de la postguerra.

I un final inesperat quan ja t'esperes un altre final. Això si que és bo!

Primavera, estiu, etc... Marta Rojals
El millor llibre, sense dubte, que he llegit aquest mes. L'Èlia és una arquitecta originaria d'un poble de Tarragona, de les terres de l'Ebre. Viu i treballa a Barcelona, però baixa al poble per les dates habituals: per tots sants, nadals, etc.. I allò que abans potser no valorava, ara amb 34 anys ho està redescobrint. La autora ens ho fa tastar des de la primera línia mitjançant la llengua. Torna a recuperar la parla de l'Ebre i amb ella tota la seva infància i un amor no consumat situat a l'adolescència. I per primera vegada veu la seva pròpia terra amb nous ulls, veu les oliveres i veu les taulades de les cases del poble, i amb la maduresa de haver deixat tot allò i haver vist món, descobreix i recupera uns mots, una societat rural que tot ho aguanta, des del fred i la feina dura fins les pèrdues i la mort, uns valors i unes arrels que la defineixen.

I també té un final estrany. Tan estrany que no ho havia entés. Sort que el vam comentar al club de lectura i els altres m'ho van fer veure. Final obert ple de possibles continuacions. Un veritable etc...

El correr Chi. Danny Dreyer
D'aquest llibre m'havien parlat molt i racomanat molt. És una tècnica de córrer que incorpora la saviesa de disciplines orientals com el tai-chi o el ioga. Descarta el patiment i la força muscular per córrer i desaconsella totalment l'autolesió d'extremitats i articulacions a força de desgast. El córrer Chi és el que no deixa petjada, el que respecta el propi cos i el que, sortint del centre d'un mateix, s'alia amb la gravetat,  es deixa anar i vola.
Per aconseguir córrer així proposa practicar quatre habilitats: respiració, relaxació, concienciació corporal i concentració.
Hi ha troços preciosos al llibre, però en algun punt exagera, es torna d'"autoajuda" quasi garantint-te que amb el seu mètode correràs tant com voldràs i sense fer esforç. Llàstima perquè la idea és bona.

Un consell que us transmeto:" quan corris, o quan facis qualsevol cosa, somriu".

Gli occhiali d'oro. (Les ulleres d'or) Giorgio Bassani.
La història d'un metge de Ferrrara als anys del principi del fascisme. Quan encara Mussolini era admirat i estimat per molts italians per les seves conquestes a Àfrica. La societat en la que viu "il dottore" no és capaç d'acceptar la seva condició homosexual. Fins a un cert punt de la novel·la, la discreció i el silenci permeten que tothom toleri "les rareses" a costa de perdre tots els nens i adolescent que anaven a consulta. Però un estiu a la platja, un jove pretenciós de la burguesia més rància el passeja descaradament com el seu amant. La desgràcia, al pur estil Oscar Wilde és per a ell i exclusivament per a ell.
Boníssim relat, escrit en un llenguatge molt proper i elegant, com sempre en Bassani, que incorpora també una descripició dels personatges i dels llocs de película. Recorda "Morte a Venezia".

La partida. Rax Rinnekangas.
Una compilació de relats curts d'aquest escriptor finlandès que jo desconeixia totalment. Estan dividits en dos grups. El primer son històries de personatges molt joves, als anys 60 i del descobriment de la vida, l'amistat, l'amor etc... El segon el formen relats de homes adults, cadascú representa una professió i junts mostren un ventall de solitaris. Nens i joves tímids d'uns barris obrers amb problemàtiques primer, homes de mitjana edat i d'un cert benestar econòmic després, en els fons aquests relats són més fotografies tristes d'una dècada que no pas històries amb acció.

M'agradat, però no llegiria un altre llibre d'aquest autor.

Això és tot per aquest mes. Ara estic amb Dr. Zhivago i l'Accabadora. Ja els comentaré al febrer.

4 comentaris:

María Fuentes ha dit...

Vaya lista!!
Yo me he propuesto este año leer por lo menos dos libros al mes, en dos lenguas distintas. Este mes me he terminado One Big Damn Puzzler de John Harding (muy divertido), y después pasé al italiano: La Boutique del Mistero, de Dino Buzzati, y ahora en español, estoy con Cien Años de Soledad de Gabriel García Márquez.
Los 30mins del tren dan para mucho!

BLN ha dit...

Verdad? Yo es que leo en el ferrocarril, eso de tener miedo a conducir por autopista, alguna cosa buena tendría que tener.

María vamos a Londres el 1 de mayo, ya te contaré.

María Fuentes ha dit...

uoooooooooooouooooooooooooo!!! te reservo sitio en el Mesón el Bacón Serrano??? Qué ganas!!

Pep ha dit...

ei, la marta rojals mola força, oi? a mi em va embarbesclar. salut.