Per fi vaig començar les classes. En entrar a l'aula per primera vegada i pujar a la tarima, vaig tenir una sensació estranya. Mentre feia classe no parava de dubtar si una persona com jo servia com a professor. Els alumnes eren ben sorollosos. De tant en tant em cridaven "professor" amb una veu extraordinàriament forta. Això de professor m'esverava. (...) Em sentia incòmode, com si tingués pessigolles a la planta dels peus"
* * * * *
El cas és que em vaig esverar quan, al moment de plegar, un alumne se'm va acostar amb un problema de geometria d'allò més complicat, demanant-me que li expliqués. Me'l vaig treure de sobre dient que ja li explicaria en un altre moment perquè llavors no ho entenia, i em vaig retirar corrents. Vaig poder sentir que els alumnes reien i es mofaven de mi dient "No ho entén! NO ho entén!" Estúpids! Hi ha coses que un professor no pot resoldre. Quan hi ha una cosa que no entenc, per què els estranya tant que digui que no ho entenc?
Botxan
Soseki Ntsume
Ara ja fa molts anys que faig classes, vaig començar al 1988, i ja ho tinc una miqueeeeeta per la mà. Però fins i tot ara, de vegades, em sento com en Botxan, no vull que em diguin "professora" (Llamadme Belén, por favor) ni em sento bé quan he de respondre a una pregunta dient que no ho sé (Lo siento, de verdad, pero ahora no te puedo decir por qué, la próxima clase hablamos, ¿vale? ).
1 comentari:
Desde 1988, una chica joveneta como tu? Imposible...
Publica un comentari a l'entrada