dimecres, 22 de desembre de 2010

Lectures de tardor

Tal com vaig fer amb les lectures d'estiu, dedicaré aquest post a explicar el que he llegit aquesta tardor. Per variar no ho faré en ordre cronològic, sinó que donaré tres premis als tres llibres que més m'han agradat, en un podi, com a les olímpíades.

Començo doncs pels llibres que no han obtingut cap medalla.


Min første literaturhistorie (La meva primera història de la literatura)

És un llibre per nens o adolescents, de la escola. Ja entenc que no pot ser la crème de la crème, però el vaig escollir perquè era senzill i perquè fa un repàs de tota la literatura noruega des de les primeres runes vikingues fins els més coneguts autors dramàtics com Ibsen. S'acaba en els primers anys del segle XX ja que és un llibre antic, amb el qual estudiaven als anys 70.
M'ha semblat avorrit, no puc dir que hagi aprés molt, en definitiva, no té premi.

Il tempo invecchia in fretta. (El temps envelleix amb pressa) Antonio Tabucchi

Són contes, relats curts, del genial Tabucchi, de qui ja he llegit novel·les molt bones, però aquests contes els trobo una mica fluixos. Són molt diferents entre sí, però tenen una sola cosa en comú: tots tracten del pas del temps, de la vellesa, de les coses que no s'han fet i s'haurien pogut fer, la nostàlgia del passat... El trobo un tema interessant per un relat, però no per tots els relats del llibre. Al final m'ha cansat.

L'Ultim patriarca. Najat El Hachmi

De lectura agradable, gracies a que fa servir la ironia per desdramatitzar un tema molt greu, tracta de la violència de gènere en el sí d'una família magrebina que viu primer al Marroc i després a Vic. Per una banda presenta el tema des del punt de vista d'una persona que l'ha viscut i sap de que parla i això està bé, per un altra no va més enllà i té un final molt sorprenent i decebedor. El treball del personatge protagonista Mamou (el patriarca) és molt bó ja que no és un simple prototip de pare de família marroquí, sinó que té moltes arestes.

I amb la medalla de bronze i primer canditat al podi......

La sombra del ciprés es alargada. Miguel Delibes

Delibes és com sempre genial, portentós en el seu castellà de Valladolid, creatiu i tendre quan parlen els nens, machadià en la descripció de paisatges, un mestre en definitiva. Però aquesta obra és la seva opera prima, encara no dominava plenament la tècnica narrativa com després ho farà amb exel·lència, i la novel·la a meitat grinyola una mica.

Comença la història d'un nen que es portat a casa d'una família perquè no té pares i per que el seu oncle no s'en ocupa. L'home de la família és un mestre i li ensenya les matèries d'estudi i una filosofia de vida estòica. Fins aquí la novel·la és una joia. Després quan ja és adult es dedica a marí mercant i viatja per tot el món patint les conseqüències de aquesta educació sense il·lusions i les males fins que han fet personatges íntims de la seva infància. Aquesta part és la que ja no és tan bona. Tot i així m'agradat força.

I amb la medalla d'argent un vell conegut d'aquest bloc:

Ideas, a history of thought and invention from fire to Freud. Peter Watson

Amb aquest llibre estic fent una mica de trampa, ja que no l'he acabat encara. Però el vull afegir i comentar perquè és tan llarg i tan profund i conté tanta saviesa, que potser trigaré un any o any i mig en acabar-me'l. A més a més, l'he de tenir a la tauleta de nit, és massa voluminós per portar-lo als ferrocarrils o a les bosses de cap de setmana.

Ja és un conegut de tots vosaltres, he fet tres o quatre entrades parlant d'ell i encara en faré més. He començat a la prehistòria i ara em trobo als anys negres després de la caiguda de l'Imperi Romà, abans del feudalisme, quan tota la cultura i l'educació laiques van ser suprimides i quan van cremar la bibliotèca d'Alexandria.

És sublim com comenta cadascuna de les idees i les invencions que han fet avançar la història. Es molt erudit i difícil, un dels pocs llibres que llegeixo amb diccionari, però val la pena. Això sí en petites dosis.

I el guanyador del guanyadors del concurs de tardor, the absolute winner is......

La consolante. Anna Gavalda.

La consolante, com ja he explicat al bloc, es la partida de petanca que es juga quan ja s'ha acabat el campionat, la que es juga per jugar sense comptar els punts, és la partida on ningú perd.
La novel·la tracta d'un home, un arquitecte de prestigi, que viu un moment molt dur de la seva vida. El seu present no té res de bo. La feina l'estressa molt, viatja constantment a Russia, viu a hotels i aeroports. La relació amorosa amb la seva dona passa per un moment molt dolent. En el passat va tenir un gran, gran amic i a més va ser adorador de la mare d'aquest amic. L'amistat s'ha tornat en rancor i a la mare l'ha deixat de veure, ja no la visita i no ha estat capaç de ser un consol per a ella.

Aquesta és la dissortada vida de perdedor del Charles. Una vida sense cap victòria, una nulitat. Però aleshores passa la cosa que menys pots esperar. La consolante, la oportunitat d'amor d'alegria, de tendresa més gran i pregona que pot esdevenir. Així, sense apostar, jugant pel plaer d'entrar a la vida. Es Kate.

Bé per avui això és tot. Primer premi en un lloc molt destacat per l'Anna Gavalda, segon pel Peter Watson i tercer per Miguel Delibes.

5 comentaris:

jordicine ha dit...

Un bon podi, sens dubte. Aprofito per desitjar-te un Bon Nadal i un feliç 2011. Un petó i fins aviat.

Mar ha dit...

No tinc temps de llegir ara això. Però sé que haig de fer-ho. Té bona pinta aquesta entrada i m'inspira BLN.
MIra que n'ets de bona lectora!!!!!
ADMIRACIó SENTO

Modestino ha dit...

Me encantan estas misceláneas de libros y tomo nota de los que cuentas.

Un día me contaron que Delibes había dicho que si pudiera quemar todos los ejemplares de "La sombra del ciprés es alargada" lo haría, la verdad es que suena a una de esas leyendas que no son ciertas. Delibes escribe de maravilla y esta primera novela no es una excepción.

Recuerdo que cuando lo leí -estaba estudiando la carrera- lo interrumpí porque me ponía muy triste, luego lógicamente lo reanudé.

Disculpa que escriba en castellano, viví muchos años en tarragona, pero no me atrevo a escribir en catalán.

BLN ha dit...

Hola Modestino, bienvenido al blog. No tienes que pedir disculpas de nada, me encanta que escribas en la lengua que quieras y por supuesto no tengo nada en contra.

Yo soy superfan de Delibes, me encanta y siempre lo recomiendo a mis alumnos. Casi me da vergüenza haberle dado sólo la medalla de bronce, pero sí es verdad que la novela podría haberse acabado justo en la mitad cuando los dos niños suben a la cruz y ven Ávila en aquella noche màgica. Era un final perfecto.

Elisabet ha dit...

Belen, molt bó el teu blog!!!M'encanta Anna Gavalda, però aquest no l'he llegit....Me'l deixes ? Petons