Posets: sí, hem fet el cim!!

Membres de l'expedició: Per, Lars, Wilhem i Belén (vam tenir una baixa de darrera hora, Jarle)
Meteorologia: molta boira tot el dia, alguna clariana esporàdica, pluja abans de sortir (a les 5:30-6:00) i neu al cim.
Temps: 4:30h pujar, 3:47 baixar i 1:33h baixar del refugi al cotxe. Total 9:50h.
Estat físic: molt cansats, però contents.
Comentaris: En arribar al cim, vaig veure la Cresta Bardamina, per la qual havia arribat jo a l'any 1983 (ara en fa 30) i on vaig patir de valent. Impressionant!!

Nombre de la ruta: Subida al Posets     Comunidad Autónoma: Aragón Provincia: Huesca Zona: Parque Natural de Posets - Maladeta Población: Eriste Municipio: Benasque Tipo de recorrido: Ida y vuelta Recorrido: 20,96 km Desnivel: 2216 m. Tiempo: 8 horas Dificultad: Media Señalización: Señalizada Época recomendada: primavera, verano, otoño, invierno Sendero homologado: no Valoración los usuarios:    Mapa de ruta: Mostrar mapa topográfico Mostrar en Google maps Ver en Google Earth (3D) M.I.D.E:  Medio:      Hay más de un factor de riesgo Itinerario:      Existe traza clara de camino y señalización Desplazamiento:      Marcha por sendas escalonadas o terrenos irregulares esfuerzo:      De 6 a 10 horas de marcha Colaboradores: cpoyato, Perfil de ruta:

Nou repte amb quatre víkings

Ja feta la meva primera cursa, ja començades les jornades d'entrenament per les mitges i després d'un matí festiu de tirada llarga (13km, que no els havia fet des de març) se'm presenta un nou repte, aquesta vegada muntanyenc.

Per, Lars, Jarle i Vilem juntament amb mi, formen l'expedició que coronarà, si tot surt bé, el segon pic més alt dels Pirineus, el gran Posets  (3.375m). Pujarem a dormir al refugi Àngel Orús per sortir ben d'hora, ben d'hora i fer en un sol dia l'ascensió i la baixada al cotxe.

El Posets és un pic que ja tinc en el palmarés, doncs el vaig fer quan era escolta, als 18 o 19 anys, però igualment em fa una il·lusió boja tornar-lo a repetir. A més,  l'ascenció és totalment per una altra cara i en condicions molt diferents. Així que tot serà nou per a mi.

El grup el formen coneguts-amics del meu marit, no els conec jo, tinc ganes d'enraonar amb ells i veure com pensen i disfruten els noruecs a Catalunya.

Per tot això crec que serà un cap de setmana rodó!

Jo cursa, tu diada

Avui ens hem de felicitar per diferents motius. El més important l'han protagonitzat els Cargolins d'Esplugues. Han fet de nou la millor diada de la seva història. L'any passat van fer el seu primer 4 de 8. Aquest any l'han repetit. A més han fet el 7 de 7 i el 3 de 7 per sota.

Unes hores abans la mare d'aquest guapíssim casteller ha fet la seva primera cursa de la temporada, la cursa de Sant Miquel a Molins de rei. He fet 1:00:37. Als 5km 28', molt bé, tot i que al final, cap el setè km pujava Molins amunt i finalment he baixat ritme en la segona part.

Que es un solplo la vida, que veinte años no es nada...

1993, la "boda del año", la Chabeli Iglesias es casa amb en "Ricardito Bofill" (Per cert el pijo ofical de Sant Just Desvern).

Lecturas, Hola, i totes les revistes del cor no parlen de res més. Les preparacions són immenses i tot ha d'estar llest per fer la cerimònia a les xemeneies de l'estudi de l'arquitecte Bofill, pare del nuvi, al costat del Walden.

Mentre nosaltres parlem amb en Pere Clotes, pagès i jutge de pau de Ventalló. Ens casem a l'ajuntament. La sala no té més de 10 m i hem fet venir convidats de tot el món als quals no podem deixar al carrer.

És prohibit treure els llibres de la casa del poble. No us puc casar en un altre lloc.

Però aquí no hi cabem ni 10 persones!

Farem l'aperitiu i la recepció de tots els convidats al jardí de casa dels pares de la Belén... Hauríem de poder mostrar-los la cerimònia

Sabeu què? La Chabeli i el Ricardito ho faran, surt a totes les revistes i és públic. Doncs per què no?
Jo us caso a casa dels pares!!!

Gràcies!!

La famosa parella ja està separada, no sé quant van durar, 4 o 5 anys com a molt. Però gràcies a ells els noruecs, els peruans, els escocesos, els italians i per descomptat els amics i família catalans, van veure com el víking i la mediterrània es donaven el "sí, vull" però aquests de debó, no com els famosos!

Sense bolets (quasi) però amb botes

Aquest cap de setmana passat, vaig anar a la muntanya, després d'una dura tornada a la feina, i la meva intenció era trobar bolets.

Dissabte em vaig possar les botes, tota decidida cap a Coll Pregó, per tal d'allunyar-me dels boletaires que van en cotxe. La meva zona de "cacera" havia de ser de les que només s'arriba suant molt. De boletaires n'hi havia a dojo, en canvi, de bolets quasi ni un. És estrany, amb tot el que ha plogut aquest estiu, i amb el sol que ha fet durant els primers dies de setembre.

Vam continuar carenant cap al Costabona i des del Coll de Siern, vam tombar cap a la vall de nou. Tota la nostra captura: un únic i meravellos cep, força gran i en perfecte estat. I el que és molt millor, una gran excursió de 12 km per les muntayes del Pirineu. No ens va ploure fins que ja erem a casa amb la llar de foc encesa, gaudint de un dinar a base de patates d'olot, trinxat i cep (en singular).

Diumenge va sortir el sol i jo vaig aprofitar per anar a córrer. El Per va agafar la bici. Jo vaig fer 8 km (dels quals 4 de pujada).

Un cap de setmana fantàstic.

Sortida amb dos tiarros

Ja m'hagués agradat que fos així, però no... va ser només una sortida a córrer. Ahir vam anar l'Albert i el Per, dos grans homes en el meu món del running, i jo a fer uns bons 6km per Sant Just, Esplugues i Barcelona.

Durant poc més d'un quilòmetre els vaig seguir, o més ben dit el Per anava frenant l'Albert per tal que no em quedés massa enrera. I després ja els vaig perdre.

Contenta del ritme i del rendiment, tot i la calor i humitat que feia. En arribar a Can Mèlich l'Albert em va xocar els cinc.

Albert gràcies per tot el que m'has ensenyat i motivat. Per, estimat, gràcies per absolutament tot. Sou encantadors

Primer dilluns amb sèries

Ja tinc un nou objectiu per començar la temporada, i per tant ja m'he posat a preparar la cursa de Sant Miquel a Molins de Rei.

Tinc unes nou o deu sortides d'entrenament abans de la cursa i la primera la vaig fer ahir. Com que m'agradaria baixar de l'hora, no tinc més remei que fer sèries.

Abans mai no n'havia fetes més que a la cinta. Però amb bon temps he decidit provar a fora. Les faré els dilluns i si em funcionen i m'agraden les mantindré de cara a les altres curses i a les mitges maratons.

Vaig pujar un quilòmetre a ritme lent per anar escalfant i després vaig fer tres sèries de 0'5km a ritme de 5'00 o 5'20. Els trams intermitjos lentament a 7'00.

Em va sortir prou bé per ser la primera vegada, veurem si persisteixo. Demà toca sortir amb la colla i potser serà un dels últims dies que ho podré fer si em canvien els horaris a la feina.

I el cap de setmana a veure si m'animo amb un 8km de muntanya! No m'inspira gaire, més aviat tinc ganes de sortir a buscar bolets, però he de començar a fer tiradetes més llargues (normalment passaria de 10km, però és que la pujada és la pujada i caaaaaansa....)

Suzanne (Segadora)

Aquest poema és en anglès perquè el vaig escriure a la mort d'una companya de feina, una professora que un dia va dir "quantes més llengües aprenc, més m'agrada la meva". Per això a la seva mort inesperada vaig fer l'esforç de escriure en la llengua que amava i que a tants alumnes va ensenyar.

Suzanne

Here I am...

putting the pen on the paper

to write, in the language

that she loved so much,

a farewell to Suzanne.

The language that was her own,

the language she loved to teach,

the language that,

in her accent,

sounded so bright.

How much we miss her!

Suzanne who married life

until the border of intensity,

who lived every one

of her days,

as the only one.

Here we are...

listening to our voices

in a mixture

of tenderness and pain,

trying to find a way

to say goodbye,

the way Suzanne would like:

with joy but crying,

with hope and sadness,

with the ingredients

that made her

the extraordinary women

she was.