Pit i amunt!

Me n'alegro molt que el Català de l'any 2010 hagi estat lliurat al David Miret. No per ell, ni per la seva colla en concret. M'agrada que representi tot el món casteller.

 Entenc que qui no els conegui una mica pugui trobar intranscendent la seva activitat. Jo abans també la hi trobava. Però he aprés, en apropar-me a la seva vora, que encara existeix un oasi en aquest desert de materialisme, individualisme, afany de enriquiment, manca de solidaritat, corrupció...... Encara hi ha gent disposada a esforçar-se, a ajudar-se, a incloure tothom, a no discriminar, a no treballar a canvi de diners, a ser valenta i al mateix temps prudent. Gent que sap educar en l'austeritat, sense Harvards ni métodes Cummon, educar de debó.

Crec que és el millor reconeixement a un temps de crisi. Un temps en el que no ens queda altra que cridar "Pit i amunt" que el camí fa pujada, però ens en sortirem.

Acumulant quilòmetres

He rebut una notificació de Nike, per la qual m'han pujat a la zona verda. He arribat a registrar a la seva pàgina web 305.15 km. M'explico:

Per nadal la Maria em va regalar un petit dispositiu que es posa a l'ipod i amb un xip a la sabata, registra els quilòmetres que fas. Estic parlant de desembre 2010 (el vaig estrenar el 26). Avui 22 de maig fa quasibé cinc mesos que porto l'aparell a totes les curses i tots els entrenaments. Un cop al mes passo les dades a una pàgina web que es diu Nike+iPod. Primer em sortia tota la informació de color groc. No hi vaig fer esment. Després em va canviar a taronja.

Avui se m'ha posat verd. Això sí que m'ha cridat l'atenció i he decidit averiguar el significat dels colors. Resulta que quan vas acumulant quilòmetres, vas pujant de nivell. Així he arribat a més de 300 i per això he pujat a zona verda.

Ahir amb la Mireia vam fer 14.16 km. Ja em falta poc per menjar-me la Carretera de les Aigües anada i tornada en un sol entrenament!

Bln e la sua casetta piccolina in Canadà

Eccomi quà finalmente nella mia casetta piccolina. Sono felice! Era da molto que volevo veramente avere un posto in montagna per andare con Per e con i bimbi, ma sempre si presentava qualche problema, dicevamo, non ancora, non possiamo, non va bene.






Ma come dice la canzoneta, Martino rifaceva casa sua in Canadà ogni volta che Pinco Panco l'incendiava, e cosí io ho rifato il mio piccolo sogno ad ogni ostacolo della via.





Non è bella? Da l'interno si vede una vista magnifica. Le porte sono  ampie e puoi sedere a guardare fuori con un libro o con una buona birra

Ancora non sappiamo se saremo a lungo in Canadà. Speriamo di si. Dipende di molte cose, nostre e  altrui. Dipende del proprietario, dei soldi, dei ragazzi, della disponibilità, di se qualcuno la compra (perquè è in vendita).... Ma in tanto godiamo delle vasche, dei pescionini e tanti fiori di lillà e tutte le ragazze que passerano di là diranno: "O che bella la casetta in Canadà."

María

María es todo ojos. Si la has visto una vez, no te olvidas de aquellos luceros verdes que transmiten ternura, complicidad, alegría, ingenio y algo en lo que es muy rica: cariño.

Tenía los mismos ojos de bebé, cuando la cogí con miedo la primera vez. A mis 23 años, aún no había tenido una personita tan pequeña entre mis brazos. Yo era su tía y además tuve el gran honor de ser su madrina.

Durante su infancia, no nos veíamos muy a menudo porque ella vivía en Madrid y yo en Barcelona. Pero todos los años la llevaba a las atracciones. A mí me dan pánico casi todas, aún así me subía con ella y hasta tengo fotos de las dos gritando en la montaña rusa.

Pero cuando dejó de ser niña y empezaron a interesarle los trapitos, la cosa mejoró enormemente. Desde entonces vamos juntas de tiendas y se compra cosas que le caen superbién porque tiene un tipo estupendo. Luego nos vamos a cenar por ahí, disfrutamos y reímos como dos locas.

Últimamente viene también Raúl. Es el hombre casi perfecto para María. Como ella es optimista y generoso. Muy, pero que muy, simpático. Lo pasamos genial los tres. Sólo tiene un defecto irreparable: es del Real Madrid. Tanto que incluso jugó en categorías junior hasta que se lesionó. Además se parece físicamente a Xabi Alonso (que por cierto es un gran jugador).

Este pedazo de mujer tiene un cerebro prodigioso. Ha estudiado nada menos que ingeniería química. Hizo un proyecto de fin de carrera que dejó mudo al tribunal. Los idiomas no son un secreto para ella. Domina el francés y el inglés y se defiende en italiano. Fue al Liceo francés de Madrid y luego hizo un Erasmus en Lyon. Allí casi se nos la quedan porque ya le querían ofrecer trabajo en un proyecto de ingeniería. Ahora vive en Londres.

Por cierto que recuerdo sus primeros pinitos en inglés. Fueron en un viaje a Tanzania cuando María era sólo una niña que aprendía a ser adolescente. Desde entonces adora los felinos: tigres, leones y sobre todo guepardos y leopardos. Leopard Tours era la empresa que nos llevó de safari fotográfico y el guía que consiguió hacerle practicar el inglés se llamaba MacDonald.

MacDonald era joven, simpático y charlatán, muy adecuado para turistas y con un atractivo evidente: alto, delgado, muy negro, unos dientes blanquísimos y perfectos, con aquel porte elegante de los africanos. A todos nos encantó. A María le enamoró. Nos prometió entonces invitarnos a todos (abuelos, padres, tíos, primos) a África cuando  sus finanzas se lo permitieran. Aquí estamos esperando ese gran día.

Como los felinos que adora, María es valiente, no se amilana y pisa fuerte. Llegó a Londres sin trabajo, sin piso, sin nada... fue con Raúl que también apuesta por vivir la vida, arriesgando y disfrutando. Y les está saliendo bien. Ya tienen trabajo los dos, comparten piso, han hecho amigos y son felices.

Y hoy cumple un cuarto de siglo.  Este es mi regalo para ella.

Per molts anys Marieta!

Un país meravellós

Avui, 17 de maig és el dia nacional de Noruega. En aquest dia es va signar la Constitució que reconeixia la sobirania del país independent de Dinamarca al 1814 i va formar una unió amb Suècia que es mantingué fins 1905.
Les paraules del seu himne les escriuen fins als prestatges de la cuina:

"Sí, estimem aquesta terra tal com és!

rugosa i erosionada

amb milers de llars.

L'estimem i pensem en els pares

i en la saga dels antics temps

que baixa el somni a la nostra terra.

T'estimo en la rutina

El vaig conéixer als anys vuitanta quan tenia aquest aspecte i em vaig enamorar de les seves cançons, sobre tot de les seves lletres i també de la imatge de noi alt i prim, una mica estil Serrat, amb el cabell llarg i la mirada sense esma. Tenia els seus discs en vinil, sobre tot recordo Inesperat, un disc que contenia una canço Ciao, come stai? que em tornava boja per viatjar a Itàlia i conéixer algú que m'ho preguntés "amb l'idioma dolç" amb "aigua de mar mediterània"....

Després ho va deixar perquè es veu que les discogràfiques no li van ser propicies i es va dedicar a allò que havia estudiat: farmàcia. Però al cap del temps va tornar i des d'aleshores l'he anat seguint. Tinc en CD els seus treballs, n'he regalat a amics, vaig anar a un concert en directe.

Ja sabeu que no m'agrada conduir. Que em fa por. Doncs darrerament m'he posat el Joan, amb toda la seva tendresa per acompanyar-me i donar-me valor quan em poso al volant. Avui mateix això sonava mentre conduïa el cotxe. Us vull passar la lletra perquè és una cançó d'amor preciosa, d'un amor rutinari, d'un amor que ja no és la italiana dels viatges amb interrail de quan era jove, sinó la seva dona, amb qui ha aconseguit ser feliç en la rutina.

T'estimo en la rutina dels vespres coneguts.
T'estimo en el llenguatge dels gestos ja sabuts.
T'estimo quan em beses com a un desconegut.
T'estimo si ens sorprèn l'amor desprevinguts.

T'estimo en la derrota del cos en front del mirall.
T'estimo en el desordre que em posa tan malalt.
T'estimo en els llarguíssims silencis de sofà.
T'estimo quan t'emprenyes si em fumo el teu tabac.

T'estimo quan em deixes penjat sota els llençols.
T'estimo quan em dius “Sembla que visquis sol!
T'estimo quan no entens que a mi m'agradi tant
la pluja tardoral que inunda la ciutat.

T'estimo simplement per tot allò que no t'hauria d'estimar.

T'estimo quan et queixes que no tens temps de res,
que sempre estàs corrent —“Ningú no m'ho agraeix!”
T'estimo quan t'aixeques traient foc pels queixals.
Millor que no parlem del teu mal despertar...

T'estimo quan segueixo els rastres que has deixat,
que em porten als teus braços després d'un temporal.
T'estimo entre les restes de la passió enyorada.
T'estimo preocupada, absent, despentinada...

T'estimo quan t'agafa la neura dels regals,
els dies de Nadal que em deprimeixen tant.
T'estimo en la mesura que els déus m'han ensenyat...
Ja ho saps, que no m’agrada llegir-me els manuals.

 T’estimo simplement per tot allò que no t’hauria d’estimar.

Què faràs quan siguis gran?

(....)

"Nous n'abordions pas non plus l'inepte question de notre avenir. Peut-être parce qu'instinctivement nous avions tous trouvé la seule vraie réponse: "Quand je serai grand, je penserai à quand je étais petit". Il allait de soi que l'âge adulte était voué à l'enfance. Les parents et leurs complices étaient sur terre pour que leurs rejetons n'aient pas à se soucier de questions ancillaires comme la norriture et le gîte. Pour qu'ils puissent assumer à fond leur rôle essentiel: être enfants, c'est-à-dire être.

(....)

En mon for intérieur j'étais persuadée que je ne deviendrais jamais adulte. Le temps durait trop long temps pour que cette chose puisse arriver. J'avais sept ans: ces quatre-vingt-quatre mois m'avaient paru interminables. Ma vie était d'une longueur! La simple idée que je pusse encore vivre un nombre égal d'années me donnait le vertige. Sept ans supplémentaires! Non. Ce serait trop. Je m'arrêterrais sans doute à dix o onze ans, au comble de la saturation. Je me sentais déjà presque saturée, d'ailleurs: il m'etait arrivée tant de choses!

(....)

Cette incrédulité en accompagnait une autre: quand les adultes parlaient de leur enfance, je ne pouvais m'empêcher de penser qu'ils mentaient. Ils n'avaient pas été enfants. Ils étaient adultes de toute éternité. La déchéance ne existai pas, car les enfants restaient des enfants, comme les adultes restaien des adultes."

Amélie Nothomb. Le sabotage amoureux.

Tercer any de runner

Com l'any passat, aquest tercer també he fet un resum dels resultats de tota la temporada, la meva petita memòria de com m'ha anat tot.  També he fet la comparativa entre els resultats de les mateixes proves la temporada anterior i aquesta.

Hi ha tres proves que no surten aquí que vaig fer l'any passat: Esparraguera, Empúries i El Corte Inglés.  Aquest any en canvi he fet dues de noves: Quart de mitja i Hospitalet.

Resultats de les curses de la temporada 2010-2011

Un més dels tios

Km	Mes	Cursa	Temp. Anterior	Aquest any	Temps 5km	Velocitat
10km	setembre	Mercè	01:01:01	57:31:00	28:23:00	5'46m/km
5km	octubre	Dona	28:56:00	28:03:00		5'45m/km
10km	novembre	J. Bouin	58:34:00	57:29:00	27:57:00	5'45m/km
10km	desembre	Nassos	59:05:00	58:06:00	29:11:00	5'49m/km
10km	gener	St Antoni	58:01:00	55:45:00	27:20:00	5'35m/km
5km	febrer	1\4 mitja		28:38:00		5'44m/km
10km	abril	Bombers	58:42:00	58:55:00	28:32:00	5'54m/km
10km	abril	Hospitalet		57:43:00	28:34:00	5'46m/km

El primer comentari que em ve al cap tot mirant aquesta taula, és l'extrema regularitat en la velocitat de totes les curses. Em sorprén perquè no en sóc conscient. La cursa més ràpida ha estat a 5'35 minuts per km i la més lenta a 5'54. He fet cinc de vuit curses a la mateixa velocitat quasi exacta 5'45. Jo em pensava que Sant Antoni m'havia anat molt bé i que Bombers només mig bé. Doncs si fa no fa....

Pel que fa als reptes els he aconseguit tots. No he vist l'hora ni tant sols els 59' en cap carrera. He pogut fer un 55'.

De cara a l'any vinent tinc els següents:

* No tornar a veure els 59' en cap cursa de 10km

* Repetir un 55 a la Mercè, la Jean Bouin o Sant Antoni

* Fer una mitja marató (la de Barcelona)

* Baixar de 27' a la Dona o al Quart de Granollers

El repte que em fa més il·lusió és la Mitja marató de Barcelona. No sé si sóc capaç de córrer durant tanta estona, no sé si resistiré. És un objectiu gran, requereix molta preparació, molts entrenaments. Però si ho aconsegueixo em sentiré realment una atleta. Jo mai seré veloç, estic molt a prop de no poder superar el meu màxim de temps, però tinc resistència, i algun dia podré dir que sóc una mitja maratoniana. Casi nà!!

Parto (De la nada hice piel)

Yo no lo vi nacer, pues lo paría,

pero sentí el dolor y lo recuerdo.

Desde entonces lo amé. Comió mi cuerpo,

con su boca sin dientes me bebía.

Empecé a andar con él y día a día

lo volvía a parir. Ya no me acuerdo

de las veces que di sangre a su incierto,

dulce ignorar de la sabiduría.

Sólo otra vez sentí un dolor tan fértil:

fue cuando me dejó para ser hombre.

Lo dejé de parir y me dolía

la falta de dolor, la intransitiva

flecha de amor, la desolada cumbre,

el blando despertar a un mundo dúctil.

L'éstat c'est moi. Una frase mal entesa. Ideas. (P. Watson)

Ningú dubta que Luis XIV va ser el prototip de la monarquia absolutista més recalcitrant i que aquesta frase li va com anell al dit per definir la seva personalitat. Tanmateix aquesta cita és falsa. El Rei Sol mai la va dir, li va ser atribuïda i a més mal interpretada.

Nosaltres l'entenem com "l'estat sóc jo" és a dir "França sóc jo". Donem a la paraula estat el sentit de nació o país. Però quan va ser pronunciada aquesta frase, el significat en francès de la paraula "estat" era ben bé un altre.

La societat francesa de mitjans del segle XVII estava molt jerarquitzada. Es dividia en classes socials o estats. Un estat era molt més tancat que una classe social com l'entemen ara, perquè en un estat es vivia fins la mort, no es podia canviar d'estat. Els estats eren tres: la noblesa, el clergat i la gent comú. Podriem dir el poble, tot i que dindre d'aquest estat hi havia la burgesia, els comerciants, gent que podia arribar a ser poderosa econòmicament, però que no hi pintava res als forums de decisió. El parlament de França, precisament es deia Les Éstats Générales, ja que era el punt de trobada dels estats per fer les lleis. El fet que cada estat tingués un vot sense tenir en compte el nombre de persones representades, va donar lloc, a finals de segle a la presa de la Bastilla i la Revolució francesa. (No, no va ser el Baró de Bidet).

Així que la frase atribuïda significaria més o menys. "Jo sóc LA classe social. Ni nobles, ni clergues ni molt menys el poble, m'ha otorgat el mèrit que jo per naixement he rebut de la meva pròpia sang. Per tant "por la gracia de Dios" jo assumeixo el poder absolut."

Al cap i a la fi ve a ser el mateix, però aquesta manera de veure-ho ho fa més entendor. Encara el romanticisme no havia florit a Europa, encara ningú havia pensat en identificar-se ell sol amb un país. Encara eren els vincles de sang i rang social el que identificaven i donaven sentit a la vida de les persones.

Cursa a cegues

Quan vaig dir a l'Speedy Txabi que faria la cursa nocturna de l'Hospitalet, ell em va respondre que ja ens veuriem, o no, perquè serà de nit. Doncs això és el que ha passat amb aquesta darrera cursa de la temporada. Com una cita a cegues, no sabia on anava. Me l'havien recomanat, però no coneixia ni el lloc ni el tipus de cursa. Havia decidit fer-la per diversió i sense pensar en temps ni en reptes.

El primer repte va ser arribar fins a GranVia 2, el centre comercial on es trobava la Fira del corredor. Ja, ja sé que tothom sap arribar a la Ciutat de la Justícia, però jo no vaig tenir més idea que des d'Esplugues baixar-me en moto cap a l'Hospitalet per carrerons i vials, creuant la via del tren i peredent-me cinc vegades.

El segon repte va ser trobar la fira dins del centre comercial. Ple de gom a gom un dissabte al matí, no veia ni una persona amb una bossa esportiva o amb esponsors de la fira. Tampoc la gent (fins i tot els segurates) tenia ni remota idea de que se celebrés cap cursa ni que en aquell centre comercial (espantós per cert) pogués haver cap fira del corredor.

El centre oferia parquing per els corredors. Vaig anar en cotxe amb la Mireia. El laberint del parquing era impressionant i no hi havia ni per casualitat ni un lloc. Vam haver de sortir i aparcar fora.

Per fi vam posar-nos a la sortida. Jo no portava cronòmetre i confiava en que ja aniria fent. No m'hi vaig fixar en el temps de sortida (1 o 2 minuts) i tampoc vaig saber veure els quilòmetres. Vaig veure el 3  que també era el 8. I res més.

La primera volta la vaig fer més lenta, això sí, perquè hi havia molta gent. Però després vaig guanyar temps, em trobava molt bé, no tenia gens de fred, sentia les cames lleugeres i havia moltíssima menys gent. Vaig arribar a un temps de 59 minuts i alguna cosa més.

Quan he volgut mirar el meu resultat, no em trobo. El xip no em va pitar? M'han canviat el nom? He fet un temps que no puc imaginar? No ho sé. Però a ull crec que he fet 57 o 58 minuts. Ja m'està bé.

I al final la fideuà que tanta il·lusió em feia no me la vaig cruspir ja que s'havia de fer una cua immensa i la Mireia no tenia gana i el Per venia de fer més de 100 km en bici i prou mèrit tenia d'haver-me acompanyat, per tant cap a casa.

Una cursa molt recomanable pel bon temps, perquè -a diferència de Nassos- no es passa ni fred ni calor. Els nens d'Hospitalet van ser molt macos animant-nos tota l'estona i demant-nos les pulseres de llum. Quan els hi donaves et desitjaven sort.

Gràcies a tots i especialment als nens!

Nota de darrera hora
Els de Championchip m'han enviat un mail dient-me que m'havia inscrit amb el xip del Per i que el meu l'havien desqualificat per manca de persona inscrita. La meva marca ha estat 57:43.