divendres, 18 de juny de 2010

Les màquines i jo

Que no, que no, que les màquines i jo no ens entendrem mai. Si jo ja ho sé, si em passa sempre, però noia, que vols fer-hi. No sé fer anar ni la més mínima màquina sense una gran explicació prèvia i moltes, moltes proves.

Ahir vaig viure una de les situacions més ridícules que us pogueu imaginar. Doncs vaig anar a veure un metge esportiu per fer-me una valoració del meu estat de forma i fer una prova d'esforç. Jo ja vaig reiterar al Nacho, que és el metge i amic que m'ho feia, que no havia pujat mai a una cinta de còrrer, que corro exclusivament per fora, que no acostumo a entrar a les sales de fitness.... Com que no el veia reaccionar de cap manera, jo insistia. Però en Nacho no es podia imaginar el que anava a veure...

Ja entrar en una sala de fitness em va fer pujar les pulsacions, és com una càmara de tortures, amb tot de màquines funcionant, la gent no es parla, cada esportista concentrar en ell mateix, uns amb les bicis estàtiques, els altres amb les cintes... Un infern... quan hi vaig a Can Melich per fer els estiraments desprès de còrrer, ja m'agafa una mica de yuyu, però com que jo no faig servir cap màquina i entro en grup i vaig xerrant, puc relaxar-me un xic.

Be, doncs, pujo a la maleïda cinta i el Nacho me la posa a velocitat de passeig, per simplement caminar. No era capaç de fer-ho. Els peus se m'anaven enrerra i queia de la cinta, vaig començar a marejar-me. Sort que la maquineta tenia un manillar per agafarse. M'haurieu d'haver vist clavant les ungles a les manetes i cridant com una boja "Para esto, Nacho, para esto que me mato" i el pobre metge dient-me, "Si son como las cintas de aeropuerto o unas escaleras mecánicas". "No, que no puedo caminar, que me tiran para atrás" "Suéltate, camina" "No que no puedo". Per sort als costats tenen dues bandes fixes i al final el Nacho va entendre que jo m'estava posant histèrica total i em diu "Pon los pies en las bandas" Vaig salvar la vida, perquè fins aquell moment jo no les havia vistes.

Llavors sí que em va donar explicacions de com es caminava en una cinta que va marxa enrera i per tant que tu has de superar al ritme que ella et dona. Vaig provar i molt bé. Ara sí, les pulsacions anaven desmadrades, no per la velocitat o inclinació de la cinta, sinó per l'ensurt, els crits i la suada que vaig patir pel sol fet d'apropar-me a una màquina.

2 comentaris:

... TXABI ha dit...

... espero que el Minipymer o la Turbomix no et donin tants maldecaps i se't donin millor...!
(hehehe...)

BLN ha dit...

Txabi, avui he conduit un cotxe fins l'aeroport, i no he tingut por. Estic al.lucinant! Turbomix ni en tinc ni en vull. Minipimer sí, peró té dos botons.

Et recomano el bloc del Nacho Muro, el metge del que parlo
http://blogs.menshealth.es/salud/

és realment interessant (mira l'article sobre els mugrons sagnants) sobre salut dels esportistes.