divendres, 9 de juliol de 2010

Quin tipus d'amiga sóc?


La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos....

José Agustín Goytisolo




Dono la raó al Goytisolo quan diu que l'amistat la tindràs sempre, malgrat tot. En el meu cas és clar, que jo no sempre em mereixo els amics que tinc, perquè no treballo les realcions amb les persones amb prou cura.

Jo sóc una persona poc detallista. Començant pel telèfon. No m'agrada trucar per parlar. No truco mai als amics. Nomès per quedar, per donar-los un missatge, però mai per veure qué fan, cóm estan...

M'oblido dels aniversaris, millor dit, me'n recordo però m'oblido de trucar per felicitar. No faig quasi mai regals. Si viatjo i compro algun record, quasi sempre és per a mi, o també pot ser per a una persona que ha fet el viatge amb mi, però mai per algú que m'espera.

Tinc un caràcter fort i sempre els dic el que penso. De vegades he perdut amistats per això, pero la majoria ho han resistit amb molta retilència (és diu així, no?) De vegades crido, altres sóc molt radical en les meves opinions. Puc ferir a les persones sense ni tan sols notar-ho. Però, que jo sàpiga, ningú no em guarda rancor.

Per tot això i més coses de les quals potser no en sóc conscient, hauria de ser una dona solitària molt desgraciada, però no, no és així perquè tinc uns amics a prova de bombes:

Potser no ens veiem en mil segles i quan ho fem estem tant compenetrats que ens sentim com si la darrera vegada fos ahir.

Sempre em fan riure, no donen importància als meus defectes i en canvi em valoren moltíssim les meves qualitats, tenen una imatge de mi molt bona.

No tinc grup d'amigues, com tenen altres noies-dones que conec. Som amics i prou i no pensem de quin sexe perquè l'amistat cap a tot arreu. Alguns són més grans que jo i d'altres molt més joves, no importa.

No existeixen temes tabú entre els amics. Ho parlem tot, fins i tot el més íntim i mai em demanen que no li expliqui a ningú algun secret. Ja em coneixen, si m'ho expliquen jo ho voldré comentar.

Amb ells he fet de tot, sortir, ballar, cuinar, viatjar, treballar, passar-ho bé, lligar, fer esport, sortir a la muntanya, cantar, menjar, parlar en conferències, fer de pallasso, empaquetar regals de nadal, conduir molts i molts quilòmetres (ells al volant, jo mai), anar en bici, passar la nit sense dormir, i no sé quantes coses més....

Ara estareu pensant que jo gasto una falsa humilitat dient que no sóc bona amiga... no tampoc és això. Jo sóc "fan" dels meus amics, els defenc a capa i espasa sempre que algú els critica (tot i que jo els critico), m'entusiasmo amb el que fan i aporto bon humor i simpatia a les relacions. No tinc enemics, perquè mai me'n recordo de les ofenses, i no menteixo ni sóc hipòcirta amb absolutament ningú, no ho sé ni ho vull fer. Mai m'ha costat demanar perdó ni perdonar els altres. Jo sóc tot cor, tot emotivitat, tot ganes de viure.

En fi, que ara ja tocaria començar a posar la llista de tots els amics, però no ho faré, vosaltres ja sabeu que hi sou, em referiré només a un, al millor dels millors, per tal que rebi el meu agraïment en nom de tots. Ell és qui més ha patit el meu càracter i qui ha hagut de canviar molt per tal de no separar-se de mi en tota la seva vida. A tu, Per, gràcies de debó, el meu millor amic, el meu amor, per una vida junts que sembla que fos ahir que vam començar.

I dos amiguets més, vosaltres bandarres, Erik i Pol, que tot i que els pedagogs diguin que no s'ha de ser amic dels fills, per a mi sou amics i més que ho sereu d'adults, us estimo moltissim!


1 comentari:

Per ha dit...

Me siento como Iker a la tele ayer: 'Que quieres que diga...(petó gran)!'