dijous, 7 d’octubre de 2010

Entre runners hi ha bon rotllo

En una conversa casual a la feina, algú que ni recordo diu: l'Agustí és maratonià...

Ho deixa anar així com si digués és vegetarià o francès o evangelista. No li dona cap importància. Canviem de conversa i no se'n parla més.

Jo, l'Agustí no el conec pas molt. És l'encarregat d'audiovisuals, qui ens grava els ítems d'àudio del test d'ordinador, qui alguna vegada ha fet o ha tractat una foto per la classe, etc... No havia tingut mai una conversa de més de cinc minuts.

Tanmateix m'agafa com una mena d'emoció. Intento recordar-lo, si és atlètic, si es vesteix esportiu, me l'imagino amb bambes, calça curta i samarreta amb dorsal. De cop em puja uns mil punts.

Vaig al despatx d'audiovisuals al primer moment lliure que trobo. Comencem a parlar, em comenta totes les curses que ha fet, quin tipus li agraden més, com s'ha sentit en algunes d'elles i jo també li explico les meves experiències. Em somriu, es sorprèn, mai m'havia imaginat corredora, ens somriem amb un esguard còmplice.

Al cap de pocs dies rebo un correu de l'Agustí dirigit a moltes persones que ens recomana la inscripció urgent a la mitja de Granollers. Ens diu que és al febrer, però que les places s'exaureixen molt ràpid. Miro el correu, a qui ho ha enviat... veig, entre moltes persones que desconec, dos noms coneguts Àngel i Xavi. Són dos companys de l'administració del Servei de llengües.Una altre cop l'emoció.

Aquests dos companys tampoc eren gaire amics meus. Ens matriculen els alumnes, fan els certificats, ens fan les llistes dels grups.... vaja que hi tinc relació, però com en el cas anterior, no hem parlat mai de res personal.

Em trobo el Xavi fent una pausa a la porta d'entrada del Servei. Li pregunto si també corre. Sí i és maratonià. Va fer la primera empaitat per un amic, després va voler intentar-ho un cop més i aquest any no només s'està preparant per tornar-la a fer sinó que prova de baixar de les quatre hores. S'emociona i s'exalta en parlar del tema. Es que no et pots imaginar la sensació al arribar a meta, em diu, (sí que me la imagino, però molt i molt, i la plorera que et deu entrar mig d'alegria mig de tensió i mig de cansament). Parlem una estona llarga. Només ens interrompem perquè m'esperen els alumnes i a ell les matrícules.

Amb l'Àngel encara no he parlat.

Som aquí, infiltrats i callats, no ho saben tots, nosaltres ho vivim, sentim la complicitat, ho gaudim. Si no hagués començat a correr a aquesta edat, us ben asseguro que les dones maratonianes tindrien una representant al Servei de llengües!

4 comentaris:

Mar ha dit...

Doncs sols hi falto jo!!!! Bé començaréa escalfar tan aviat com passi el mal de genoll i por ser, d'aqui cinc anys estigui a punt. Apunta'm. Fes-me lloc!!!

BLN ha dit...

Quan vulguis, ja saps, jo corro amb tu i començarem molt bé, fent sèries convinades de caminar i còrrer.

SPEEDY-TXABI ha dit...

"... si no hagués començat a córrer a aquesta edat..." però què dius ! Hi ets a temps de sobres, t'ho ben asseguro. Potser la primera la farás en més de 5 hores, gaire be 6, però cal fer-ho un cop a la vida al menys !(ni t'imagines "el subidón" quan arribes -viu- a meta).

BLN ha dit...

que sí, que sí, que me l'imagino perfectament!!!!