U a tres

Del primer cap de setmana a la casetta piccolina in Canadà, n'hem tret un resultat de u a tres. Una experiència dolenta, per tres de bones.

Inundació inaugural. Arribem tots quatre divendres al vespre, quasi nit, amb gana i cansats. Fa uns dos o tres graus fora, dintre la casa, no ho sé, però no gaire més. Engeguem la calefacció i ens disposem a fer el sopar. Mentre som a baix comencen a gotejar les vigues de l'entarimat de dalt. Pugem. Un radiador (nou de trinca, sense estrenar) no estava acabat de muntar i treu tota l'aigua de la calefacció per una clau totalment oberta, a raig. L'habitació inundada. Em recorda aquell conte del Monzó "Olivetti, Moulinex, Chafoteaux et Maury". La calefacció perd pressió i s'apaga. El sopar es refreda mentre treiem tota l'aigua gelada. Tot està mullat, fred dels collons.

Pujada per un caminet fins un coll i baixada cap a Fabert, quatre cases perdudes. Dissabte. El Per es queda a esperar el lampista, no poden anar a esquiar com tenien previst. Jo surto a caminar amb els meus pals i les botes. Pujo per un senderol fent via. El dia és esplèndid. Arribo a un collet en relativament poca estona. Tot és força a prop. Des del coll albiro una casa solitària. M'ha cridat l'atenció ja des de baix. Canvio ruta i m'hi vaig. Es troba totalment aïllada, està en obres, com abandonada a mig construir. Bons materials, fusta, plaques solars. Prenc un caminet per arribar a Fabert, un poble molt perdut. Em reben dos gossos amb cares de pocs amics. Però no fan res. Surt una senyora i els crida. Torno tranquil·lament per un altre camí que desseguida em torna al collet i baixo.

Primera sortida a còrrer. Diumenge. Per molt que sigui a muntanya, no he oblidat les bambes, la roba lleugera, l'aparell de comptar els quilòmetres. Ja sóc una perduda runner. Sortim el Pol el Per i jo. Per la carretera no passa ni un cotxe. Queda descartat anar per camins, tot és ple de neu. El Per puja per coll d'Arles fins a França. En Pol i jo tirem fins un poble proper. Tot el camí són corbes, tota l'estona pujada. La darrera corba la fem caminant. Arribem a un habitat de masies sense plaça i sense esglèsia. Jo no li diria ni poble. La baixa és molt ràpida. En un moment ja som a casa. En total no hem arribat ni a 5km.

Caminada amb raquetes de neu. Diumenge, una estona després, mentre espero que el Per torni de la seva llarga tirada, començo a caminar per la pista amb les raquetes a la motxilla. Al poc ja no es pot passar. Em calço les raquetes. Pujo uns tres quarts d'hora pista amunt amb cada vegada més neu i més silenci. No hi ha ningú. Un bernat pescaire em surt del riuet que acompanya el camí. Al cap d'una bona estona veig dues ànimes vives. Dos corredors de muntanya, van amb pantalons curts. No porten bambes, porten unes botes lleugeres. No consegueixo entrendre com poden córrer per la neu. Decideixo tornar. Mig hora i sóc a casa.

Personatges efímers

Estic fent un taller d'escriptura creativa a la biblioteca de Can Ginestar, aquí Sant Just. És un curs per aprendre a narrar, a explicar històries. Treballem aspectes del relat com el tipus de narrador, la manera de presentar els fets, les escenes, els personatges....

Jo no sé què pretenen fer els meus companys de curs, si una novel·la, un recull de contes, publicar alguna cosa, no ho sé... jo per la meva part escric poesia, així que el taller és una cosa totalment nova per a mi. No estic acostumada a trobar i desenvolupar trames narratives. Però ja m'està bé.

El que fem al taller són només exercicis. Crees un personatge per provar un tipus de narrador, per mostrar una escena, per reinterpretar un text originariament no literari, etc... i després el deixes, l'abandones, perquè no té més vida que la d'aquells cinc minutets que tu lleigeixes en veu alta els teus deures. Ja està. Són personatges efímers, que mai seran protagonistes de cap història de debó, neixen i moren com una papallona d'estiu.

Primer vaig inventar una dona que no té ni nom. Surt d'una notícia del diari. Té pare, mort i al cementiri, un pare molt carinyós que somniava veure la familia aplegada en torn a la tomba cada u de novembre. Però els productors de la pel·licula Biutiful han deixat el cementiri fet una coca, per posar un ambient més tètric al agradable, seré i tranquil del Cementiri de les Corts.

Després vaig inventar la Kurumi, una noia jove, estudiant japonesa sense diners que un dia es atracada en un caixer quan està mirant el saldo del compte corrent quasi buit. I també un home, l'atracador, que ha resultat ser un bon jan incapaç de fer mal a la Kurumi, de la qual s'enamora. També una dona sense nom que els veu, està a punt de trucar els mossos quan s'adona que més que un atracament allò és un niu d'amor . Fins i tot ha aparegut el fill dels dos, que molts anys després escolta la mare explicant-li com va conéixer el pare.

He recreat com a personatge l'autora d'un bloc, la Moli, germana de família nombrosa una mica massa acostumada a fer de mare als germans petits. Divertida i carregada d'un llenguatge particular, recrea amb humor una caiguda al jardí de casa dels seus pares. Un misteriós personatge llegeix el bloc, d'ell només sabem que pateix el síndrome de les tardes de diumenge.

També he creat dos personatges paral·lels, amb històries diferents però coincidents en el sentit de les seves vides. Objectivament són perdedors, però interiorment han obtingut una victòria. Un és un jove futbolista molt ben plantat, l'estrella de l'equip, passant-les magres per guanyar un partit. L'altre és un maratonià no tan jove, travessat per una malaltia greu, intentant acabar la seva darrera marató.

Aquí queden, en un bloc, per a la posteritat, personatges que no han tingut ni una oportunitat, s'han quedat en això, en projectes, en proves.....

Jo crec  que seguiré escrivint poemes.

La meva dentista

Jo sempre he tingut una fòbia totalment exagerada contra tots els dentistes. No suporto haver d'estar allà estirada amb la boca oberta i patint, sí patint, mentre em fiquen instruments de metall dins la boca.

He conegut molts dentistes. Cada dos per tres en canviava. Tots m'han fet mal i tots m'ha mostrat que aquesta feina requereix una bona dosi de psicologia de la qual ells van molt mancats.

Vaig començar quan era nena i havia de portar la tant odiada ortodòncia. Aquest meu primer dentista era totalment insensible al dolor dels nens. Segons ell tots ens queixavem per vici. Només em posava un spray que no m'adormia en absolut. El que menys li puc perdonar és que es comportava molt millor quan em portava la meva mare, però en quan anava jo sola, començava a fer l'ogre.

Després he patit també a un argentí arrogant i xerraire que em volia treure tota la boca i fer-me una reconstrucció de zero. A part que tenia uns preus desorbitats, era pedant i ho sabia tot de mí: que si jo tenia un problema personal, que si m'havia deixat corcar totes les dents, que si abans m'havien empastat fatal les dents (no per culpa del dentista anterior, sinó per culpa meva clar) . El vaig deixar definitivament quan em va dir que o em prenia un Vàlium i venia a consulta dopada i adormida, o no m'acceptava més. Jo vaig dir que estic en contra dels medicaments i no em pensava prendre res.

També vaig tenir un altre que ni més ni menys consulta a Figueres. Era un muntatge anar-me'n fins allà per poder visitar-me i no tenia gaire clar el que m'havia de fer. Intentava no posar-se nerviós, pero no sóc peça fàcil i el confonia.

Fins que he trobat la Roser. Vaig anar la primera visita a explicar-li la meva vida i miracles pel món dels dentistes. Va respondre que si jo em posava nerviosa, que m'hi posés, que tenia tot el dret del món. Si no em volia prendre calmants, que no m'els prengués, que també tenia tot el dret. Que la que NO havia d'estar nerviosa era ella i que no ho estava. Per tant jo podia estar com volgués.

Des que vaig a ella noto coses que m'agraden. Fa una feina molt important d'aixecar-me l'autoestima. Primer em mira les dents i comenta, avalua aspectes possitius i negatius. Aquest any t'has rentat molt bé les dents. Tal i tal dent estan molt sanes. La neteja de l'any passat es nota molt, les genives estan bastant be, etc... Quan m'ha de dir que tinc una carie o alguna cosa semblant, ho diu, ho comprova i ho cura. Fa la seva feina amb tot rigor. Però no  només veu càries, no només veu dents brutes i malaltes, no només veu la boca torçada i lletja que tots els altres dentistes havien vist. Veu i explicita tot.

Gràcies Roser, i gràcies a totes les persones que saben mirar no només els defectes, els errors i les pifies, sinó també el que està bé, el que s'ha fet i ha donat un bon resultat, les coses bones.

Alumnes de primer

Els seus ulls em miren,

travessant la ignorància de l'idioma,

amb l'esguard de qui cerca en la tempesta

un camí de saviesa.

Per un instant els veig desaparèixer

en una boira de confusió muda.

Veig com pensen els caps,

però no sé que pensen,

perduts més enllà de les paraules.

Com quan un cop de sol escampa boira

tot seguit els canvia la prestancia,

mentre per fi als ulls els torna

com una claror de pau cercada

Somriuen.

Han entès el missatge.

Vaques, cavalls i mules

Hem agafat una casa per un temps a la muntanya. Es troba en un lloc privilegiat, a prop d'un poble però sense formar part del nucli històric, envoltada de prats. El nostre veí té vaques. Ara a l'hivern les deixa pastorar tranquil·lament pel poble i voltants. Després amb el bon temps puja muntanya amunt pel Costabona i allà "estiuegen" sense patir gens de calor. També hi ha cavalls i mules, lliures per la zona.

Quan vam decidir buscar un lloc per anar els caps de setmana, volíem això, anar a muntanya, veure prats i veure vaques... Al principi tot allò que trobavem per internet era més aviat una urbanització de cases de pedra, de fusta, però apartaments al cap i a la fi: garatge, voreres a la porta de casa, un ascensor, un fanal que il.lumini bé el camí per arribar a la porta, timbre, tot una reproducció d'un pis de ciutat amb un embolcall de casa de muntanya.

Per fi hem trobat el que buscàvem. Una caseta on poder formar part del paisatge sense espatllar-lo.

Dissabte passat parlavem amb el propietari de la casa que ens demanava permís per seguir deixant passar les vaques del veí pel prat de davant!!! Ens va dir que si ens molestava que podia demanar-li que no les portés cap aquí. Quan li vam dir que ens estranyava que algú no volgués veure vaques a un prat de muntanya, va respondre que a un poble proper els barcelonins havien recollit signatures per tal que les vaques no portessin esquella perquè no els deixaven dormir.


L'home de ciutat ha perdut el nord. Ja no sabem què volem, perquè sortim de la bojeria del ciment i amb quina finalitat anem a la natura. 

En fi, la nostra intenció és seguir veient vaques, cavalls i mules i també gossos lliures que entren i surten de les cases quan volen i poden pixar sense haver d'esperar que el seu amo els tregui amb la corretja....

De segur seran uns messos molt inspiradors. Ja us aniré mostrant més cosetes que senti, escrigui o m'evoqui l'idil·lic indret.

Una altra mitja si-us-plau

Fa una setmana, la de Barcelona, avui la de Granollers... porto una època veient aquest numeret de la sort, el 21 com a públic, i per dintre em van creixent les ganes de provar-ho.

Avui he fet el quart de mitja, situació paradoxal, quan he arribat a meta, el tercer grup (en el qual hi era el Per), encara no havia començat! He fet 28 o 28'30, no ho sé segur. Si faig cas del crono de meta, hauria d'haver fet 27 perquè hem sortit 20' abans que els corredors d'èlit i he passat per meta a 7'. La veritat és que feia impressió de veure. Però jo em fio més del meu cronòmetre de polsera i a 21km em donava 28' més els cent i escaig metres que té la mitja.

Aquest any tenia dos objectius per tota la temporada. Un de més fàcil, no tornar per res a l'hora. L'altre difícil, fer 55' . Encara no s'ha acabat la temporada, però el primer objectiu és molt probable que es compleixi, i el segon ja està fet.

De cara a l'any vinent, començant amb molta calma i molt entrenament, vull provar de fer una mitja marató. Aquestes dues que he vist m'han animat a intentar-ho. Per descomptat sense temps límit. Només aguantar corrents 21km ja em sembla prou difícil.

2011 serà l'any per començar a preparar el número 21, tot i que la marató (que probablement serà la Barcelona) la intentaré al gener o febrer 2012.

Cal.ligrafia

Nombre (De la nada hice piel)

Madre... para mí no,

para mí, mamá.

Madre da miedo decirlo.

Madre es matriz

pechos rebosantes de leche,

madre es entraña,

la sangre que se desprende,

el flujo que se pierde.

Madre es todo lo orgánico,

célula viva capaz de dar vida,

todopoderosa creadora,

fecunda siempre.

Mamá es tan sólo un eufemismo.