dimarts, 24 de juliol de 2012

El tabú de la mort


La mort és una cosa més de la vida. És un pas més. De vegades no en volem saber res, no acceptem que ens morirem. Però és segur. I tots ho viurem. Viurem la mort. La gent que l'ha viscuda, fins i tot l'està vivint, aprecia les coses petites, la felicitat, tot el que ha tingut i encara té. Els éssers amats, els amics, la família. La companyia.

Què direm a un moribund? Com ens comportarem amb un familiar d'un mort? No cal fer res. L'única cosa important és estar amb ell. Amb la presència i amb el silenci compartit, donem el millor regal. Deixem-lo parlar, deixem que digui tot el que té al cor. No li diguem que no es preocupi, que ja passarà, que no té res, que no plori, que s'ha d'animar. Tot això només li farà mal. No li hem de dir res, l'hem d'escoltar. Necessita sobretot presència i atenció.

El record del mort s'elabora. Es passen diverses etapes, moments més tristos, moments de dolor intens, però poc a poc et queda la persona que vas conèixer en vida. Un bon record dolç i aquest sentiment t'acompanya en cada pas que vas fent per la vida. És la formulació del condicional: "ara em diria..." "això o allò li agradaria...", "ara faria..."  i es com una absència amb la que pots parlar, preguntar-li: "faig això?" Què et sembla allò?" I quan penses que aquella persona que et falta t'hagués dit "fes-ho" o "em sembla bé" llavors estàs segur que ho has de fer.

Perquè tabú? Perquè vivim com si fossim immortals. Vivim com déus d'un Olimp imaginari. I molta gent no en parla. Per moltes persones la mort els atura les ganes de viure. Pensen que es millor ignorar amagar, fingir...

La nostra societat és aparentment molt segura. Mengem aliments controlats, ens fem revisions mèdiques periòdiques, estem envoltats d'higiene i hàbits saludables.... Hem perdut la consciència de la nostra fragilitat. De la finitud. Tanquem els ulls com canalla, pensem que la mort no ens trobarà. L'amagatall càndid.

Del meu pare que va morir fa quatre anys, vaig aprendre el gust per la vida. Aquesta és la seva herència. Gaudir de cantar, de la natura, gaudir del menjar, de veure junts un partit del Barça, d'un quadre dels que pintava, d'un llibre, anar a buscar espàrrecs o bolets. Agafar musclos a les roques. D'una bona pel·lícula romàntica de les d'abans.

Conèixer i sentir la mort per ser més feliç, per viure la vida amb més amor i amb molta més alegria.

1 comentari:

Joan ha dit...

A la vida ens falten moltes coses, però sobretot, saviesa. Tendim a la negació d'allò que no ens agrada, com si així s'esborrés solet.

La felicitat de l'acceptació és molt més plàcida, però preferim la felicitat fàcil de la ignorància.