divendres, 10 de setembre de 2010

La poesia del mes


Bocins de mi

El cos és vidre molt fràgil,
el mullen les llàgrimes en tempesta,
el sequen els vents de la follia.
El cos és transparent
i encercla la por
l'amor, la imperfecció

La impuresa de no ser qui sóc jo,
de no arribar a ser qui sóc.

El cos s'omple de llum
i es queda fosc,
ressona com mil picarols
o mostra tots els colors.


El cos és una joia
a les teves mans, amic
Té fred si no l'escalfes,
té por si veu l'atac.
No té armadura,
no es desa en caixes,
és molt difícil de conservar.


No es pot deixar tirat,
no és cap plàstic vulgar.
És un miracle tort
i una constel·lació,
són els estels al cel,
és la passió.

L'alegria de no ser qui sóc,
d'encara no ser qui sóc,
de no haver arribat.

Un cos en construcció,
que és pot trencar,
que et necessita
per arribar.

Jo sóc la fragilitat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Me ha gustado muchísimo, ¡que poetisa eres!
Petons.