dissabte, 5 de juny de 2010

Dues versions, un mateix poema


Aqui teniu dues versions d'un poema, la primera més laxa amb la rima i en català, la segona un sonet en italià, del meu llibre de plecs amatòris. De l'època que vivia a Itàlia, per allà l'any 1987


Amo la teva veu que m'acarona
més que les mans i més que els ulls a voltes,
la veu que arriba a indrets inaccessibles
persistent i flexible com una ona.

Quan parlaràs, perdrà pes el meu cos,
ja no serem al llit, volarem folls
com aquells mercaders d'on surt el sol,
en la catifa espessa del teu so.

Quan tindré fred amagarè la pell
en algun petit mot, en un pronom,
contracorrent nedaré entre els teus mots
i tornaré a la boca com per joc.


Quan callaràs tindré temps pel repós
i per tornar a ma pell indisciplent,
congregant les diverses parts del cos
que han fruït el plaer pregonament.

Amo la teva veu
impura coneixença del teu cos.

* * * * *

Amo la tua voce que mi carezza
più delle mani e più degli occhi a volte,
che persistente e flessibile ha molte
sponde sfiorato della tenerezza.

Se parli tu, su di tanta bellezza
vola il mio cuor con le redine sciolte,
come fanno i mercanti dalle colte
terre d'oriente d'immortal saggezza.

Amo le quattro labbra che incontrate
nel bacio tornano a noi in coppie
non sapiamo se giuste o scambiate.

Amo infine tua bocca, ascoltarla,
quando mi bacia e quando mi carezza
e l'amo quando tace e quando parla.




Tot i la paradoxa, sota aquests arcs de la bella Torino vaig escriure la primera versió catalana i només després, a Barcelona, en la distància, recordant un amor que em va deixar molta empremta, vaig fer la segona versió en italià.

1 comentari:

Mar ha dit...

Bln,
ya lo había leído y ya sabes cuánto me gusta.
¡Qué suerte poder expresarse así en una lengua que me parece tan bella como el italiano!