diumenge, 9 de febrer de 2014

Joan Manuel i Susan



De resultes d'un llibre que he llegit d'un familiar on s'expliquen històries personals, m'estic plantejant fins a quin punt és racomanable publicar les coses que li passen a un mateix. No ho dic tant per la protecció de la intimitat pròpia o de les persones al·ludides, sinó més pel fet que potser aquell contingut no té cap interés pel públic en general.

He buscat exemples d'aquesta qüestió en escriptors i poetes que m'agradin. Un de molt bó seria la cançó que va escriure en Serrat dedicada a la model danesa Susan Holmquist on relatava com va haver de deixar-la perquè ella l'enganyava i era una mica massa alliberada pel gust del Nano.

Normalment aquestes situacions solen ser molt tristes i tràgiques, mentre que en la cançó entitolada Conillet de vellut en Joan Manuel aconsegueix magistralment dibuixar un personatge encantador (al qual tens ganes d'abraçar i de jugar) i a la vegada explica el fracàs de la relació amb gràcia. Fins i tot cap al final dona un telèfon a la noia per si algun dia es decideix a trucar-lo, no com amant, sinó com a fotògraf, ja que Susan era model i Miss. El telèfon que li va deixar 2038282 (jo me'l sé de memòria) era l'autèntic del Serrat (això ja és massa!!) fins que el va haver de canviar per tal que el deixessin en pau les milions de conilletes de vellut que havien sortit arreu.

Conillet de vellut

Era suau com el vellut,
i poregosa com un conill menut.
En Snoopy era el seu heroi
i li agradava jugar com un noi
i de la mà
em duia amunt i avall sense parar.

Com un estel
fent tombarelles pel cel,
(és "maco" el temps d'estimar),
i no va ser aquell un temps perdut.
Conillet de vellut.

Però el conill fora del niu
m'enganyava amb qualsevol objectiu,
se'm perdia en el forat
d'una Nikon o una Hassenlblad...

Calia triar
o tocar el dos o fer
un "ménage à trois".
Però això és immoral
quan s'és un home com cal,
ibèric, mascle i cristià,
i em vaig quedar sol i fotut,
conillet de vellut.

L'Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
t'afusellen en cada exemplar.
Diuen que t'ha dat un lloc
Richard Avedon a New York.

No et pots queixar.
El que somniaves ja ho tens a la mà.
Et coneix la gent,
t'estima un adolescent
i un "iaio" et vol adoptar.

Ets feliç amb el teu nou drut?
Conillet de vellut...

Però avui he vist el cel obert,
Déu, que és bo i que sap el que he sofert,
m'ha deixat els seus consells
en un aparador de can Castells,
i m'he comprat el llibre "La fotografia és un art".
I abans d'un mes
seré millor que en Pomés.

Ja saps a on em trobaràs...
dos-zero-tres, vuit-dos, vuit-dos,
conillet poregós.

Sense un romanço ni un rebut,
conillet de vellut





Com a conclusió he tret que si ho expliques bé, pero que molt i molt bé, si tens la gràcia i l'art de saber fer la teva història interessant tot i que no sigui res més que la teva petita història, aleshores sí que pots explicarla i fins i tot guanya en frescor i en veritat (tampoc no cal deixar el telèfon real); però si no tens aquest art, més val que ho desis als teus quaderns pels amics o els familiars que ho vulguin tenir o per tu mateix si t'agrada recordar.


1 comentari:

Mar ha dit...

Jo crec això desde fa molt temps: Tots els escriptors beuen de la seva pròpia petita història; en menor o major mida la seva vida està present a la seva obra. Però el gran bon escriptor sap transpassar les fronteres de la seva petita història fent quelcom més gran, més universal. Així pot arribar a d'altra gent amb petites històries com ell/ella (tot i que aquestes siguen diferents). Una abraçada