Ha estat un pal de paller de la meva educació musical. Ell, junt amb altres veus de la chanson ens va ensenyar la poesia, la melodia i la bellesa del francès, ha fet que els idiomes m'agradin, m'ha ajudat al sentir el llatí que compartim, a escoltar gràcies a la intercomprensió una llengua que ja no s'estudiava a la meva escola (només l'anglès)
Per a mi, Moustaki era la Mediterrània, les postes de sol, la calma d'un clima suau, les vinyes i l'amor ben entès, el vi i la llibertat d'un metèque, d'un rodamón, d'una identitat que era molt meva (per tot, pel mar, pel ritme, per les paraules) i a la vegada gens meva, exòtica, pregona i atractiva.
Una de les meves cançons preferides, Il est trop tard....
Pendant que je chantais ma chère liberté D´autres l´ont enchaînée, il est trop tard. Sí, Georges, poc a poc ens l'encadenen, la llibertat però Pourtant je vis toujours, pourtant je fais l´amour M´arrive même de chanter sur ma guitare Pour l´enfant que j´étais, pour l´enfant que j´ai fait Passe passe le temps, il n´y en a plus pour très longtemps Sí, exacte, tammateix seguirem, els que encara tenim vida, amor i una cançó teva al cor, durant el temps que ens quedi
Em dic Belén, un nom amb el que mai m'he sentit còmoda. Si hagués tingut una filla m'hagués agradat dir-li Cristina.
Jeg hetter Belén, et navn som jeg aldri har følt komfortabel. Hvis jeg hadde en datter jeg ville ha likt å kalle henne for Cristina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada