La domesticació de cavalls i la invenció de la roda (Ideas. P. Watson)

Segueixo llegint el llibre de Peter Watson Ideas, he arribat a la famosa invenció de la roda, que és un dels descobriments referència de la evolució humana. M'ha interessat molt el contex i la relació que es comenta al llibre entre dues troballes del periòde sumeri a Mesopotàmia: la invenció de la roda i la domesticació de cavalls.

Per una banda tenim que la roda es va inventar primer per fer un torn i amb aquest poder fer girar el fang per construir peces de ceràmica. Per l'altra tenim que, contemporàniament i al mateix lloc, es comencen a caçar cavalls salvatges sense treure'ls la vida, perquè es feien servir per beure la seva llet i per menjar-ne la carn (com actualment els vedells i les vaques).

Cap al 3500 abans de Crist va esclatar el miracle! La roda del torn podia fer-se a tamany molt més gran i afegir-se a una plataforma, es va inventar el carro, i en lloc de tirar l'home d'ell, algun animal podia fer-ho. Primer van ser els bous i els ases que ja estaven domesticats des de feia més temps, i més tard van provar el cavall.

El cavall era l'animal més adecuat per fer la feina, tot i que no tenia tanta força com un bou, era més intel·ligent i flexible i podia desplaçar-se a més velocitat. Llavors l'home el va començar a muntar i el va fer servir com a mitjà de transport.

Segons l'arqueòloga Melinda Zeder "Horses caused the first globalization" perquè la movilitat de tots els pobles antics es va revolucionar i la invenció de la roda es va expandir per tot el continent euroasiàtic.

I amb ella la invenció de l'escriptura cuneiforme, de la ceràmica, l'art i la primera civilització propiament dita.

L'estandar de Ur és una de les primeres proves artístiques d'us del cavall com a animal de càrrega. També ho és de la roda.

Ortografia

Quan era petita a l'escola tenia el problema de l'ortografia. En general se'm donava molt bé escriure, però sempre em baixaven punts per les faltes. Em deien que havia de llegir molt i que d'aquesta manera retendria els mots escrits correctament. Vaig llegir sempre moltíssim i devoro llibres encara, però segueixo escrivint amb poca cura en totes les llengües, no tinc tanta fixació per les coses visuals i faig moltes faltes. A aquest bloc en debeu trobar bastants, ja que jo mateixa vaig corregint de tant en tant quan em rellegeixo i les veig.

Per això estic tan d'acord amb aquest video de l'Anna Gavalda, de la qual ja vaig comentar un llibre en aquest bloc (Ensamble, c'est tout) i ara estic llegint La consolante, una meravella de tendresa, poesia, creativitat i construcció literària. Molt racomanable.

En aquest video ella comenta, com podeu sentir, la seva relació amb l'ortografia. Diu que és caótica, en absolut innata ni natural, no li és fàcil saber com s'escriuen paraules en francès com "pinguin", "ascensseur" "ressucité" o "marrain" (potser no estan ben escrites, que consti). Per això busca moltes paraules al diccionari quan escriu una novel·la i això li ha comportat molts plaers i troballes que van més enllà de la mera ortografia.

Diu que el seu estil d'escriure és imperfecte perquè és despistada, a l'escriptura com a la vida, que es perd sempre amb el gps del cotxe com amb el diccionari. Però ja li està bé perdre's a la ciutat, al camp i al diccionari perque aquestes anades errants li permeten de fer trobades fortuïtes deixades a l'atzar.

Bonica manera de veure una limitació personal com una possibilitat d'anar més enllà. "Magraden les paraules, diu, son les meves amigues, quan més em perdo en el seu món, més feliç em sento"

El cocinero fiel

Avui vull parlar d'un bloc que, des del dia que el vaig descubrir, no he deixat de consultar i seguir fidelment. Jo sóc així. Quan un bloc m'agrada molt, el miro a diari o quasi a diari. Aquest es diu El cocinero fiel. Ja el títol el trobo molt ben trobat, basat en l'obra de John Le Carré "El jardinero fiel", que també m'havia semblat al seu moment, un títol de novel·la molt aconseguit. El seu autor em cau bé perquè va fent comentaris i dient la seva mentre cuina. Et dona la sensació de ser amb ell a la cuina de casa seva.

A més és un gran bloguer i sap muntar totes les etiquetes, comentaris i presentacions amb molta gràcia i amb eficàcia. Presenta les receptes en vídeo, el que és molt pràctic, però amb un temps curt, que és suficient per entendre com es fa, però no avorreix.

La primera recepta que vaig aprendre d'aquest bloc és la del Pollastre al Curri. És molt fàcil i queda per llepar-se els dits.

Un ingredient que mostra, és la llet de coco. Jo no la poso, li he tirat llet de soja o simplement llet normal, o posar aigua i brou. Aquesta darrera variant queda menys cremosa, però és més lleugera.

Bon profit!

Perquè la de la dona?

No és habitual que dues curses tinguin lloc el mateix dia. Bé, sí és habitual, però no dues en les quals jo participaria. Avui 24 d'octubre havia de còrrer juntament amb els meus amics de Runner's Can Mèlich i amb el Per en una cursa (mitja marató per a ells, 10k per a mi) per Gavà i Castelldefels que es diu "La marató del Mediterràni". Em feia molta il·lusió.

Però hi ha una cursa que té dos objectius: còrrer i compartir amb moltes dones la lluita contra el càncer de mama: La cursa de la dona.

Així que aquest matí s'ha produit una situació molt especial a la cuina de casa. Per i jo, els dos esmorzant plàtans i biofruites, cereals i pa amb tomàquet, fruits secs, figues seques.... a les 7 del matí d'un diumenge, però no per anar plegats a la mateixa cursa, sinó per fer-nos el petonet de bon dia, que et vagi bé i cadascú cap a la seva cursa.

Jo, com cada any he passat per casa d'unes amigues, la Rita i l'Elisabet que corren amb les seves filles. Hem agafat el metro i cap a L'Arc de Triomf. Abans de la cursa m'he trobat amb l'Ariadna, després amb la Mireia.

Hem fet la cursa a l'inrevés sortint per la Ciutadella i després pel passeig de Colom. Allà he pogut agafar velocitat i pujar tota la Rambla, creuar la Plaça Catalunya i agafar Casp. Tota l'estona he anat molt còmoda i he tornat a fer una nova marca personal!

Sense tenir el temps oficial, 28:07 per 5k.

El Per també ha fet una marca molt bona en la seva 1:39:17 per una mitja marató (21k)

A més de ser soldiària en la cursa de les dones, també em motiva el fet de còrrer només 5k ja que no és habitual i serveix per provar el que pots fer quan no has de reservar-te per quan estiguis cansada. Per altra banda és bonic veure tantes dones esportistes i l'alegria i el bon humor que es respira (quan baixa el grau de competitivitat que defineix les curses amb homes). També hi participen dones que normalment no corren i ho fan només en aquesta ocasió per solidaritat i perquè és quelcom que es pot fer sense haver entrenat gaire.

Per tot això us animo a totes les dones, sigueu o no esportistes, a provar-ho al menys una vegada a la vida.

Nota del dilluns: temps oficial 28:03

El misteri de la maternitat (Ideas. P.Watson)

Estic llegint un llibre molt especial. Es titula Ideas. A history of thought and invention, from fire to Freud. De Peter Watson. És un intent de recullir totes les idees de la humanitat, sense cap límit ni en el temps ni en l'espai. Em direu que la tasca és massa ambiciosa, estic d'acord, però el llibre permet assaborir un sentit de globalitat i unitat entre tots els éssers humans (i de vegades amb els animals) sense posar fronteres de llengües, països o èpoques. Tal com es diu a Dayton Daily News, si llegeixes i entens aquest llibre, tindràs la garantia de haver incrementat significativament el poder de la teva ment. Watson et porta travessant la historia de les idees fins a tú mateix, al vell centre del que és ser home.

El llibre no és pas cortet i com podeu imaginar parla de molts tipus d'idees i invents fonamentals per la humanitat. L'estic començant i tinc per estona, però aquí voldria comentar una de les primeres que m'ha colpit.

El misteri de la maternitat

El sexe és una de les principals imatges en l'art primitiu, i la representació d'organs sexuals femenins és molt més abundant que la d'organs masculins. De fet no hi ha representacions d'organs sexuals masculins en el periode Gravitià (fa 25.000 anys) i això sembla recolzar les tesis de la excel·lent arqueòloga lituana Marija Gimbutas, sobre el fet que els homes primitius adoraven a la "Gran deesa" més que a qualsevol déu masculí. L'afiançament d'aquestes creences té a veure amb el fet que la maternitat, el neixement i la lactància materna romanien uns dels grans misteris inexplicats pels homes de aquella època. L'home primitiu encara no havia trobat la conexió entre les relacions sexuals i la maternitat. Llavors el neixement era una cosa miraculosa i es creia que per donar a llum, les dones havien rebut un esperit o un poder diví que els homes no rebien.

(La traducció és meva, d'estar per casa)

Un propòsit de fumador

"Al cumplir los setenta años, me he impuesto la siguiente regla de vida: no fumar mientras duermo, no dejar de fumar mientras estoy despierto y no fumar más de un solo tabaco a la vez."

Mark Twain.

Bitten

Es diu Brita però nosaltres li diem Bitten o com li diu Einar, el seu marit:"Bitt". Salvant les distàncies generacionals i culturals crec que ens semblem força.

És filòloga i jo també o sóc. Lectora empedernida, llegeix un llibre darrera un altre, igual que jo. M'ha recomanat i regalat llibres que m'han agradat molt. Ella també (abans de jubilar-se) treballava a la universitat, també com a personal de serveis, ella a la biblioteca i jo al servei de llengües. A més li agrada molt cuinar, igual que a mi, tot i que ella cuina molt millor que jo. És muntanyera, amant de la natura i bona caminadora. Quan era molt jove va fer una ruta de cinc etapes anant de refugi en refugi, tan espectacular que el Per i jo estem planejant de repetir-la, sinó tota, una part. Li agrada buscar bolets i ha esdevingut una experta. Li agrada l'aigua i si no porta banyador no té vergonya de banyar-se en rius o al fiord en roba interior, el cas és provar l'aigua!

Es clar també té diferències amb mi. Li agraden molt les plantes i flors del jardí i tenir hort. Té molta traça per les plantes. A mí, en canvi, s'em mor tot a la terrassa. Estima moltíssim França i la llengua de Molière, que parla molt bé. Jo adoro la Bella Italia i la lingua degli angeli. La cuina francesa li encanta i jo prefereixo la pasta.

És discreta, mai crida, és molt nòrdica de caràcter, de vegades és difícil saber que vol, ho has d'endevinar. Tot el contrari que jo -dona mediterrània fins la mèdula- que dic sempre tot allò que no m'agrada encara que sigui maleducació i que crido i sóc follonera i escandalosa omplint aquella casa d'Oslo de soroll i indiscreccions.

És una dona molt forta, sacrificada, treballa com un home, carrega qualsevol pes, pedres i tot, pinta les cases per fora fins a llocs perillosos, al jardí cava i recull la brossa i serra les branquetes dels fruiters. Té molta cura del seu home i abans la tenia de la seva mare, Monna. Jo sóc fràgil i em queixo desseguida, trobo tot el treball físic esgotador i provo sempre de no fer-lo. Si al final ho he de fer, em lamento constantment, això en aquella cultura és un gran pecat.

Té un caràcter fort i decidit i a la vegada és dolça i tendra. Està molt enamorada d'un Kvam, com jo ho estic de l'altre.

Bitten és la meva sogra.

Hi veieu algun complex d'Edip?

Hun heter Brita, men vi kaller henne for Bitten, eller, som Einar, hennes man, sier: "Bitt". Hvis vi ser bort i fra generasjons- og kulturforskjellene, tror jeg at vi ligner på hverandre.

Hun er filolog og det er jeg også. Hun er en skikkelig lesehest, hun leser bok etter bok, akkurat som jeg. Hun har anbefalt og gitt meg bøker som jeg har hatt mye glede av. Hun jobbet også på universitetet (før hun gikk av med pensjon) hun på biblioteket og jeg i språktjenesten. I tillegg er hun veldig glad i å lage mat, akkurat slik som jeg, selv om hun er mye flinkere enn meg. Hun er fjelljente, nyter naturen og fjellvandring. Da hun var veldig ung, gikk hun en fem-dagers fjelltur fra hytte til hytte. Den virker så vidunderlig at Per og jeg planlegger å gjenta den, om ikke helt, så i hvert fall, en del. Hun er glad i å plukke sopp og har blitt en skikkelig ekspert. Hun bader gjerne i elv og fjord, og hvis hun har ikke med seg badeklaer, er hun ikke redd for å bade i underklaer, man må jo prøve vannet!

Selvsagt så er hun forskjellig fra meg også. Hun er glad i planter og blomster fra hagen og har kjøkkenhage. Hun har grønne fingre. Men for meg så dør alt jeg planter på terrassen. Hun er en ekte frankofil og snakker Molières språk veldig bra. Jeg elsker la Bella Italia og la lingua degli angeli (englespråket). Hun nyter la Cuisine française men jeg foretrekker pasta.

Hun er diskret, skriker aldri, og har et nordisk temperament, av og til er det vanskelig å skjønne hva hun vil, du må finne det ut selv. Helt motsatt av meg (absolutt middelhavskvinne)

som alltid sier hva jeg ikke liker, selv om det er uhøflig og som skriker og bråker og fyller huset i Oslo med støy og indiskresjoner.

Hun er en veldig sterk kvinne, selvoppofrende, hun jobber som en mann, baerer hva som helst , steiner og alt, hun maler ytterveggene av husene selv om det er farlig, i hagen graver hun og samler sammen avfall og poder frukttraerne. Hun passer masse på mannen sin og før så hun også etter sin mor, Monna. Jeg er svak og klager med en gang. Jeg synes alt fysisk arbeid er slitsomt og prøver alltid å unngå det. Hvis jeg allikevel må gjøre det, så syter jeg hele tiden. Dette, i denne kulturen, er en stor synd.

Hun er sterk og bestemt, men samtidig varm og kjaerlig. Hun er veldig forelsket i en Kvam, og jeg i en annen.

Bitten er min svigermor.

Ser dere et Ødipus-kompleks?

Àfrica

He viatjat relativament poc pel món, o potser no tant com voldria. La mateixa Europa la conec discretament, hi ha ciutats fonamentals com Berlín, Viena, Budapest, Nàpols, Sant Petersburg, etc.. que encara m'esperen.

Però fora del continent europeu, encara he viatjat menys. He fet tres viatges a tres continents, només tres: a Tailàndia (Àsia) a Tanzània (Àfrica) i a Argentina (Amèrica).

Tots tres viatges tenien un component exòtic, es clar, però cap d'ells com el viatge que vam realitzar juntament amb els meus pares i germans a Àfrica. Va ser per allà els volts del 99, cap a final de segle, de mileni. Llavors per a mi Àfrica només era Karen Blixen, era un continent de cinema, de una películ·la que havia vist centenars de cops, però irreal totalment.

Vam agafar un avió a Kenia i des d'allà un pick-up que ens duia per carreteres sense asfalt a un món totalment diferent. La primera cosa que em va colpir moltíssim va ser el paisatge. El mirava, el mirava i no podia aturar-me de mirar-lo, era com un bàlsam. La mirada podia anar tant lluny com volguessis, no trobava mai cap obstacle i la llum especial africana et donava la visió d'un semideu, amb els ulls anaves al galop molt més lluny que quan mires normalment aquí a Europa.

Els meus familiars em deien "mira, mira... un lleó", "allí, allí un guepard" "heu vist les jirafes?".... però jo no mirava especialment cap animal, el que a mi em tenia totalment robat el cor era el paisatge de Serengeti, de Ngorongoro, amb animals en moviment, corrents en manades de centenars i aquelles acàcies meravelloses que tant bé puntejaven la planície immensa i l'herba ondulant al ritme del vent.

I el primer dia que va ploure a Àfrica, quina preciositat! Pluja fina, com de punta, pluja contundent, com una gran cortina, i la terra exal·lant aquell aroma profund, a vida vegetal, a humus, a poder absolut de la natura.

Dels africans ben poc puc dir, apenes vam tenir contacte amb el personal dels hotels i amb els dos xofers dels pick-ups. El que puc dir només és que eren alegres, gent contenta, de bon humor sempre. Per exemple recordo una parelleta que treballava al hotel del llac Manyara, que carregavem les nostres maletes i amb l'altra mà anàven agafats. I després et saludaven amb naturalitat. "Jambo, jambo" com de broma, sense cap cerimònia.

Akuna Matata!!!!!

Boletada a Tapis

Avui dilluns, aprofitant que no és festa ni pont a França, hem tirat cap a la Catalunya Nord en cerca de bolets. La meva mare, la meva germana Clara, el Per i jo, tot i que les previsions de temps eren nefastes, ens hem animat cap al bosc.

Tapis és un poblet de la banda espanyola, potser l'últim abans de creuar la frontera per una carretera que ningú o quasi ningú coneix. Uneix Maçanet de Cabrenys amb Vila-roja (Villerouge). Primer ens em arribat fins a França i ja tenia molta bona pinta el terreny, però no podíem ni sortir del cotxe de la que estava caient. Hem provat de fer dues petites incursions que s'han convertit en dutxes literalment parlant.

Llavors ja era la una i hem pensat millor d'anar a dinar, perquè potser a la tarda amainava. Hem trigat bastant en trobar un restaurant obert i ha estat ja en territori espanyol, al poble de Tapis. Quan hi erem dins, ha caigut el diluvi, però després de menjar, semblava millor i hem sortit pels volts del poble.

Hem trobat:

Ous de Reig (Amanita Cesarea) Quatre de grans i un de petit. Tenen el barret taronjós ben be com un rovell d'ou. Jo no els acostumo a collir, perquè no els conec gaire i tinc por de confondre'ls. Però la mare i la Clara sí que els reconeixien bé i ara ja els conec també jo. Estaven boníssims!

Rossinyols (Cantharellus cibarius). Una vintena, no molts però molt grans i sans. Són ja famosos, inconfosibles.

Pinetells (Lactarius deliciosus) És confon amb el rovelló i n'és quasi igual, però en tallar-lo és més ataronjat i no té aquell color de vi o de sang. També una vintena, de botó, perfectes, molt joves. Fins i tot n'hem deixat de tant petits.

Cep (Boletus edulis) Només un, petit i deliciós, que ha tingut l'honor de trobar el Per. El podeu veure a la foto dels ous de reig, abaix a la dreta. El cep és per a mi el millor bolet que et pot donar el bosc, el més aromatic, el més gustós i el més consistent (sense comptar, es clar, les tòfones)

Tornant cap al cotxe, quan estàvem mollats i cansats, m'he caigut i m'he donat un cop fort al genoll. Crec que no serà res perquè puc fer tots els moviments amb la cama, però encara de mal en tinc.

Ja a Ventalló hem preparat els bolets d'aperitiu amb oli, all i api.

Ha estat una passada, ben merescuda per cert que hem estat els únics bojos capaços de sortir en un dilluns com aquest!

Cinema per a una tarda plujosa

Avís important al lector d'aquesta entrada: el contingut n'és altament romàntic, potser no apte per escèptics i realistes.

Aquest pont he vingut a Ventalló. Com sempre és un plaer descansar, sortir a passejar, menjar bé i tenir temps de mirar-me els blocs i de llegir. Avui feia un matí molt plujós que ha anegat els camins i que hem aprofitat per encendre la llar de foc i fer un aperitiu deliciós i un dinar de cus-cus, verdures i botifarres del Miquel Roca.

A la tarda ha parat, hem sortit a còrrer per la carretera deserta de cotxes (com dic els camins són intransitables) i després hem anat amb la meva mare i els nens cap a Figueres, al cine.

No tots a les mateixes sales, com ja ha passat altres cops, escollim diferents pelis que comencin a la la mateixa hora.

La meva mare, el Per i jo hem anat a veure Cartas a Julieta.

No em pregunteu si m'agradat? Doncs, és clar que sí. He plorat? També. La recomano? La recomano. És maca? Una preciositat. Els personatges s'estimen molt, molt? Sí moltíssim. Acaba bé? Acaba doblement bé. És divertida? Té diàlegs molt còmics. Tots són guapos? Qui més qui menys tots passen del 7'5 i hi ha molts excel·lents. Van ben vestits? Portan una roba txulísima.......

És bona? No és una bona película, o potser sí, però no és del tipus que els entensos en cinema considerarien bona. És una comedieta, propaganda de Verona i de la Toscana i dels cotxes Fiat, és una americanada, tots els italians entenen i parlen anglès, no és realista, es basa en un fet que -que jo sàpiga- no és real: la gent deixa cartes a Julieta al mur sota el balcó.

Comença amb una parella de promesos a punt de casar-se que fan una mena de viatge de noces prematrimonial. Per a ell és més aviat un viatge de negocis, ja que està a punt d'obrir un restaurant italià a Nova York i vol contactar i conèixer proveïdors. Ella, Sophie, en canvi sempre ha volgut ser escriptora i troba un filó meravellós quan veu que hi ha una associació que es dedica a respondre les cartes a les noietes dissortades: les secretàries de Julieta.

El destí juga un paper funamental en la història, troba una carta escrita fa 50 anys i decideix contestar-la. L'anciana que la rep, Claire, decideix viatjar a Siena per retrobar el seu Lorenzo a qui va deixar plantat quan era una nena de 19 anys. La meravellosa Vanessa Redgrave fa el paper de Claire, i com sempre, el clava.

Com que Sophie treballava buscant informació sobre la gent per a un diari, doncs, clar, ho fa molt bé i decideixen ella, Claire i el net Charlie, buscar el Lorenzo perdut.

Mentrestant el promès de Sophie va fent la seva, anant a subastes de vins, a tasts de formatge, etc... sense adonar-se que l'està perdent.

No cal que continui amb l'argument, al tràiler ja s'entén qué passa i a més no cal ser Sherlock Holmes per endevinar el final, els finals... L'amor triomfa.

Els paisatges són espectaculars, Verona, Siena, la Toscana, les cases rurals/hotels imponents, amb tota la grandiositat de les Vil·les italilanes, i fins i tot un cementiri preciós. T'entren unes ganes boges de viatjar-hi. La música la componen una sèrie de canzonette itialianes d'amor, estil napolità, entre divertides i conmovedores, i una banda sonora molt ensucrada que exagera en les escenes més passionals, però que està molt bé la resta del temps.

És la peli perfecta per una tarda de diumenge, per una romàntica empedernida com ara jo, per un dia plujós d'ocubre, per un cap de setmana llarg i relaxat com el Pilar.

Entre runners hi ha bon rotllo

En una conversa casual a la feina, algú que ni recordo diu: l'Agustí és maratonià...

Ho deixa anar així com si digués és vegetarià o francès o evangelista. No li dona cap importància. Canviem de conversa i no se'n parla més.

Jo, l'Agustí no el conec pas molt. És l'encarregat d'audiovisuals, qui ens grava els ítems d'àudio del test d'ordinador, qui alguna vegada ha fet o ha tractat una foto per la classe, etc... No havia tingut mai una conversa de més de cinc minuts.

Tanmateix m'agafa com una mena d'emoció. Intento recordar-lo, si és atlètic, si es vesteix esportiu, me l'imagino amb bambes, calça curta i samarreta amb dorsal. De cop em puja uns mil punts.

Vaig al despatx d'audiovisuals al primer moment lliure que trobo. Comencem a parlar, em comenta totes les curses que ha fet, quin tipus li agraden més, com s'ha sentit en algunes d'elles i jo també li explico les meves experiències. Em somriu, es sorprèn, mai m'havia imaginat corredora, ens somriem amb un esguard còmplice.

Al cap de pocs dies rebo un correu de l'Agustí dirigit a moltes persones que ens recomana la inscripció urgent a la mitja de Granollers. Ens diu que és al febrer, però que les places s'exaureixen molt ràpid. Miro el correu, a qui ho ha enviat... veig, entre moltes persones que desconec, dos noms coneguts Àngel i Xavi. Són dos companys de l'administració del Servei de llengües.Una altre cop l'emoció.

Aquests dos companys tampoc eren gaire amics meus. Ens matriculen els alumnes, fan els certificats, ens fan les llistes dels grups.... vaja que hi tinc relació, però com en el cas anterior, no hem parlat mai de res personal.

Em trobo el Xavi fent una pausa a la porta d'entrada del Servei. Li pregunto si també corre. Sí i és maratonià. Va fer la primera empaitat per un amic, després va voler intentar-ho un cop més i aquest any no només s'està preparant per tornar-la a fer sinó que prova de baixar de les quatre hores. S'emociona i s'exalta en parlar del tema. Es que no et pots imaginar la sensació al arribar a meta, em diu, (sí que me la imagino, però molt i molt, i la plorera que et deu entrar mig d'alegria mig de tensió i mig de cansament). Parlem una estona llarga. Només ens interrompem perquè m'esperen els alumnes i a ell les matrícules.

Amb l'Àngel encara no he parlat.

Som aquí, infiltrats i callats, no ho saben tots, nosaltres ho vivim, sentim la complicitat, ho gaudim. Si no hagués començat a correr a aquesta edat, us ben asseguro que les dones maratonianes tindrien una representant al Servei de llengües!

Comunitat bloggera en hores baixes

La Moli no es troba molt catòlica, el Txabi va escriure tant per la marató que ara sembla mut, el Joan és als US i no té temps per ser prolífic, els Tribanda no diuen gaire res des de la triatló de Menorca, la meva mare no sap com fer comentaris, la family no està molt comentarista, l'idroj posa un comentari i no se li desa, el misteriós Pablo ni diu ni no diu, el seu bloc segueix parat, el Marco bye bye Berlín i no ha escrit més..... sort que encara em queda la Mar que em comenta i té al dia les entrades de Aunque sea un instante, que sinó...

Carmen: una espanyolada vista per un francès

Ahir vaig anar al Liceu a veure Carmen de Bizet, una òpera que no havia vist mai representada, però que és d'aquelles que totes les àries et sonen. Seguidilles, havaneres, toreador, l'amour est enfant de bohème..., gitanes, toreros, soldats, txulos i tota la pesca espanyolista. Per fer-ho encara més radical, la posta en escena del Calixto Bieito es va permetre posar-nos una bandera espanyola com la que lluïa en temps de l'Aznar a la Plaza Colón, un gegantí toro de Osborne, una cabina de Telefònica autèntica, un traje de luces groc, i la guardia Civil de verd amb tricorni.

L'imaginari d'un francès decimonònic no és ni de lluny realista. L'imaginari del sr. Bieito volia ser trencador i provocador com sempre, però la gent tampoc no va reaccionar excessivament. Així que malgrat tot la posta en escena va agradar al públic. A mi no. Jo sóc més tradicional i m'agraden les postes en escena de l'època, més folkloriques i més d'acord amb la música.

La versió va ser molt bona. Don José era Roberto Alagna que va estar genial, impressionant. La Beatrice Uria-Monzón fent de Carmen es defensava prou bé sobretot perquè era una excel·lent actriu i a més prima i maca, sensual. Però la que va enamorar el públic va ser sens dubte la Marina Poplavskaya en el seu impressionant paper de Michaela. Les seves dues àries són d'una dolçor pregona, en especial la del tercer acte quan expressa la por que té en trobar-se de nou amb José, però li ha de dir que torni a casa ja que la seva mare està per morir.

Diuen que la Maria Bayo ha substituït la Poplavska algun dia, però ahir crec que era ella.

Aquí podeu gaudir d'aquesta ària, cantada per una altra gran, Marie McLauglin's, que he trobat brujulejant per internet i que m'agrada moltíssim.

No me pidas que te añore

Prolongaré tus curvas hasta el infinito.

Tu cuerpo azul flotará entre mis brazos,

sin peso, ni volumen, ni tamaño.

Convocaré las voces misteriosas

con los ojos azules que me otorgas

y viajaré con ellas por la nada.

Mi destino será entrar en tu boca

y conocer tus labios destructores,

convocados por ti para el combate

y llevaré mi infancia en la batalla

y mi rabia y mi ira, hasta mi muerte

y lucharé contra tu beso frío.

Creo que al fin someteré tu cuerpo,

caliente y despejado en ese día

y entre tus manos irá mi bandera.