diumenge, 13 de febrer de 2011

La meva dentista

Jo sempre he tingut una fòbia totalment exagerada contra tots els dentistes. No suporto haver d'estar allà estirada amb la boca oberta i patint, sí patint, mentre em fiquen instruments de metall dins la boca.

He conegut molts dentistes. Cada dos per tres en canviava. Tots m'han fet mal i tots m'ha mostrat que aquesta feina requereix una bona dosi de psicologia de la qual ells van molt mancats.

Vaig començar quan era nena i havia de portar la tant odiada ortodòncia. Aquest meu primer dentista era totalment insensible al dolor dels nens. Segons ell tots ens queixavem per vici. Només em posava un spray que no m'adormia en absolut. El que menys li puc perdonar és que es comportava molt millor quan em portava la meva mare, però en quan anava jo sola, començava a fer l'ogre.

Després he patit també a un argentí arrogant i xerraire que em volia treure tota la boca i fer-me una reconstrucció de zero. A part que tenia uns preus desorbitats, era pedant i ho sabia tot de mí: que si jo tenia un problema personal, que si m'havia deixat corcar totes les dents, que si abans m'havien empastat fatal les dents (no per culpa del dentista anterior, sinó per culpa meva clar) . El vaig deixar definitivament quan em va dir que o em prenia un Vàlium i venia a consulta dopada i adormida, o no m'acceptava més. Jo vaig dir que estic en contra dels medicaments i no em pensava prendre res.

També vaig tenir un altre que ni més ni menys consulta a Figueres. Era un muntatge anar-me'n fins allà per poder visitar-me i no tenia gaire clar el que m'havia de fer. Intentava no posar-se nerviós, pero no sóc peça fàcil i el confonia.

Fins que he trobat la Roser. Vaig anar la primera visita a explicar-li la meva vida i miracles pel món dels dentistes. Va respondre que si jo em posava nerviosa, que m'hi posés, que tenia tot el dret del món. Si no em volia prendre calmants, que no m'els prengués, que també tenia tot el dret. Que la que NO havia d'estar nerviosa era ella i que no ho estava. Per tant jo podia estar com volgués.

Des que vaig a ella noto coses que m'agraden. Fa una feina molt important d'aixecar-me l'autoestima. Primer em mira les dents i comenta, avalua aspectes possitius i negatius. Aquest any t'has rentat molt bé les dents. Tal i tal dent estan molt sanes. La neteja de l'any passat es nota molt, les genives estan bastant be, etc... Quan m'ha de dir que tinc una carie o alguna cosa semblant, ho diu, ho comprova i ho cura. Fa la seva feina amb tot rigor. Però no  només veu càries, no només veu dents brutes i malaltes, no només veu la boca torçada i lletja que tots els altres dentistes havien vist. Veu i explicita tot.

Gràcies Roser, i gràcies a totes les persones que saben mirar no només els defectes, els errors i les pifies, sinó també el que està bé, el que s'ha fet i ha donat un bon resultat, les coses bones.

6 comentaris:

jordicine ha dit...

Quin homenatge més maco a la teva dentista. En tot s'ha de trobar la persona addient. Un petó, BLN.

Joan ha dit...

Caram, l'argument és de novel·la. I tal com enalteixes la troballa ja podem assegurar que t'hi has trobat a gust. I això que aquesta última ha hagut de superar els traumes que t'han generat els altres! Quin mèrit.

BLN ha dit...

El trauma encara el tinc, em costa anar al dentista, sobretot a la revisió anual. Però ella no el té, això és el que em salva.

Clara Gari ha dit...

Visca la Roser!!! diem-lo amb la boca ben oberta: mosseguem, rosseguem i masteguem a la llarga vida de la Roser....i de la Pili, Belen, que te la deixes!

BLN ha dit...

Es veritat, la Pili és fonamental, és la infermera de la Roser i també és fantàstica! Gràcies Clara, que vas ser tu la que em vas recomenar aquesta dentista.

Mireia ha dit...

On és aquesta dentista? fa dies que en busco un amb sensibilitat, tinc pànic a anir-hi i a tot el que em fan
Gràcies