dilluns, 3 de gener de 2011

Europa, un enorme forat negre. Segles IV-IX (Ideas. P. Watson)

No sé si us passa el mateix que a mi, però en el trancurs de la història del món occidental, hi ha un periode del que desconeixo pràcticament tot. Son els segles entre la caiguda de l'Imperi Romà i el començament del Feudalisme. I podriem dir que són molts anys, 500 0 600 anys que no tinc ubicats enlloc, no sé si són medievals o antics, si m'els he d'imaginar amb sandàlies i faldilla, o amb armadura i cota de malla.

Peter Watson intenta explicar aquesta clara manca d'importància d'Europa al panorama mundial durant el periode tan extens però tan fosc. Arreu creixia la cultura i la saviesa, mentre Europa no aixecava cap després de la desfeta de una cultura que havia arribat a ser la joia de l'antiguetat.

La cultura antiga va ser traduïda, preservada i salvada de la desaparició gràcies als àrabs: siris, perses, egipcis, saudís... que amb centre a Bagdad van ser els continuadors de l'Imperi d'Occident. Van desemvolupar la matemàtica donant moltes paraules a aquesta ciència. Per exemple l'algoritme que era la manera com els patriarques dividien l'herència entre totes llurs dones i fills de manera equitativa. Per fer una tasca tant difícil feien càlculs a un i altre costat de l'igual.


La India va desenvolupar una cultura notable en relació al budisme, que durant un periòde va arribar a influenciar la Xina. Van inventar els numeros, falsament dits àrabs, van inventar el yoga i les pràctiques meditatives. Van aconseguir veritables meravelles en arquitectura.

La Xina, deprés del periode d'influència budhista, va abraçar una altra religió, el confuncianisme, plena de racomancions i normes de vida. I aquest país enorme va ser el més pràctic i positivista en arquitectura, finances i invents. No només van inventar el paper, van arribar a fer una cosa que marcarà per sempre l'economia mundial: van invertar els billets. També va neixer una gran cultura de la cal·ligrafia i el dibuix intensament relacionat amb la literatura. Text i il·lustració creixent plegats.

I aquí seguíem enfonsats en la pitjor crisi de la història. L'imperi havia lliurat les fronteres als pobles bàrbars perquè ja no podia més. L'exercit romà estava format per soldats gots que entraven poc a poc a allistar-se'n. Tot plegat em recorda a Astérix Legionario.

Algunes figures com per exemple Sant Agustí són dels segles IV i V, no us les imaginàveu medievals? Sant Benet que va fundar les ordres benedictines, és també del segle V. En algun moment entre el segle III i el IV es va incendiar i saquejar la Biblioteca d'Alexandria.

Els embolics que va provocar el canvi del calendari julià (de Cèsar) pel calendari gregorià que actualment fem servir tampoc no ajuden gaire a col·locar aquesta estranya època dins la història mundial.

Sempre havia vist l'Edat Mitjana com l'edat fosca i inculta de la història. Però tal i com ho planteja en Watson va ser un periode (des del segle X fins al XV) de lenta recuperació de la nostra cultura mitjançant el llatí, la nostra unificada llengua on podíem tornar a restaurar un terratrèmol que va tenir lloc en un temps que ni és antic ni medieval. Un gran forat negre.

3 comentaris:

Joan ha dit...

És un període especialment interessant perquè fuig de les nostres grans etiquetes. Crec que un error clàssic de la història és pretendre que les èpoques tenen un punt de transició clar. La història ens arriba sempre explicada per la cultura dominant. I què passa quan no n'hi ha? Un forat negre, sí.

BLN ha dit...

Cal dir que el còmic Asterix i Obelix és un total anacronisme: teòricament viuen durant l'imperi de Juli Cèsar (antogonista dels gals) just quan la Gàlia acabava de ser ocupada (tota? no!), però l'Obelix té un negoci de menhirs (prehistòria) i són uns celtes quasi medievals en costums i alimentació.

Anònim ha dit...

I ara? Perquè no li preguntaves a la teva germana?