divendres, 28 de maig del 2010

Segrest


Lluny de mi, absent,

mai lluny del meu desig,

cos d'home adorat, perdut,

t'espero.


Em serpentegen camins plens de maragdes,

pugen per les meves cames:

dits, peus, tormells, genolls, ingles,

fins convergir al mig just

del meu sexe ignorant.


T'estimo

i he de tancar els ulls

de tant desig;

m'ofego en rius que baixen

pels meus pits,

buscant-te inútilment

morint al meu melic.


Desitjo posseir-te.

Desitjo posseir les teves mans

que un dia conegueren el meu cos.

Ah si tornessin a jugar,

pujar i baixar d'un punt a l'altre

d'aquesta meva pell tan solitària!


Desitjo encara més els teus dos llavis,

humits d'amor,

humits de desventura

que pronunciaren paraules tan sensuals,

tan plenes de tendresa,

i que em besaren una nit sobre la neu

dels meus pits blancs i freds

l'abril aquell...


Vindràs un jorn? Vindràs a rescatar-me?

2 comentaris:

Mar ha dit...

Exquisita. Llena de bellas imágenes, de musicalidad.
Me gustan en general tus poemas BLN.
un beso,
Mar

Joan ha dit...

Inquietant el títol.

S'intueix un desfici quasi irreprimit, agònic, i molt tendre. Una combinació melòdica, sí.

Ben fet.