Esto es Estopa!

Ball sense parar, tot el públic cantant, riure, suar, saber-se les lletres, un desmai de la calor, alegria màxima, texans i samarretes, visca Cornellà i visca Extremadura, bons musics, entrepans de xoriço, birres, pudor a porrete, ritme, humor, crítiques a la pulsera Power Balance, dedicatòries a Chambao, a Rosario, etc.., bisos i bisos, la ona del públic, més més, otra otra, Bona nit Badalona, Visca Catalunya i visca Badalona joder, bateria genial, venga Jose, vamos David, la raja de tu falda, el run-run, vinto tinto, pastillas de freno, guitarres i baixos, el somriure del Jose que sembla que estigui en un bareto amb quatre amics, samarreta arremangada, posar-se drets per ballar a les grades, aplaudir fins que les mans et fan mal, venga esas palmas, públic entregadíssim, emocions, petons, bon rollo.....

Esto no es un simulacro, repetimos, esto no es un simulacro, ESTO ES ESTOPA!!!!

Les màquines i jo

Que no, que no, que les màquines i jo no ens entendrem mai. Si jo ja ho sé, si em passa sempre, però noia, que vols fer-hi. No sé fer anar ni la més mínima màquina sense una gran explicació prèvia i moltes, moltes proves.

Ahir vaig viure una de les situacions més ridícules que us pogueu imaginar. Doncs vaig anar a veure un metge esportiu per fer-me una valoració del meu estat de forma i fer una prova d'esforç. Jo ja vaig reiterar al Nacho, que és el metge i amic que m'ho feia, que no havia pujat mai a una cinta de còrrer, que corro exclusivament per fora, que no acostumo a entrar a les sales de fitness.... Com que no el veia reaccionar de cap manera, jo insistia. Però en Nacho no es podia imaginar el que anava a veure...

Ja entrar en una sala de fitness em va fer pujar les pulsacions, és com una càmara de tortures, amb tot de màquines funcionant, la gent no es parla, cada esportista concentrar en ell mateix, uns amb les bicis estàtiques, els altres amb les cintes... Un infern... quan hi vaig a Can Melich per fer els estiraments desprès de còrrer, ja m'agafa una mica de yuyu, però com que jo no faig servir cap màquina i entro en grup i vaig xerrant, puc relaxar-me un xic.

Be, doncs, pujo a la maleïda cinta i el Nacho me la posa a velocitat de passeig, per simplement caminar. No era capaç de fer-ho. Els peus se m'anaven enrerra i queia de la cinta, vaig començar a marejar-me. Sort que la maquineta tenia un manillar per agafarse. M'haurieu d'haver vist clavant les ungles a les manetes i cridant com una boja "Para esto, Nacho, para esto que me mato" i el pobre metge dient-me, "Si son como las cintas de aeropuerto o unas escaleras mecánicas". "No, que no puedo caminar, que me tiran para atrás" "Suéltate, camina" "No que no puedo". Per sort als costats tenen dues bandes fixes i al final el Nacho va entendre que jo m'estava posant histèrica total i em diu "Pon los pies en las bandas" Vaig salvar la vida, perquè fins aquell moment jo no les havia vistes.

Llavors sí que em va donar explicacions de com es caminava en una cinta que va marxa enrera i per tant que tu has de superar al ritme que ella et dona. Vaig provar i molt bé. Ara sí, les pulsacions anaven desmadrades, no per la velocitat o inclinació de la cinta, sinó per l'ensurt, els crits i la suada que vaig patir pel sol fet d'apropar-me a una màquina.

Regals increíbles

Avui faig 48 anys i m'han fet uns regals molt i molt macos. De debó, estic emocionada. El Per m'ha regalat una olla que feia temps que volia, però no me la comprava perquè era molt cara i un caprici. Té un accesori per cuinar al vapor i és d'un tipus d'alumni especial que mai es fa vell.

L'Erik i el Pol m'han fet un album de música pop actual per posar-me al ipod quan corro. Ara ja veureu quina marxa que portaré als entrenaments. Cada cançó amb un comentari i tots molts carinyosos.

La meva mare m'ha regalat ni més ni menys que una enquadernació de llibretrer de vell d'una revista de poesia que es deia "Entregas de poesía" i que es va publicar entre els anys 1943 i 1945. És una passada.

Com sempre les meves col.legues de la feina m'han regalat penjolls i llibres i tothom m'ha felicitat i m'ha dit que semblo molt jove.

Gràcies a tots! Em sento realment molt feliç de tenir-vos al meu voltant i de compartir la vida amb tots vosaltres.

Fent el circ

Ja fa uns dies vaig comentar que tenia en perspectiva una sèrie d'excursions que anaven pujant de nivell. El repte final és el sis d'agost per tocar el cim més alt de Noruega, el Galdhøppingen. Al maig vam anar a Sant Miquel del Fai i no la vaig comentar. Va ser una excursió molt maca, però tal com diria en Per, light, tipo passeig. Aquesta vegada una mica més enllà. Pujar al refugi d'Ull de Ter i dormir allà. Per cert que està molt maco, tot renovat: finestres de doble vidre, habitacions molt ben tingudes, lavabos i tot. A més ens va encantar el menjar, una passada.

La previsió metereològica era molt dolenta. Havia de ploure moltíssim des de les sis de la matinada. Però vam tenir sort i el dia a tres quarts de set era d'allò més bonic. L'excursió consistia en fer tot el circ de Vall Ter des de Coll de la Marrana fins a la Portella de Mantet, tot per dalt. Primer vam fer la pujada forta, 800 m de desnivell, tot el coll de la Marrana i el Bastiments (2808m). Vaig començar lenta, per no cansar-me al principi, i vaig continuar tot amb un bon ritme fins el cim. Un occità-català-francés que també pujava em va tirar floretes dient que tenia molt bona tècnica. Per descomptat amb els pals, són imprescindibles.

Després carenant entre França i Espanya, veient els llacs de Carança, la vall de Mantet, el Canigó, el Pic del Inferm.... per una cresta amb un parell de piquets d'etapa fins arribar al honorable Pic de la Dona (2756m), un pic que no havia fet mai. És preciós, una meravella. És el que es veu a la foto.

Des del Pic de la Dona és tot baixada fins el parquin on teníem els cotxes. En arribar el meu cronòmetre donava les 4 h 40 m exactament el temps que estava previst a la guia que haviem seguit. Força bé. Felicitats a tots!

Com que no volíem carregar, haviem deixat tres motxilles al refugi. Vam tornar a pujar-hi per anar-les a buscar. Ja de baixada, la gran calamarçada que estava prevista pel matí. Vam quedar ben mollats!

Al final tornar a casa cansats però molt feliços de l'experiència i amb unes ganes boges de tornar a sortir, per la muntanya com cabretes.

Menys masclisme i més educació, per favor!

Avui he tingut una mala experiència a una pista de Can Mèlich, en acabar el meu partit amb l'Alicia.

Jugavem de 7 a 8. Ja eren les 8 en punt i un home de uns 55 anys ens esperava per entrar. Havíem d'acabar. M'apropo a la porta i li dic:

-Anem 40/40 podem acabar el joc?

-No, ja heu acabat la vostra hora

-A mí em falta un minutet

-El rellotge del campanar de Sant Just ja ha picat les vuit.

-D'acord, ja pleguem.

Ja no era molt simpàtic que no ens deixès acabar un puntet i el comentari del campanar no m'ha fet gaire gràcia. Però, d'acord, ho entenc, cedeixo, té moltes ganes de jugar el paio, només té aquella hora i a tots ens agrada aprofitarla....

L'Alicia i jo recollim pilotes, passem l'estoreta i martxem.

Resulta que ell entra i ESTÀ SOL, ENCARA NO HAVIA ARRIBAT EL SEU CONTRINCANT!!!!! el molt maleducat no ens ha deixat acabar un puntet que anavem 40 a 40 quan ell estava simplement esperant!!!!!!

Si haguessim estat un parell d'homes segur, segur que ens haguessin respectat el resultat, haguessim entés que volíem guanyar, que erem competitius i mai s'hagués comportat així. Pero dues donetes torpes i rialleres que s'ho passen bé a la pista i que simplement estan quasi pilotejant, no mereixen el més petit detall, total per la merda de tennis que fem, quin interés pot tenir qui guanyés el puntet? Masclisme pur, ho sento.

Dues versions, un mateix poema

Aqui teniu dues versions d'un poema, la primera més laxa amb la rima i en català, la segona un sonet en italià, del meu llibre de plecs amatòris. De l'època que vivia a Itàlia, per allà l'any 1987


Amo la teva veu que m'acarona
més que les mans i més que els ulls a voltes,
la veu que arriba a indrets inaccessibles
persistent i flexible com una ona.

Quan parlaràs, perdrà pes el meu cos,
ja no serem al llit, volarem folls
com aquells mercaders d'on surt el sol,
en la catifa espessa del teu so.

Quan tindré fred amagarè la pell
en algun petit mot, en un pronom,
contracorrent nedaré entre els teus mots
i tornaré a la boca com per joc.

Quan callaràs tindré temps pel repós
i per tornar a ma pell indisciplent,
congregant les diverses parts del cos
que han fruït el plaer pregonament.

Amo la teva veu
impura coneixença del teu cos.

* * * * *

Amo la tua voce que mi carezza
più delle mani e più degli occhi a volte,
che persistente e flessibile ha molte
sponde sfiorato della tenerezza.

Se parli tu, su di tanta bellezza
vola il mio cuor con le redine sciolte,
come fanno i mercanti dalle colte
terre d'oriente d'immortal saggezza.

Amo le quattro labbra che incontrate
nel bacio tornano a noi in coppie
non sapiamo se giuste o scambiate.

Amo infine tua bocca, ascoltarla,
quando mi bacia e quando mi carezza
e l'amo quando tace e quando parla.




Tot i la paradoxa, sota aquests arcs de la bella Torino vaig escriure la primera versió catalana i només després, a Barcelona, en la distància, recordant un amor que em va deixar molta empremta, vaig fer la segona versió en italià.

Segon any de runner

Abans de res les meves dades d'aquesta temporada a les curses amb comparativa 2009-2010.

L'any passat vaig fer Ranelag (Argentina) al gener i La cursa del Barça a l'abril. Totes dues de 7 quilómetres.

Km	Mes	Cursa	Temps 2009	Temps 2010
10k	setembre	Mercè	01:02:00	01:01:01
5k	octubre	Dona	41:00	28:56
10k	novembre	Jean Boui	01:02:00	58:34
10k	desembre	Nassos	no	59:05
10k	gener	Sant Antoni	no	58:01
10k	març	Esparraguera	01:04:00	59:10
10k	abril	Bombers	no	58:42
10k	maig	Empúries	no	59:10
11k	maig	Corte Inglés	01:12:00	01:10:00

Els resultats mostren una millora, de vegades molt important, altres més simbólica, però en general millora en els resultats. No he fet cap cursa pitjor que l'any anterior. Sembla que s'ha consolidat el baixar de l'hora a les curses de 10k i que en general em convé tornar a fer curses que ja he fet. Una altra ajuda molt clara ha estat el cronòmetre, per poder saber si vaig o no vaig bé.

De cara a l'any vinent m'agradaria esgarrapar uns minutets en alguna de les curses de 10k per poder veure el 56 o el 57. En tot cas no perdre "lo puto cinc" que tanta ràbia li fa al Txabi. Per la Dona tornar a fer 28 estaria molt bé. I el Corte Inglés, com diu el lema "correr perquè agrada" sense buscar marques. Potser m'acompanya el Per al 2011.

Per aconseguir aquests objectius em proposo sortir una miqueta més lluny a correr durant els entrenaments ( o per començar a un dels dos entrenaments) Si jo em pensava que feia 8k i estava fent 7-7'5k, ara començar a fer-ne 9k. D'aquesta manera no em costaran tant els dos últims a les curses de 10k.

A més aniré a un metge esportiu per fer una prova d'esforç i així veure si em serveix de res el pulsòmetre. Ara l'he deixat de dur ja que no entenc gaire si vaig o no bé.