dimarts, 22 de febrer de 2011

U a tres

Del primer cap de setmana a la casetta piccolina in Canadà, n'hem tret un resultat de u a tres. Una experiència dolenta, per tres de bones.

Inundació inaugural. Arribem tots quatre divendres al vespre, quasi nit, amb gana i cansats. Fa uns dos o tres graus fora, dintre la casa, no ho sé, però no gaire més. Engeguem la calefacció i ens disposem a fer el sopar. Mentre som a baix comencen a gotejar les vigues de l'entarimat de dalt. Pugem. Un radiador (nou de trinca, sense estrenar) no estava acabat de muntar i treu tota l'aigua de la calefacció per una clau totalment oberta, a raig. L'habitació inundada. Em recorda aquell conte del Monzó "Olivetti, Moulinex, Chafoteaux et Maury". La calefacció perd pressió i s'apaga. El sopar es refreda mentre treiem tota l'aigua gelada. Tot està mullat, fred dels collons.

Pujada per un caminet fins un coll i baixada cap a Fabert, quatre cases perdudes. DissabteEl Per es queda a esperar el lampista, no poden anar a esquiar com tenien previst. Jo surto a caminar amb els meus pals i les botes. Pujo per un senderol fent via. El dia és esplèndid. Arribo a un collet en relativament poca estona. Tot és força a prop. Des del coll albiro una casa solitària. M'ha cridat l'atenció ja des de baix. Canvio ruta i m'hi vaig. Es troba totalment aïllada, està en obres, com abandonada a mig construir. Bons materials, fusta, plaques solars. Prenc un caminet per arribar a Fabert, un poble molt perdut. Em reben dos gossos amb cares de pocs amics. Però no fan res. Surt una senyora i els crida. Torno tranquil·lament per un altre camí que desseguida em torna al collet i baixo.

Primera sortida a còrrer. DiumengePer molt que sigui a muntanya, no he oblidat les bambes, la roba lleugera, l'aparell de comptar els quilòmetres. Ja sóc una perduda runner. Sortim el Pol el Per i jo. Per la carretera no passa ni un cotxe. Queda descartat anar per camins, tot és ple de neu. El Per puja per coll d'Arles fins a França. En Pol i jo tirem fins un poble proper. Tot el camí són corbes, tota l'estona pujada. La darrera corba la fem caminant. Arribem a un habitat de masies sense plaça i sense esglèsia. Jo no li diria ni poble. La baixa és molt ràpida. En un moment ja som a casa. En total no hem arribat ni a 5km.

Caminada amb raquetes de neu. Diumenge, una estona després, mentre espero que el Per torni de la seva llarga tirada, començo a caminar per la pista amb les raquetes a la motxilla. Al poc ja no es pot passar. Em calço les raquetes. Pujo uns tres quarts d'hora pista amunt amb cada vegada més neu i més silenci. No hi ha ningú. Un bernat pescaire em surt del riuet que acompanya el camí. Al cap d'una bona estona veig dues ànimes vives. Dos corredors de muntanya, van amb pantalons curts. No porten bambes, porten unes botes lleugeres. No consegueixo entrendre com poden córrer per la neu. Decideixo tornar. Mig hora i sóc a casa.

5 comentaris:

Clara Gari ha dit...

Perduda runner ja eres abans, germaneta.Alguns naixem perduts de correra des de la sala de parts!
Jo ja quasibé estic a punt per perdre'm per Coll Pregon...

SPEEDY - TXABI ha dit...

... "casetta piccolina in Canadà" i en Per "puja pel coll d'Arles fins a França" ? No entenc rés (o en Per es va fotre una caminada transatlàntica de mil parell d'ous...).

jordicine ha dit...

Jo estic com l'Speedy - Txabi, desiorentat!!! Un petó, BLN.

BLN ha dit...

És que Quebecq s'anexionat França.

Pouvre Sarkozy

miquel zueras ha dit...

Hola, Belén. Gràcies per passar-te pel meu blog. Ho he vist avui (Rosebud el tinc una mica abandonat) i en una entrada que vaig ficar per equivocació (anava a Borgo, l´altre blog)
Ahir vam tenir un sopar de bloggers organitzat per la Bargalloneta del blog Parlem una mica de cinema? i va estar molt bé. Llàstima que no vas venir.
El teu Colacao m´agrada força, ja em veuràs per aqui. De moment ja veus que tens un altre seguidor.
Aprofito per passar-te el meu correu: miquelzueras@hotmail.com
Petons, Belén. Fins un altre.