Un Sant Joan especial

Erem els mateixos de sempre, era una nit de Sant Joan com qualsevol altra "un vespre, quan l'estiu obria els ulls", en principi no hi havia cap raó per pensar en un èxit tant profund. Sempre tot ha sortit moderadament bé, sempre ho passem força bé....

Però la nit de Sant Joan d'enguany va ser màgica. La vam celebrar fora de Barcelona i alguns de nosaltres ens vam quedar a dormir convidats dels amfitrions.

La nit anterior havia fet una mica de fred per estar-se fora quiets i ens havien avisat que vinguéssim abrigats i preparats pels mosquits. No hi va fer gens, de fred. Una nit d'allò més agradable i sense mosquits.

Vam començar amb l'aperitiu i les begudes de rigor, refrescos i cerveses. Després el Manel ens va fer una de les seves paelles, aquesta vegada de carn, verdures i bolets. L'Andhi va portar tanta coca que podia haver-ne menjat un batalló.

I després vam posar la música i vam ballar. Els nostres cosos com fantasmes es movien a la foscor d'un jardinet, més lliures del que es normal, sense sentir la vergonya quotidiana, arrecerats pel solstici. Vam renovar l'amistat que ja és tant vella i vam firmar un cop més el pacte de l'amor. Sí, encara, després dels anys.

Quan ja era tard van venir els nens, millor els adolescents, que s'havien sentit més rics amb la possibilitat d'anar-se'n pel poble, no com a Barcelona que resten al nostre costat tirant-nos els petars al nas. I van ballar amb nosaltres, pares i fills plegats fent moure el fil del temps.

A les quatre els grans vam anar a dormir, però ells van vetllar la nit fins que es va fer de dia, amb el foc més bonic: la conversa. Una nit de Sant Joan on les parpelles no es van aclucar fins que les paraules van ser totes dites i llavors els nostres fills van descansar a trenc d'alba. Han heretat a ple dret la nostra joventut, ara la nit és seva.

Un poema sobre la mort. Kolbein Falkeid

Jeg finner nok frem

Døden er ikke så skremmende som før
Folk jeg er glad i
har gått foran og kvistet løype.
De var skogskarer og fiellvante.
Jeg finner nok frem.

Kolbein Falkeid


Ja ho trobaré
(La mort ja no em fa tanta por.
La gent que estimava
ha marxat abans i ha obert el camí.
Eren gent de bosc i muntanyencs.
Ja ho trobaré.)


Nota: el verb å kviste significa esbrancar, treure les branques per poder passar millor, però a la vegada løype pot ser camí o pista de neu. Per tant també és obrir un camí a la neu.

Tirades llargues, tirades curtes ( o no tant)

El meu rodatge més llarg, va ser l'altre dia a la Carretera de les Aigües on vaig arribar a fer 15 km. Crec que és una bona fita, considerant que he d'anar augmentant poc a poc. Tota la carretera anada i tornada són 18, aviat (bé encara em queda) la faré sencera!

Era un dia molt calorós i em van costar, els vaig fer molt lenta, amb tres trams caminant (cada 4km i 200m) tal com m'indica el llibre de la Grete Waitz.

Però els darrers dimecres he sortit amb els runners i això també es nota. Intento córrer més ràpida. Diumenge passat vam sortir en Per i jo per les Aigües i van fer 9km. Abans era una tirada llarga. Ara ja és mitjana. Tot és relatiu. El Per em va dir que havia agafat més ritme i que corria millor, més ben col·locada. Crec que el córrer tirades llargues lentament et va donant fons per apretar més a més curta distància i poc a poc vas guanyant en força i velocitat.

Alguns dies són tant calorosos que no puc fer res. Ara he decidit que pujaré fins a Plaça Mireia caminant i així no hauré de portar ni claus ni moneders, serà un escalfament per abans de córrer i  em servirà. El cap de setmana llarg ens anem a Canadà. Allí correré curt però amb molt desnivell que també és una forma de perfeccionar la cursa.

Lectures de primavera

Aquesta primavera, des de la darrera vegada que vaig comentar llibres, n'he llegit molts, així que aquesta entrada, ho sento, serà llargueta. Els comentaré breument per no fer-me pesada.

Opi i sardines. Cesc Martínez.
Conec l'autor, professor de català per estrangers al Servei de Llengües i per tant, company de feina. No tenia ni idea que fos escriptor, fins que va publicar aquest llibre i em vaig llençar a llegir-lo. El recomano molt. Tracta d'un professor d'institut que troba dins d'un llibre que ha demanat a la biblioteca, una foto d'un grup d'homes i dones dels anys 70 en la qual una persona apareix encerclada i una gran X li tapa la cara. Decidieix investigar què li va passar al paio. Per altra banda surt un personatge molt interessant, una noia que té un programa de ràdio nocturn on posa música de un músic de jazz. Ella li ajudarà a descobrir l'enigma.

Dagen som ikke finnes (El dia que no existeix) Gerd Kvanvig
Hi ha un dia que la petita protagonista no vol recordar. Un vespre en que, tornant a casa, van intentar violar-la. No ha dit mai res a ningú. La seva mare no ho sap. Tampoc l'amic de la seva mare que es policia. Ella no obre la boca. Però aquell dia va passar una altra cosa. Un assassinat. El secret de la nena és que el violador portava una navalla i quan ella va intentar alliberar-se'n se la va prendre i li va clavar al clatell.

Lituma en los Andes. Mario Vargas Llosa
Pensava que mai mes llegiria un altre llibre del recent nobel de literatura i molt menys un premi Planeta (perdoneu, pero sóc molt snob), però el vaig haver de llegir pel club de lectura i he de reconèixer que em va agradar. Tracta de dos policies o detectius enviats als Andes i rodejats de terroristes de Sendero Luminoso. Sé que sona fatal, però no és tan cruel ni despietat com podria semblar. Per una banda un dels policies es pasa la novel·la explicant una història d'amor romantiquíssima, per l'altre el llibre és ric en descripció de la natura salvatge de la muntanya i en les creeences i ritus dels natius.

Sabotage amoureux. Amélie Nothomb La nostra Amélie que coneixiem de Japó, ha estat enviada a la Xina on treballarà el pare, l'ambaixador belga. Ens descriu un país ben diferent, com viuen els nens dels occidentals al gheto xinés aillats del país i una història d'amor infantil cap a una italianeta perfecta, fràgil i dolça de la qual la salvatge protagonista cau encisada.

Visions i cants. Joan Maragall.
Un clàssic de la poesia catalana. Les visions són cinc i representen els salvatges de la Catalunya medieval: el Comte Arnau, el Rei Jaume I, el frare Joan Garí, el bandoler Serrallonga, i el mal caçador. Després els cants patriòtics molt coneguts però que jo no sabia que eren d'en Maragall: el cant dels joves, la sardana, el cant de la senyera, oda a Espanya..... No m'ha entusiasmat, prefereixo un altre Maragall més intimista com el del poema La Ginesta.

Lady Nicotina. James Barrie/ Sobre el placer y el vicio de fumar. Italo Svevo.
Són dos llibres en un. Tenen en comú un cant al fumador i al plaer de fumar. En Barrie és l'autor de Peter Pan. El seu llibre és molt bo. Un home que decideix deixar de fumar fa un periple de records sobre els amics, les estones felices i  tot allò que li ha donat el tabac. Llegint-ho m'agradaria ser un home. Ningú com ells saben exaltar l'amistat. En canvi l'Svevo és més avorridot. Són cartes a la seva estimada prometent-li una i altra vegada que no fumarà més. També un capítol de la Coscienza di Zeno referent al vici d'un personatge.

No era lluny ni difícil. Joan Margarit
Darrer poemari del nostre insigne veí que va presentar fa poc a la biblioteca del poble. Aquests poemes estan més enllà de la vellesa, aquell indret on només hi havia una "Casa de convalescència": la poesia. Ara ja ha superat la concienciació de la vellesa i ha arribat a un lloc que no era lluny ni difícil. A la tranquilitat de la renúncia, a la preparació per la mort.

Historia de una maestra. Josefina Aldecoa
Una mestra asturiana-lleonesa des dels anys previs a la república i durant la Revolució d'octubre del 34 i fins el cop d'estat d'en Franco, lluita per educar i per donar als fills dels miners i els camperols, l'eina per sortir de la ignorància i la pobresa. També té un episodi a Guinea on viatja per donar classe durant un temps. Té un quasi idil·li amb un metge negre, però al final no es produeix.

Ara estic llegint Les germanes Grimes de Richard Yates, més conegut per "Revolutionary Road". És molt bo. Tal com va fer a Revolutionary Road, expresa tota la desesperació de la societat benestant, la classe mitjana que viu als barris residencials. Una societat que no sap ser feliç. Molt ben narrada la relació entre la mare i les dues filles. Sarah la convencional i guapa i Emily la intel·lectual soltera que va vivint amors efímers. Totes dues marcades des de la infància per la separació dels pares i l'educació de la mare.

Homenatge als seguidors del bloc

Vaig començar el bloc al mes de juliol de 2008, aviat farà tres anys que hi escric bastant sovint. No sé del cert quantes persones el llegeixen, però sé que alguns ho feu. Alguns familiars, amics o coneguts. Però també desconeguts.

D'aquells que ho feu a l'anonimat doncs dir-vos que ho respecto molt, però que m'agradaria poder-vos saludar alguna vegada. No sabeu la importància que per a mi té el fet de ser llegida. Algunes persones m'han preguntat que si no voldria publicar un llibre. Jo responc que ja publico el bloc.

No sé ben be quins temes us agraden o interessen. Jo escric molt sobre córrer perquè aquesta és una activitat que vaig començar precisament fa uns tres anys, així que són germanes. També m'agrada paralar de lectures i d'excursions. Procuro anar posant poemes que he escrit durant tota la meva vida, però els dosifico perquè ja sé que no són les entrades més populars. Si em voleu dir quin tipus d'entrades us venen més de gust, endavant!

Per aquells altres que sí us identifiqueu amb algun comentari, gràcies, gràcies i gràcies. M'encanten les vostres paraules. Us mereixeu un premi. Aquí el teniu:

Premi al comentari més antic CLARA que va estrenar el bloc el 14 de març de 2009, quan jo ja pensava que ningú em llegia portant com portava 8 mesos escrivint sense rebre ni un sol comentari.

Premi al comentari més recent JORDICINE a l'entrada Savasana, del dia 10 de juny, es a dir abans d'ahir.

Premi al comentarista més prolífic MAR, no els he comptat però és sens dubte la més comentarista de tots els meus seguidors.

Premi al comentarista més divertit PER, els que el coneixeu ja enteneu perquè, sempre surt amb una de les seves

Premi al comentari més llarg INES, per un comentari molt interessant  del 14 de setembre 2010, en el qual parla de la protesta dels estudiants de l'escola pública a Argentina.

Premi al comentari més curt TXABI, per un comentari que diu "Força!!!" (Gràcies, Txabi)

Premi als comentaris més intel.ligents JOAN, que em parla molt de sensacions de córrer i la força interior d'autoconcienciació. Per altra banda té un bloc que admiro molt.

Premi al comentari més "mono" i tendre MARÍA pel comentari que em va fer a l'entrada que li vaig dedicar on va portar-me a la memòria el meu pare, del qual va heretar els ulls.

Premi a la comentarista més sènior LOLON, la meva mare, que s'atreveix amb les noves tecnologies i està al dia de tot, aprèn com qualsevol de nosaltres o millor i no renuncia a res. Genial!

Pels que no heu guanyat cap premi, us en vull donar un d'agraïment perquè cada comentari compta i cada lector, encara que no comenti, em motiva per fer coses que havia deixat de fer, com per exemple, tornar a escriure i apuntar-me a un curs de narrativa, revisar els meus poemes i llegir més que mai.

Sir William Jones i el sànscrit (Ideas. P. Watson)

Avanço en la lectura del llibre de Watson. He arribat a finals del XVIII, una época de molts invents i troballes. Aquí m'he trobat un personatge atractiu del qual no en sabia res i és importantíssim per l'estudi diacrònic de les llengües indoeuropees.

Sir William Jones fill, el filòleg, es deia igual que el seu pare, el matemàtic. Ja es veu que la família era de pensadors dels bons, perquè el seu pare va ser l'inventor del número π, es a dir, 3'1416. Tanmateix ell era de lletres i especialment d'idiomes. Parlava 30 llengües i tenia coneixements d'altres tantes. Quan estava estudiant a Oxford, va fer-se amic d'un siri que li va ensenyar l'idioma tan bé que va traduïr al francès tractats antics en persa i àrab. Acabada la carrera de filologia, no va poder entrar com a professor perquè tenia idees liberals i era antiesclavista. Per això criticava els Estats Units. Es va tornar bastant antiamericà. Com que no tenia feina de lingüista, es dedicà a assessorar en borsa a les societats que feien fallida.

Al cap d'uns anys els pares el van enviar a l'India, a fer negocis a la colònia. Va entrar a formar part de la Royal Society of Bengal, una societat cultural que estudiava tota mena de ciències i arts  com la música, la geografia la literatura i la biologia i publicava un annuari dedicat al alguna d'elles. El nostre heroi era expert en botànica i s'hi va dedicar fins a tal punt que a l'Índia existeix una planta que porta el seu nom: Jones.

Estant a l'Índia es va interessar molt pels descobriments que havia fet un jesuita francès Gaston-Laurent Coeurdoux sobre els orígens del sànscrit. L'any1786 va publicar un escandalós annuari de la Royal Society of Bengal en el qual dinamitava la teoria etnocentrista europea. Segons la seva tesi, totes les llengües europees, fins i tot les més prestigioses com ara el llatí i el grec antic, venien del sànscrit, una llengua sagrada i molt complexa d'origen asiàtic. Aleshores que una llengua dels salvatges de les colònies pogués ser la base de la cultura europea, era tant impensable, com la teoria darwiniana que l'home pogués venir del mico.

Aquesta és la cita més famosa de Jones, que introdueix la seva troballa a la història de la lingüística:

The Sanscrit language, whatever be its antiquity, is of a wonderful structure; more perfect than the Greek, more copious than the Latin, and more exquisitely refined than either, yet bearing to both of them a stronger affinity, both in the roots of verbs and the forms of grammar, than could possibly have been produced by accident; so strong indeed, that no philologer could examine them all three, without believing them to have sprung from some common source, which, perhaps, no longer exists; there is a similar reason, though not quite so forcible, for supposing that both the Gothic and the Celtic, though blended with a very different idiom, had the same origin with the Sanscrit; and the old Persian might be added to the same family.


"El sànscrit, sigui quina sigui la seva antiguitat, té una estructura meravellosa; és més perfecte que el grec, més abundós que el llatí, més exquisidament refinat que tots dos, i tanmateix hi té una afinitat més forta, tant en les arrels dels verbs com en les formes gramaticals, que la que s'hagués pogut produir per accident; tan forta, de fet, que cap filòleg no podria examinar-les totes tres sense concloure que han sorgit d'una font comuna, que, potser, ja no existeix; hi ha raons similars, si bé no tan fortes, per a suposar que tant el gòtic com el cèltic, tot i haver-se fos amb altres idiomes, tenen el mateix origen que el sànscrit, i l'antic persa també podria ser afegit a la mateixa família..."


A més era poeta i va inspirar a Lord Byron, Samuel Taylor Coleridge i els primers romàntics anglesos. Va morir a només 48 anys. La seva tomba es troba a Calcuta.
Una vida ben aprofitada.

Savasana

És una asana (postura) de ioga. Normalment és la primera que es fa en una sessió. T'estires al terra cap per amunt amb les cames separades, els peus deixats caure cap ambdós costats, els braços separats, els palmells de les mans mirant el sostre.

No fas res. Tot el cos està en repòs. L'esquena toca el terra totalment, des de la part lumbar de la columna fins el clatell. Els melucs queden oberts i permeten rebaixar la corba de l'esquena. Les espatlles també. És la postura en que més parts del cos toquen el terra.

És una postura molt oberta. És obrir una finestra i treure tot l'aire reclosit de dintre. Elimina tota màscara, tota protecció. Comences a deixar anar tensió, negativitat, agresivitat, presses i, deixant entrar aire pur, prepares el cos per la sessió. Tanques els ulls i et dediques a una cosa que és a la vegada molt fàcil i molt difícil: obrir una mirada cap a l'interior.

Respires cada cop més lentament, amb l'abdomen que puja i baixa. A cada respiració agafes energia que et regenera, et neteja i que necessites per poder començar a fer les altres asanes, per l'equilibri, per la força, per la lentitud, per la perfecció que et requeriran les properes passes en aquesta pràctica.

La cosa més important és observar, observar sense jutjar. Observar-te allí estirada, sense escuts, totalment oberta, sense fer cap mena d'esforç, deixant que la teva ment s'assereni.

Tothom la pot fer. No cal tenir cap mena de flexibilitat ni preparació. No necessites res. T'estires i prou. Respires i prou. Alguna cosa del món sublim que ens envolta, de l'infinitéssima part de divinitat que ens pertoca, arriba a tu i et renova.

Dels més de setze anys que porto fent ioga és a la vegada l'asana que vaig aprendre primer i la que, per a mi, otorga més saviesa.

Molló- Beget

Darrerament he parlat poc d'excursions. Les entrades que hi fan referencia són més aviat d'intents d'excursions que per culpa de la pluja que fa en Canadà no han acabat bé. Però això no vol dir que em passi el dia corrent i escrivint contes i hagi oblidat una de les activitats que em defineixen i em fan sentir més feliç. 

Aquest diumenge anirem amb els pares del cau des de Fontalba fins a Núria. Ja us en faré cinc cèntims. Però abans vull parlar de l'excursió que vam fer per la GR11 amb un grup d'amics i fills des del poble de Molló fins a Beget. 

Al principi va ser una mica "perdedora" (com sol dir un personatge de Canadà que estem coneixent i cada vegada intimem més, l'Eva de Can Jordi, el queviures del poble). Hi ha marques velles de la GR que porten el caminant cap a culs de sac. Has de refer el camí i seguir buscant un principi de ruta. Però una vegada agafes el bó és molt bonic i agradable seguir el camí. Bonic perquè comences al Ripollès en un ambient de muntanya i vas ripollperdent i garrotxaguanyant, et fiques per bosc i sempre segueixes el riu. I agradable perquè sempre vas camí avall. Un indret meravellós que té pinta de bons bolets a la tardor. Quan arribes, ja no et queda res d'alta muntanya, estàs en plena zona de bosc, a només uns 500 m sobre el nivell del mar. Vam caminar força estona, fins l'hora de dinar (unes quatre hores) però això sí són totes de baixada. Per travessar el riu ens vam haver de treure les botes perquè baixava molt ple. El dia anterior havia plogut de valent fins i tot amb tempesta.

Aquesta foto la va fer el Per (no, no és de Flickr, encara que mereixeria ser-ho) i així és com ens vam trobar el poble de Beget en la seva esplendor de primavera, en un dia realment preciós. Allà havíem reservat en un bon restaurant: patates d'Olot, es clar!

Primeriza (De la nada hice piel)

     

 

No tuve otro remedio,

tuve que crecer.

Hacerme redonda y torpe.

Cada mes

estiraba más la piel.

No bastaba.

Y es que el cuerpo de un hijo

no perdona.

Saqué mi piel del armario,

me ensanché,

tomé piel prestada al mundo,

maduré,

como si yo fuera fruto.

No bastaba.

Y es que el cuerpo de un hijo

no perdona.

Y fui diosa:

de la nada hice piel.