Pas a pas, temps pels meus peus

Les curses es comencen a fer el dia abans, quan vas a buscar el dorsal i la samarreta i t'ho prepares tot. La meva primera mitja marató va començar molt malament. Dissabte el Per es trobava fatal, amb problemes digestius molt greus, amb vómits i febre. I era ell qui m'havia d'acompanyar, marcar el ritme, agafar-me l'aigua, donar-me les barretes i els gels i animar-me per tal que no abandonés en cap moment.

Portava la cursa tan estudiada i entrenada que li vaig dir que ja la faria jo sola. Ens sabia molt greu a tots dos però ara que ja havíem arribat a aquest punt no podíem renunciar-hi. Jo estava convençuda que amb ell o sense, la faria fins al final. Pas a pas. Sense mirar el temps, donant als meus peus tot el temps del món. Jo anava a acabar-la i així vaig concienciar-me. M'havia visualitzat entrant a meta i sabia que hi entraria segur.

Diumenge però la cosa pintava una miqueta millor. El Per es trobava lleugerament recuperat i es va animar a acompanyar-me. L'inesperat canvi em va animar moltíssim.

Després de buscar aparcament com bojos, la Mireia, el Per i jo vam dirigir-nos cap a la zona de sortida. Feia un dia esplendid! No feia fred i l'alegria es mascava. Donant-nos la ma vam sortir al segon tret i tot va anar rodat. Tal com ho havia planificat, comptant el ritme i el pas, sentint-me increiblement còmoda i lleugera, només m'amoinava en Per. El veia cada cop pitjor. Suava molt. I si havia estat una tonteria acompanyar-me? I si li sentava fatal córrer en el seu estat? Vam passar per km5 i quan quasi arribàvem al 10 jo ja no podia més. El veia patir moltíssim. Així que per sort va accedir a les meves peticions reiterades d'abandonar i esperar-me a l'arribada. A partir d'aquell moment seguiria jo sola.

Al poc vaig arribar al 10 on vaig prendre la primera barreta energètica. Seguia trobant-me molt bé. He fet 10km? No són deu els que fem normalment a les curses? I perquè no estic cansada? Portava el meu ritme, com si el Per fos al meu costat. Un ritme més lent que el que porto als 10.000 i per això molt bo per a mi. Deliciós, un ritme que dona temps al meus peus, que em deixa gaudir i respirar. Arribo al 15 després de fer una Diagonal que em va semblar llarga, que no s'acabava. Segueixo, també menjo una altra barreta i baixo al mar. Ja ho sabia perquè ho havia fet amb la Mireia, aquest és el troç més pesat. Les torres Mafre (que per cert mai m'han agradat) allà lluny i no s'apropen mai. Haig de tornar a caminar al 20 però no sé si arribo a tant sense reforç. Sense parar de correr al 18km em prenc un gel (quina cosa més fastigosa!!!!) amb aigua d'un botellí que m'havia quedat per si de cas. I sí arribo al 20, ja només em queda un. Estic veritablement cansada.

Som-hi que ja m'espera la alegria d'arribar i el que tant he visualitzat i imaginat aquests mesos. L'últim km el faig bastant bé considerant que mai havia fet una distància així. A la recta final esquivo unes noies que s'havien agafat de la mà per entrar juntes. Jo entro  amb els braços en alt somrient plorant i cridant.

El meu temps? El temps dels meus peus, el temps dels meus pasos. 2hores, 22 minuts i 5 segons.