divendres, 21 de juny de 2013

Gènere epistolar




L'altre dia vaig anar a desar un edredó al traster. L'altre dia fa ja un bon mes com a mínim. Allà vaig trobar una llibreta de l'any 1983 amb escrits, contes i poemes meus. Em va picar la nostàlgia i la vaig llegir. A partir d'aquí vaig començar a treure papers, carpetes i arxivadors empolsats. De jove -entre 1975 i 2000- vaig escriure i rebre cartes quasi a diari. Porto tot el maig i el que va de juny llegint i encara tinc un bon grapat pendent.

El gènere espistolar em torna una persona que no sabia que era. Jo era aquella joveneta als ulls dels amics, els familiars i els companys? No puc saber el que jo mateixa escrivia, però s'intueix molt bé en les respostes i reaccions dels meus corresponsals.

Vaig llegint i no puc evitar un somriure. Coses que segons les cartes eren fonamentals, persones que juràvem no oblidar mai, prioritats del moment, ara no són res... apenes les recordava. Molts noms d'amics comuns que ja no sé qui son. Idees sobre l'amor i l'amistat molt ingènues i visions de futur molt diferents del present des del qual les miro.

Alguns escriptors no superen la prova del temps. Amics de la universitat que jo recordava com grans escriptors, cultes, ingeniosos i divertits, ara em sonen pedants, ferragossos i buits. En canvi, d'altres amics que potser no van intentar impressionar-me, sinó només expressar-me amb senzillesa el que tenien al cor, tenen una prosa clara, emotiva i penetrant.

Idiomes, llengües.... m'escrivien en italià, en anglès, en català en castellà, (tinc unes poques, les més recents en noruec) ... persones que canvien sovint de llengua. Amb els amics d'aquí a la mateixa carta o entre dos cartes datades només 15 dies de diferència canvis de català a castellà (aquella inseguretat dels anys 80 amb el català escrit!) Amb els de fora una mica de tot, practicant el que sabíem i cansant-nos i canviant de llengua sovint. Les faltes d'ortografia que mostren la creativitat.

Deiem expressions que ja no es diuen. La meva ciutat es deia en quasi totes les cartes "Barna", ara ja fa anys que no uso aquest terme (si és que el feia servir llavors, suposo que sí), parlen de plomes i tinta i segells i "he de passar per correus o anar a la bustia avui per tal que t'arribi aviat" Tot un món que em torna i em fa conscient del passat.

Què quedarà dels facebook, els twitts i els correus electronics en el futur? Com diu l'Umberto Eco, no passaran la prova del temps, no quedaran enlloc i no es recuperaran mai. El propi format els fa efímers.

Espero que aquest bloc sí quedi per tal que quan tingui 80 anys el pugui obrir i llegir, trobar-me al·liena i repassar la dona que sóc ara madura, entrant en les primeres neus de l'edat, vivint l'entrada dels fills a l'edat adulta, l'amor de parella estable i reposat, l'expertesa laboral, encara amb molts camins per prendre i amb moltes il·lusions.



1 comentari:

Mar ha dit...

Tu quedaràs al meu cor. I quan jo marxi, allà on vagi, un troset teu, vindre amb mi, amiga :)