En plena temporada d'entrenaments, ves per on, després de cinc anys corrent sense tenir cap problema, m'ha començat una metatarsalgia. Això és la inflamació del coixí de la planta, just d'on surten els dits. Sembla ser que una causa podria ser que vaig fer dues sortides de 15km no prou distanciades en el temps, o simplement alguna sabata estreta o una bamba que havia perdut amortiguació. També pot ser una pedreta dins la bamba.
Per ara, res de córrer ni caminar, posar-me fred i calor, antiinflamatoris i sobretot repós.
I jo que tenia una sortida a Montserrat aquest diumenge!
Hauré d'ajustar el meu programa d'entrenaments d'alguna manera per recuperar el temps perdut, que ja és de dues setmanes i el que em quedi. (Tot i que vaig córrer la Jean Bouin amb la lesió)
Tinc la síndrome del corredor en dic sec i els nervis se'm disparen (ai, ai ai...)
Per fi vaig començar les classes. En entrar a l'aula per primera vegada i pujar a la tarima, vaig tenir una sensació estranya. Mentre feia classe no parava de dubtar si una persona com jo servia com a professor. Els alumnes eren ben sorollosos. De tant en tant em cridaven "professor" amb una veu extraordinàriament forta. Això de professor m'esverava. (...) Em sentia incòmode, com si tingués pessigolles a la planta dels peus"
* * * * *
El cas és que em vaig esverar quan, al moment de plegar, un alumne se'm va acostar amb un problema de geometria d'allò més complicat, demanant-me que li expliqués. Me'l vaig treure de sobre dient que ja li explicaria en un altre moment perquè llavors no ho entenia, i em vaig retirar corrents. Vaig poder sentir que els alumnes reien i es mofaven de mi dient "No ho entén! NO ho entén!" Estúpids! Hi ha coses que un professor no pot resoldre. Quan hi ha una cosa que no entenc, per què els estranya tant que digui que no ho entenc? Botxan Soseki Ntsume
Ara ja fa molts anys que faig classes, vaig començar al 1988, i ja ho tinc una miqueeeeeta per la mà. Però fins i tot ara, de vegades, em sento com en Botxan, no vull que em diguin "professora" (Llamadme Belén, por favor) ni em sento bé quan he de respondre a una pregunta dient que no ho sé (Lo siento, de verdad, pero ahora no te puedo decir por qué, la próxima clase hablamos, ¿vale? ).
Al programa de ràdio Els optimistes en Manu Guix i l'Àngel Llàcer ens presenten una cançó ben revolucionaria. Amb la música de "A las barricadas" anarcosindicalista a partir de la segona part, començant per un Llach indefinit, presenten la iniciativa que han tingut a Bescanó per fer que la gent anés al teatre i reivindicar el valor de la cultura.
La lletra diu així (no us la perdeu i canteu amb el Manu) La part en color pastanaga és la que sembla Llach i la part vermella és la revolucionaria.
Les pastanagues de Bescanó A Bescanó ressonen els canons de la revolució no bel·licista, però rural. El nom de l'enemic consta de tres lletres, i preten exterminar la vida cultural. IVA ets un cabró! A la que em despisto, em fots una clavada i t'omples el sarrò. Però no contaves amb la gent de Bescanó que se la saben llarga i han trobat la solució. Si vols anar al teatre no compris l'entrada que el cabró del IVA et clavará el 21 per cent. Però amb la pastanaga revolucionaria la cultura seguirà sent per la gent. Sembla que volgueu que el poble sigui tonto: "Menys cultura que ja tenen el futbol" Però la pastanaga revolucionaria defensa la cultura tant si es vol com si no es vol.
Doncs sí, doncs sí, sembla que aquest meu cinquantè aniversari està sent l'any de la marxa enrere pel que fa a les curses de 10km. Fins el meu gloriós any 2011, tot era millorar, tot era trencar marques. En cada cursa, ni que fos una miqueta, em menjava temps. Ja la Mercè em va confirmar que la davallada era un fet: de 57 i escaig que vaig fer al 2011 a 1 hora 03 d'enguany. La dona no podia comparar-la perquè ni sé quina distància vaig correr i en tot cas segur que no eren els 5km de les altres. I ara la Jean Bouin que l'any passat em donava 56:57 al cronòmetre (oficialment 57:00), l'he acabada a 58:23. Ara bé dins de la meva categoria (ara una més alta: dones de 50 a 55 anys) he quedat molt millor que no pas abans.
Però com diu el lema d'aquest any, no hi ha excuses. No correm sempre per superar-nos. Les curses són molt més que això i seria molt tonto per part meva renunciar-hi amb l'excusa que ja mai faré els temps que havia arribat a fer.
Encara em queda un camp on millorar molt la velocitat. I aquí que m'hi vaig. Les mitges maratons. Les entrenaré fent curses de 10km i ja tinc l'excusa ideal per sortir a correr!
Erik, no recordo la teva primera paraula, al llibre del bebé diu que va ser als 12 mesos. Pero no diu quina. Als 18 mesos vas dir:
Hadeu!
Això és un híbrid entre Adéu i Ha det (adéu en noruec)
Als 4 o 5 anys
Mamma, quin és l'últim número? No n'hi ha d'últim, els nombres són infinits Sí, d'acord, però quin és l'últim? Infinit I quin número va abans d'infinit?
Als 6 o 7 anys
Mamma, tu ets la meva princesa i jo el teu caballer El meu Erik primer de Noruega, com et diu l'abuelo. Jo et protegeré.
Als 13 o 14
Vull fer-me un graffitti a l'habitació. Què????? Que vull pintar la paret amb això (em mostra un dibuix)
Als 15 o 16
Ja sé que vull fer com a activitat extraescolar Basquet, squash, running, futbol? No, vull fer castells! Castells? I com t'ha vingut això al cap? Perquè l'Edu és casteller i a campaments ens n'ha parlat i és guay
Als 17 en un concert de Bruce.
Vinga, mamma, et pujo que no hi veus (M'agafa. fem un pilar de dos) Que xulo Erik es veu perfectament, sembla que el Boss i jo siguem els únics al concert. Agafa't fort que ara ballem Eriiiiiiikkkk....
Ja n'has fet 18, votaràs la setmana que ve, vas a la universitat, ets cap de castors, ets un dels més grans castellers admirat i estimat per la colla i fins i tot has treballat dur pintant i tallant arbres a una cabana a Noruega. Treball de víking, cap tonteria!
Avui he assistit per primera vegada a una meditació sota el so que produeixen uns bastonets en girar-los i colpejar-los en bols de quars i bols tibetants metàlics. M'ha agradat moltíssim.
La sessió consistia en una profunda relaxació, fins arribar a un estat de semi vigilia, però sense perdre la consciència i l'atenció.
Tenia les parts típiques de deixar anar els dolors i molesties corporals primer, deixar els pensaments que ens distreuen després, concentrar-se en parts del cos, en la respiració i l'energia.
Després les sensacions de llibertat, lleugeresa, força, protecció, intensitat, etc... i els mantres possitius enviats cap a un mateix.
Tot això ja ho havia fet. El que ha estat totalment nou per a mi ha sigut la música, el so que acompanyava durant més d'una hora la veu del mestre, en Juan Carlos Palacín. La increïble vibració dels bols et penetrava tant que al cap d'uns minuts ja no sentia que la música vingués de fora sinó que jo mateixa era l'instrument d'on sortien tots el sons. Tenia la sensació que jo els creava i en mi neixien.
Sonava així
El ioga i la meditació tenen tantes versions com persones hi ha al món. Si comparo el que he viscut avui amb els dies que vaig passar a La Plana fent ioga Iyengar, és com la nit al dia. Allò era disciplina castrense, esforç, voluntat, repetició i intensitat. Mentre que avui era no fer, deixarse fer en tu, fer-te receptacle sense impedir que passés el que havia de passar. Una no acció perfecta per netejar tot el cos. Si em pregunteu què prefereixo, tot i que és bo provar i experimentar diverses tècniques, jo em quedo amb aquest ioga.
En aquests temps de crisi, on tot sembla anar malament m'ha arribat una frase del genial i admirat Woody Allen que, si més no, omple d'humor el mal moment. Diu el mestre:
"Me ha llevado diez años tener éxito de la noche a la mañana"
Només el treball i l'esforç ens treuran d'aquí, la superació i la constància i dir no a certes coses que ens volen fer empassar. No cal que siguem competetitius, no cal fer més per menys, no cal reinventar-se, no cal viure mancats de cultura, sanitat ni cap tipus de consum.
Ens cal ser competents, seguir fent el que ja fèiem bé, seguir sent nosaltres mateixos, apostar per consumir cultura, lleure i esport i ser cada dia una miqueta més ecològics.
Aquest any l'entrenament per les dues mitges maratons (la de Barcelona al febrer i la de Paris al març) va començar el 15 d'octubre. Per tant puc dir que porto mig mes (o una miqueta més) d'entrenament.
Com l'any passat segueixo un pla organitzat i supervisat pel víking. He fet dues vegades sèries a la cinta, tres vegades rutina al fitness, quatre sortides de mitjana distància (8km), dues de llarga distància (13,14km) i he participat en una cursa amb molt bon resultat. En total porto correguts 64km.
Les dues darreres sortides han estat aquest cap de setmana llarg. Les he fetes en un lloc idíl·lic, un llarg camí que porta de Ventalló fins a la platja seguint el curs del riu Fluvià. La primera sola i l'altra en part amb en Per. M'he sentit bé i amb ganes de començar aquest mes de novembre amb més reptes. El més gran la cursa Jean Bouin que l'any passat vaig posar en un llistó alt (57:00) Aquest any espero apropar-me.
Tinc previstos un centenar i escaig de quilòmetres en un mes. Veurem que tal...
Un escriptor troba un manuscrit anònim. No només és una història meravellosa, és la història que sempre havia volgut escriure. Ho copia paraula per paraula al seu oridinador. Ho publica amb el títol "The Window Tears" i ho signa com autor.
Ha fet un error, un gran error imperdonable, del qual no pot fugir mai més.
A mida que la pel·lícula The Words avança amb aquest plantejament, et vas preguntant què pot fer per arreglar-ho. I un vell molt savi li sentencia el futur: hem de viure amb les conseqüències del nostres errors, no podem anar al punt del passat i canviar-ho i, en alguns casos, no podem ni tan sols demanar perdó.
La veritat us farà lliures, es diu, però i si la veritat ja no es pot dir? I si té conseqüències negatives per terceres persones? I si robant les paraules li robes la vida, no només l'obra, i la vida ja mai la pots tornar?
D'aquestes qüestions tracta la pel·li i la recomano, tot i que no és un éxit de crítica. Hi ha tres històries que evolucionen en temps diferent: la d'un soldat americà i una cambrera parisina a la Segona Guerra Mundial, la d'un escriptor amb problemes econòmics a New York a principis d'aquest segle i la d'un escriptor madur i una becària setciències que li vol treure la confessió final.
Em dic Belén, un nom amb el que mai m'he sentit còmoda. Si hagués tingut una filla m'hagués agradat dir-li Cristina.
Jeg hetter Belén, et navn som jeg aldri har følt komfortabel. Hvis jeg hadde en datter jeg ville ha likt å kalle henne for Cristina.
