dimarts, 30 de novembre de 2010

Zorionak maratoia donostiarrek du

El títol basc d'aquesta entrada vol dir "Felicitats als maratonians donostiarres" Aquí deixo la crònica d'un cap de setmana per no oblidar...

Marató de Donosti

Una marató no es comença còrrer quan es dóna el tret de sortida. Una marató es corre des del moment que un decideix "i perquè no?" "m'hi veig amb cor". Així que quan el Per, el meu home, em va dir "vull fer la marató de Donosti" de seguida m'hi vaig afegir a l'aventura. No a còrrer-la, això no és al meu abast, però sí a viure-la amb tota l'ànima.

Igual que a la marató, al temps de preparació es passen moments molt diferents. El temps de prendre decisions i organitzar un entrenament ben dissenyat, moments d'entusiasmar-se i tornar-se optimista, el temps de posar-se marques a superar, i, es clar, també moments de lesionar-se, de desanimar-se, de trobar entrebancs, de pensar "no podré", "no m'he preparat prou", "no és la meva, encara no..."

Amb tot aquest bagatge hem arribat a Donosti.

Aquesta és una marató de grup, dels runners de Can Mèlich, es fa millor amb companyerisme, i per això ens hem trobat amb el Xavier i l'Ester, el Jose, el Txabi i l'Alberto per anar a dinar i recollir el dorsal a l'estadi d'Anoeta.

L'entusiasme, la motivació creixen i augmenten tant que jo per un moment toco el cel amb la punteta dels dits tot dient: "I si jo corrés ni que fos un trocet per acompanyar-vos?" A Anoeta pots aconseguir una samarreta de màniga llarga fins i tot sense tenir dorsal i així ha començat la meva petita aportació a l'equip.

Diumenge fa un temps de mil dimonis: dos graus, vent i amenaça de pluja. Pugem tots a un autobús que ens porta a la sortida. Què puc dir de l'ambient a la línia d'inici? En totes les curses de la meva vida no habia vist una animació semblant. Públic i organització volcats en nosaltres!

He corregut un quilòmetre de la marató del Per, junts i contents, i després ell ja ha tirat més fort i m'he quedat corrents tranquila per disfrutar d'una jornada excel·lent. Al km 2 ja em deien "vinga que et queda poc" "Aupa! Aurrera!" (ànims, endevant) I sobretot animàven a les dones "Esas mujeres maratonianas!"

Cap al km 8 passo per davant del meu hotel i em paro. Eskarrikasko Donosti, gràcies ciutat amiga, jo sé que no és el meu dia i haig de fer d'ajudant del Per. Ràpidament em canvio i vaig al km 20. Veig passar el Jose, sembla que va bé, animat. No veig el Xavi que també passa a la mateixa velocitat. Ha començat a empitjorar el temps, plou més fort. Passa el Per, em dóna roba, li dono el gel, no hi ha temps per fer-li fotos. El Per va bé, no li fa mal la lessió que havia tingut preparant la marató.

Al km 30 tornem a trobar-nos. Té rampes als bessons però resisteix. Torno a donar-li un gel. Cansat però content veu que l'acabarà i en un temps força bo. Pujo a Anoeta per veure l'entrada trionfal. Estic orgullosa de tots, entra el Xavi, entra el José, a l'Alberto no l'he vist, entra el Per amb forces per fer un petit sprint per no deixar-se adelantar i entra finalment el Txabi que ha fet una nova marca personal quasi baixant de les quatre hores.

Em fan mal les mans d'aplaudir, la gola de cridar, però tinc el cor eixamplat d'alegria. Quina gesta runners, sou tots cinc uns cracks!

4 comentaris:

Joan ha dit...

Ai, la marató. Quin regal per l'ànima. Moltes felicitats al Per. Ens veurem a la de Barna?

BLN ha dit...

Potser sí, el Per s'ho està pensant.

SPEEDY-TXABI ha dit...

Tens raó... l'ambient a la sortida, una pasada !. I per uns moments et vas sentir com tota una autèntica "maratoniana", allà en mig entre tots nosaltres; estaves molt excitada, exultant, contenta. Va ser bonic tenir-te aprop.

jordicine ha dit...

Has escrit el post amb el cor! M'encanta. Un petó, BLN.