Ha estat un pal de paller de la meva educació musical. Ell, junt amb altres veus de la chanson ens va ensenyar la poesia, la melodia i la bellesa del francès, ha fet que els idiomes m'agradin, m'ha ajudat al sentir el llatí que compartim, a escoltar gràcies a la intercomprensió una llengua que ja no s'estudiava a la meva escola (només l'anglès)
Per a mi, Moustaki era la Mediterrània, les postes de sol, la calma d'un clima suau, les vinyes i l'amor ben entès, el vi i la llibertat d'un metèque, d'un rodamón, d'una identitat que era molt meva (per tot, pel mar, pel ritme, per les paraules) i a la vegada gens meva, exòtica, pregona i atractiva.
Una de les meves cançons preferides, Il est trop tard....
Pendant que je chantais ma chère liberté
D´autres l´ont enchaînée, il est trop tard.
Sí, Georges, poc a poc ens l'encadenen, la llibertat però
Pourtant je vis toujours, pourtant je fais l´amour
M´arrive même de chanter sur ma guitare
Pour l´enfant que j´étais, pour l´enfant que j´ai fait
Passe passe le temps, il n´y en a plus pour très longtemps
Sí, exacte, tammateix seguirem, els que encara tenim vida, amor i una cançó teva al cor, durant el temps que ens quedi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada