dilluns, 27 de febrer de 2012

Pas a pas, temps pels meus peus

Les curses es comencen a fer el dia abans, quan vas a buscar el dorsal i la samarreta i t'ho prepares tot. La meva primera mitja marató va començar molt malament. Dissabte el Per es trobava fatal, amb problemes digestius molt greus, amb vómits i febre. I era ell qui m'havia d'acompanyar, marcar el ritme, agafar-me l'aigua, donar-me les barretes i els gels i animar-me per tal que no abandonés en cap moment.

Portava la cursa tan estudiada i entrenada que li vaig dir que ja la faria jo sola. Ens sabia molt greu a tots dos però ara que ja havíem arribat a aquest punt no podíem renunciar-hi. Jo estava convençuda que amb ell o sense, la faria fins al final. Pas a pas. Sense mirar el temps, donant als meus peus tot el temps del món. Jo anava a acabar-la i així vaig concienciar-me. M'havia visualitzat entrant a meta i sabia que hi entraria segur.

Diumenge però la cosa pintava una miqueta millor. El Per es trobava lleugerament recuperat i es va animar a acompanyar-me. L'inesperat canvi em va animar moltíssim.

Després de buscar aparcament com bojos, la Mireia, el Per i jo vam dirigir-nos cap a la zona de sortida. Feia un dia esplendid! No feia fred i l'alegria es mascava. Donant-nos la ma vam sortir al segon tret i tot va anar rodat. Tal com ho havia planificat, comptant el ritme i el pas, sentint-me increiblement còmoda i lleugera, només m'amoinava en Per. El veia cada cop pitjor. Suava molt. I si havia estat una tonteria acompanyar-me? I si li sentava fatal córrer en el seu estat? Vam passar per km5 i quan quasi arribàvem al 10 jo ja no podia més. El veia patir moltíssim. Així que per sort va accedir a les meves peticions reiterades d'abandonar i esperar-me a l'arribada. A partir d'aquell moment seguiria jo sola.

Al poc vaig arribar al 10 on vaig prendre la primera barreta energètica. Seguia trobant-me molt bé. He fet 10km? No són deu els que fem normalment a les curses? I perquè no estic cansada? Portava el meu ritme, com si el Per fos al meu costat. Un ritme més lent que el que porto als 10.000 i per això molt bo per a mi. Deliciós, un ritme que dona temps al meus peus, que em deixa gaudir i respirar. Arribo al 15 després de fer una Diagonal que em va semblar llarga, que no s'acabava. Segueixo, també menjo una altra barreta i baixo al mar. Ja ho sabia perquè ho havia fet amb la Mireia, aquest és el troç més pesat. Les torres Mafre (que per cert mai m'han agradat) allà lluny i no s'apropen mai. Haig de tornar a caminar al 20 però no sé si arribo a tant sense reforç. Sense parar de correr al 18km em prenc un gel (quina cosa més fastigosa!!!!) amb aigua d'un botellí que m'havia quedat per si de cas. I sí arribo al 20, ja només em queda un. Estic veritablement cansada.

Som-hi que ja m'espera la alegria d'arribar i el que tant he visualitzat i imaginat aquests mesos. L'últim km el faig bastant bé considerant que mai havia fet una distància així. A la recta final esquivo unes noies que s'havien agafat de la mà per entrar juntes. Jo entro  amb els braços en alt somrient plorant i cridant.

El meu temps? El temps dels meus peus, el temps dels meus pasos. 2hores, 22 minuts i 5 segons.

5 comentaris:

Clublectura ha dit...

Sincerisíssimes felicitats, Belén!!
Ara a per... la marató sencera?
Una abraçada lectora.

en TXABI ha dit...

B... de Belén !

jordicine ha dit...

Hola, BLN. Creia que sabies això dels 'Matins'. Faig els esports a quarts de nou i, a quarts de dotze, aporto un tema al sofà. Sempre estic assegut just al costat de l'Empar. Et contesto aquí perquè encara no he respost els diferents comentaris. Felicitats per la Mitja Marató. Crec que el més important és acabar-la, més enllà del temps. Jo no he corregut més des de la Mitja de Granollers -el quart, per ser exactes- però la setmana que ve sumaré un dia d'anar a córrer als dos de natació. I em plantejo, amb temps, fer un deu mil. Si vas a algun i em vols, m'apunto. Un petó, BLN.

Vidria ha dit...

Guapísima, si corres como escribes, ya te podés apuntar a la de New York.
Un abrazo gigante, Silvana.

BLN ha dit...

Moltes gràcies companys!

Arnau: Crec que la marató "va a ser que no", és un esforç massa gran per una quasi "cincuentona".

Txabi: sí i B de Barcelona!

Jordicine: La propera és bombers a l'abril, no te la perdis.

Vidria: El que escric ho he après amb tu!