Campionats passats per aigua (Europeus III)

Avui el campionat ha estat molt diferent. A certa hora -sort que jo encara no havia sortit de casa- ha començat a caure una tempesta que pràcticament inundava l'estadi. Les grades s'han quedat buides i fins i tot semblava que s'havien de suspendre les proves. Una d'elles era el salt d'alçada on participava aquest simpàtic i guapíssim rus, Ivan Ukhov que m'ha robat el cor per la seva naturalitat. Ha sortit amb una suadera gris de cotó, d'allò menys tècnica del món, amb la seva meleneta llarga tota mullada i despentinada, de película. S'ha sabut defensar perfectament malgrat que el salt era molt difícil perquè relliscaven i ha aconseguit la medalla d'argent amb un salt de 2:31 m.

Per altra banda, i sent'hi ja a l'estadi, he vist la competició de triple salt, espectacular, que ha guanyat el britànic Philips Idowu. Ha estat molt impressionant veure d'aprop un salt de més de 17 metres!

Al final els francesos han guanyat força proves en aquesta jornada, amb el segon i tercer lloc de 100m dones, campions de decatlon, tercer lloc de triple salt.... La noruega Ezinne Okaparebo ha batut el rècord nacional de 100m. La presència francesa entre el públic era nombrosa i cridanera. Quan ha sonat la Marsellesa se sentia cantar a viva veu tot l'estadi, i al final ens han omplert de globus blancs, vermells i blaus.

Per acabar, donar les gràcies al Txabi que realment m'ha fet un regal que mai no oblidaré. Quan van ser les olimpíades al 92 no vaig aprofitar l'oportunitat i ara ho he pogut fer amb molta molta alegría

La crueltat de l'atletisme. Europeus (II)

Segona intensiva i emocionant jornada dels europeus. M'ho he passat molt bé veient les proves amb una mica menys de despiste que ahir.

La lleugera petita Elvan Abeylegesse de Turquia va guanyar els 10 k femenins amb molta distància de la següent classificada. Va fer un temps de 31:10:23. Així que ja ho sabeu els nois que tireu força a les curses, quasi esteu com ella.

Tot i que aquesta prova ha estat clarament merescuda, en d'altres ha aparegut la crueltat del temps en atletisme. A la prova de 100m homes, quatre atletes han arribat a 10:18 ocupant els llocs segon a cinquè. La classificació s'ha fet tenint en compte el tercer decimal (tot i que no apareix al marcador). Per tant la diferència entre Mark Lewis Francis d'Anglaterra que ha guanyat la medalla d'argent i Dwain Chambers, també britànic que ha quedat cinquè de 7 (un fracàs) és de milèsimes de segon.

Un altre exemple, a la final de salt de llargada ha guanyat Ineta Radevica de Lituania amb un salt de 6:92m (quina passada quasi set metres), però és la mateixa distància que havia fet la segona classificada Naide Gomes de Portugal. Han tingut en compte el segon millor salt de les dues per donar la victòria.

Portugal està fent un molt bon campionat, però no té sort. En el grup dels que han arribat junts tambè hi havia un portugués que ha quedat quart. Anims Portugal!

Europeus d'atletisme (I)

Moltes coses a dir sobre aquest primer dia a l'estadi, però en diré poquetes perquè ja s'ha fet tard i he d'anar a dormir.

Al principi molt despiste. El salt d'alçada, el pes i les sortides de les curses em queden lluny fins i tot amb els prismàtics.

Un sol bestial fins i tot a les 19h. Demà al matí ja em puc preparar.

Entre les dos o tres competicions que tenen lloc alhora i el munt d'atletes escalfant i entrenant-se costava dirigir l'atenció.

Al cap d'unes hores ha començat a arribar la gent (20:30) i jo ja començava a enterar-me d'algo.

La cursa de 10000m (que és la meva, la que faig quan corro) molt i molt emocionant, amb un marroquí-espanyolitzat molt bo que al final no ha pogut amb el grandíssim i intel·ligent Mo Farah somalí-britanitzat que ha fet una darrera volta espectacular conseguint un temps de 28:29:99, més o meny com jo que faig quasi una hora.

Tot el que s'ha de fer abans de les vacances

Només em queden 6 díes per començar les esperades vacances. Però en aquesta darrera setmana de juliol, no us podeu ni imaginar tot el que he de fer. Tantes coses en què pensar per preparar bé les vacances i deixar-ho tot ben muntat. No em refereixo a la feina, que això ho tenim bastant controlat. Em refereixo a la meva vida privada.

Fer la maleta. Direu, quina tonteria... ja però volsaltres segurament teniu una destinació fàcil (banyador tovallola i crema de sol), però si estiueges a Noruega has de portar roba d'abric, perquè pot fer fred, roba de pluja perquè segurament plourà, roba de muntanya perquè anem a fer el pic més alt de Noruega travessant un glaciar, roba d'estiu, perquè pot fer calor de 30 graus, roba de ciutat, perquè anem a Oslo. A més a la cabana no tenim cap mena de rentadora, al refugi de Galhoppingen menys, al fiord una petita per 16 persones i no s'eixuga... per tant no hi pots comptar.

Aquest any de crisi, per fer-ho més complicat encara, com que hem comprat bitllets de vols barats, només podem portar una maleta i una bossa de mà. La maleta tampoc no cap en el minicotxet que ens deixen, així que serà una bossa.

Sort que aquest video d'eroski ens dóna bons consells!!!!

Cuinar un ragú italià com a regal de aniversari per a la meva cunyada Sigrid. Mentre nosaltres serem allà la meva cunyada amb una amiga serà a Barcelona gaudint del bon temps i vivint a casa nostra. Així m'ha demanat com a regal d'aniversari que li prepari i deixi a la nevera una de les meves salses italianes exquisides per tal d'alimentar-se de pasta tota la setmana. He de comprar, cuinar, separar en pots i congelar.

Reordenar els llits i posar llençols nets a tots. Com que elles vindran amb filles, he de posar supletoris i reorganitzar l'hostal Kvam!

Campionats d'atletisme. No és cap requisit de les vacances, però es clar, si em regalen entrades, no diré que no. He fet un muntatge per poder aprofitar-les al màxim. Hi vaig tres dies.

Curs de conducció. Segueixo amb la teràpia de conduïr i tinc classe divendres.

Revisió mèdica. La anual que em toca precisament en aquestes dates perquè "tinc poca feina"

Compra de llibres pel curs vinent pels nens. Aquest any comencen el 7 de setembre així que més ens val espavilar a anar a buscar-los, localitzar-los, que no els falti res, etc.... I a fer cua a la LLibreria Esplugues.

Com veieu necessitaré vacances quan ho tingui tot acabat.

Un altre, del meu llibre de plecs amatoris

He d'endinsar-me muda al teu melic,

pell dolça al tacte com cap altra,

arrupir-m'hi fredolica i riallera,

cega i sorda, excitar-me, cos bonic.

Fem l'amor sense olfacte ni petons

perquè tot el que vull és sols tocar-te.

No volem les paraules de l'amor

que ens distreuen del tacte.

No mirem la nuesa del teu cos,

bell amant, que la llum ens delata

l'impuresa perfecta de l'amor,

pell tranquil.la, daurada.

Els indrets de ta pell, amic meu,

no els coneix la mirada,

mentre el cos ja gaudeix, amor meu,

la viril calor blanca.

Els blocs que m'agraden

Des que vaig començar a escriure un bloc, vaig convertir-me poc a poc en lectora de blocs. Sembla que aquesta consequència sigui inevitable: ningú que escriu blocs els escriu i prou, sinó que en fa un seguiment dels comentaris i comença a interesar-se per les identitats de les persones que comenten especialment si no les coneix. Així comences a mirar els blocs dels altres que també tenen els seus favorits i que et porten a blocs d'altres i altres... Primer t'atreveixes poc i després més i comences a comentar en blocs de gent que ni coneixes i vas fent.

De la nit al dia t'has convertit en un lector empedernit de blocs. Actualment en llegeixo un bon ventall i de molt variats. Tants en llegeixo que m'han vingut ganes de comentar aquí, quines coses m'agraden i no m'agraden dels blocs.

Per començar no m'agraden els blocs en que l'autor posa moltes cites i poemes o textos que no són seus. Em donen la sensació de farsa. Digues el que tu vulguis, posa't tu al capdavant, no em serveix que l'omplis del que han dit els altres.

Estèticament em desagraden els blocs de fons negre i lletres blanques. Els trobo tètrics. Les fotos no fan tanta patxoca com les dels blocs blancs. També cansen més de llegir.

No m'agrada tampoc que comenci una música cada vegada que obro el bloc. No em deixa lleigir i tampoc no l'escolto. Si vaig als comentaris, quan torno comença de nou, no, no li trobo el què.

Els blocs parats, no renovats, que la mateixa entrada et saluda -ja te la coneixes- cada dia, són com blocs deixats, de gent que no en té cura, són com aquells gossos abandonats, sense amo...

Per contra m'agraden els blocs sense una temàtica concreta, que parlin de tot, que no cansin. Segueixo blocs de runners, de cuina, d'opera, de poesia i molts més, però els meus preferits són els eclèctics, on hi poses una mica de tot.

M'agraden els blocs amb lletra gran, en els quals la foto o el video que hi acompanya, tinguin una relació especial amb el text. Que no siguin exactament el que diu el text però que hi aportin inspiració.

M'agrada que hi hagi diàlegs i que estiguin marcats amb colors. Però no m'agrada que cada paraula sigui un enllaç de tal manera que sembli una pàgina web. Em molesta llegir textos que tinguin un munt de paraules subratllades.

M'agraden els blocs que tenen molts comentaris i que, de tant passar-m'hi, he començat a conèixer els comentaristes. De vegades llegeixo una entrada dos i tres (i déu) cops perquè els comentaris afegits me'n fan repensar-la.

M'agrada que el post tingui funamentalment text. El video o la foto, molt bé, però amb contingut.

I a vosaltres? Què us agrada/desagrada dels blocs que seguiu?

Tinc un altre bloc

Avui he pensat que potser podia celebrar que fa uns dos anys que escric el bloc, per explicar dues coses: com va nèixer el nom de Colacao i que tinc un altre que es diu Brújula.

Ara fa dos anys a la feina van fer-nos un curs de formació en blocs pensat per tal que nosaltres ens animèssim a tenir-ne un amb el nostre grup-classe i així els alumnes treballessin aquelles hores fora de l'aula que preveu el pla de Bologna.

Ens van fer un curs en el qual ens anaven dient tot el que havíem de fer per obrir un bloc i com omplir-lo de text, enllaços, fotos, videos, etc... El formador era una mica "dictador" i no deixava fer res que ell no hagués previst. Ens va dir com s'havia de dir el bloc de cadascú (jo ho vaig trobar excessiu) i en el meu cas s'havia de dir "Aula de español, Belén"

¿Aula de español, Belén? Hombre Javier es un nombre muy feo para un blog, ¿no se puede llamar de otra manera?

Ahora no importa cómo se llame, es para aprender, pon Aula de español, Belén y ya está, así vamos más rápidos

Es que no me gusta y es mi blog

Ay, no importa, tú pon eso.

Els noms dels blogs sortien en pantalla amb el canó a la vista de tots. No m'agrada que tot sigui pràctic i prou, no costa res que cadascú ho vulgui fer una mica personalitzat, no? Com que tinc tendència a ser rebel vaig escriure la primera paraula que em va passar pel cap i aquesta va ser Colacao. El Javier va fer mala cara quan el meu colacao va aparèixer en pantalla, però no va dir res.

I com només era una prova, ho hagués esborrat si s'arriba a dir Aula de español, Belén, però amb aquella anècdota me'l vaig quedar per a mi i vaig començar a escriure, "per fer pràctiques", i encara hi sóc.

El Brújula, en canvi el vaig començar l'any passat, també al juliol, quan des de la unitat de formació i autoaprentatge em van demanar si volia crear un bloc per la secció d'espanyol llengua estrangera. Aquí no havia posat cap enllaç perquè pensava que no tenia interés per la gent que em llegeix, però avui he canviat d'opinió. Al brújula escric coses de feina, però són d'idiomes i de les reflexions que em produeix el continuu contacte amb altres cultures, amb la universitat i amb la gent excel.lent amb la que treballo. Per això pot tenir interés per alguns de vosaltres.

Així que tal i com posen als adhesius del cotxes "Mi otro coche es un BMW", jo us anuncio "El meu altre bloc es una brújula"

Quin tipus d'amiga sóc?

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor,
tendrás amigos....

José Agustín Goytisolo



Dono la raó al Goytisolo quan diu que l'amistat la tindràs sempre, malgrat tot. En el meu cas és clar, que jo no sempre em mereixo els amics que tinc, perquè no treballo les realcions amb les persones amb prou cura.

Jo sóc una persona poc detallista. Començant pel telèfon. No m'agrada trucar per parlar. No truco mai als amics. Nomès per quedar, per donar-los un missatge, però mai per veure qué fan, cóm estan...

M'oblido dels aniversaris, millor dit, me'n recordo però m'oblido de trucar per felicitar. No faig quasi mai regals. Si viatjo i compro algun record, quasi sempre és per a mi, o també pot ser per a una persona que ha fet el viatge amb mi, però mai per algú que m'espera.

Tinc un caràcter fort i sempre els dic el que penso. De vegades he perdut amistats per això, pero la majoria ho han resistit amb molta retilència (és diu així, no?) De vegades crido, altres sóc molt radical en les meves opinions. Puc ferir a les persones sense ni tan sols notar-ho. Però, que jo sàpiga, ningú no em guarda rancor.

Per tot això i més coses de les quals potser no en sóc conscient, hauria de ser una dona solitària molt desgraciada, però no, no és així perquè tinc uns amics a prova de bombes:

Potser no ens veiem en mil segles i quan ho fem estem tant compenetrats que ens sentim com si la darrera vegada fos ahir.

Sempre em fan riure, no donen importància als meus defectes i en canvi em valoren moltíssim les meves qualitats, tenen una imatge de mi molt bona.

No tinc grup d'amigues, com tenen altres noies-dones que conec. Som amics i prou i no pensem de quin sexe perquè l'amistat cap a tot arreu. Alguns són més grans que jo i d'altres molt més joves, no importa.

No existeixen temes tabú entre els amics. Ho parlem tot, fins i tot el més íntim i mai em demanen que no li expliqui a ningú algun secret. Ja em coneixen, si m'ho expliquen jo ho voldré comentar.

Amb ells he fet de tot, sortir, ballar, cuinar, viatjar, treballar, passar-ho bé, lligar, fer esport, sortir a la muntanya, cantar, menjar, parlar en conferències, fer de pallasso, empaquetar regals de nadal, conduir molts i molts quilòmetres (ells al volant, jo mai), anar en bici, passar la nit sense dormir, i no sé quantes coses més....

Ara estareu pensant que jo gasto una falsa humilitat dient que no sóc bona amiga... no tampoc és això. Jo sóc "fan" dels meus amics, els defenc a capa i espasa sempre que algú els critica (tot i que jo els critico), m'entusiasmo amb el que fan i aporto bon humor i simpatia a les relacions. No tinc enemics, perquè mai me'n recordo de les ofenses, i no menteixo ni sóc hipòcirta amb absolutament ningú, no ho sé ni ho vull fer. Mai m'ha costat demanar perdó ni perdonar els altres. Jo sóc tot cor, tot emotivitat, tot ganes de viure.

En fi, que ara ja tocaria començar a posar la llista de tots els amics, però no ho faré, vosaltres ja sabeu que hi sou, em referiré només a un, al millor dels millors, per tal que rebi el meu agraïment en nom de tots. Ell és qui més ha patit el meu càracter i qui ha hagut de canviar molt per tal de no separar-se de mi en tota la seva vida. A tu, Per, gràcies de debó, el meu millor amic, el meu amor, per una vida junts que sembla que fos ahir que vam començar.

I dos amiguets més, vosaltres bandarres, Erik i Pol, que tot i que els pedagogs diguin que no s'ha de ser amic dels fills, per a mi sou amics i més que ho sereu d'adults, us estimo moltissim!

Avui l'itinerari llarg

Bé llarg, llarg... potser els runners se'n riurien, de 9k desde Pça Mireia fins a una casa amb la porta lila que hi ha després d'una altra que posa 1903. És on vam calcular amb el Per que feiem els 4'5k exactes i com que tornem en fem 9k.

Dic el llarg perquè he canviat una miqueta els meus costums. Abans feia sempre el mateix: de Pça Mirea fins al pont que creua la carretera de Vallvidrera. Ja vaig comentar que jo em pensava que feia 8 i que veritablement en feia 7. Sortia dues vegades, en total 14k. Però ara faig dues sortides diferents: una entre setmana de 5k fins a on fan volar els avions i l'altra com sempre els divendres (amb o sense el grup de Can Mèlich, depen de l'hora) de 9k.

Avui he sortit només amb el Per perquè abans he tingut "teràpia conductora" (i la veritat és que m'ha anat molt bé). Molta part de la ruta a l'ombra tot i que la temperatura de 27 graus no perdona i hem fet el recorregut en una hora, pero bé, ja és això. El curt el faig apretant una miqueta i el llarg, fins que m'acostumi, en plan tranqui. Al final són 5 + 9 = 14K igual que abans. Però més variat.

En definitiva que m'ho passo molt bé

Sextina

La sextina és una composició poètica d'alt retoricisme. Es compon de sis estrofes de sis versos cada una, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos.
La particularitat rau que cada vers té una paraula rima, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes, és a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. La paraula rima és preferentment bissíl·laba i, si és un verb, ha d'anar en infinitiu.

Quan jo era joveneta i estudiant de filologia, es veu que tenia molt de temps lliure o que aleshores no existien els blocs, el cas és que en vaig dedicar a fer una.


14. SEXTINA DE AMOR A TUS OJOS


No he soñado jamás tus mares turbios
ni el calor que ha nublado tus dos ojos.
He soñado, eso sí, con tantos barcos
que surcaron el frío de tus labios.
La belleza ha seguido otro camino
hasta enroscarse a ti como serpiente.

Cómo duele el perfil de esa serpiente
que te ha hecho surgir de aquellos turbios
mares descomponiendo todo tu camino,
inundando de lágrimas tus ojos.
Yo quisiera secar con estos labios
tus lágrimas viajeras como barcos.

Que no sepas contar cuántos son barcos
y cuántos besos. Vence a la serpiente
y vuelve a sonreir con esos labios
y a emborracharme con tus besos turbios;
envolvedme otra vez mágicos ojos!
y seguid, sigue, vuestro azul camino.

He soñado a menudo en tu camino,
deseando que fuera mío. Tus barcos
mis dedos, mi cielo y mar tus ojos,
mas reaparece siempre la serpiente
dejando tras de sí mil rastros turbios:
los terribles destellos de tus labios.

Soñaré que en estos liláceos labios
se ha perdido la fe de mi camino.
Dudando de mis pensamientos turbios,
dudando de la verdad de mis barcos
he aprendido a dudar de la serpiente
camino de tus ojos a mis ojos.

Pero hay que despertar y abrir los ojos
salir del gran silencio de los labios
apretados a ti, por ti, serpiente,
por tus curvas de río o de camino;
hay que embarcar y dar vida a los barcos
que surcaron ayer mis mares turbios.

No me dejan soñar tus barcos turbios
pues tus labios separan mi camino:
esa serpiente que mira a los ojos.

Noteu que els tres darrers versos tenen dues de les paraules rima cadascun.

Qui s'atreveix a afegir-ne algun més, alguna combinació, encara que ja no sigui sixtina? Espero els vostres doctes comentaris