divendres, 12 de novembre de 2010

La consolante

Escena: assistim a una partida de petanca entre un grup de parisencs i un altre de locals entre els quals nens i vells. Els locals, clar, estan arrassant.

És aquell moment just abans de marxar, quan la felicitat del moment es palpa, però ja es veu la fi.

Kate, una increïble anglesa que viu amb uns nens entre tieta, cangur i assistenta social, llança la seva proposta:

"Allez! La consolante, et après on y va..."

Charles Balanda, un arquitecte parisenc que després de viure i travessar per un passat molt dolorós està redescobrint el món a través de Kate, demana:

"Qu'est-ce que c'est? Un genre de tord-boyaux?" (una mena de retorciment, de mata-rates?)
-De quoi? La consolante? Vous n'avez jamais entendu ce mot-là?
-Non
-Eh bien... Il y a la première manche, la deuxième, la belle, la revanche et la consolante. C'est un partie pour rien... Sans enjeu, sans competition, sans perdants, pour le plaisir, quoi..."

Axí la vida ens dona la partida de consolació al final de totes les lluites, la que es juga per disfrutar-la, aquell amor inesperat, aquella persona que ens treu la solitud, aquell regal de l'atzar que no ens hem guanyat, ni l'hem merescut, aquella partida on tots juguen i ningú perd.
Just for fun.

Anna Gavalda, La consolante. 2008

1 comentari:

Per ha dit...

Este post tan bonito me da muchas ganas de leer este libro ahora! A ver si melo pasas ya!