dissabte, 11 de desembre de 2010

A quin animal t'agradaria semblar-te?



Hola, em dic Srgntn. És un nom impronunciable, sí, però en realitat es pronuncia Sargantana, pero les "a" no les escric. El meu lloc preferit per viure és a casa dels humans que tinguin una rocalla amb pites i marfulls i amb roques volcàniques. M'agrada el sol. De vegades em quedo sobre una pedra i vaig canviant de color, però no sóc cap camaleó, que consti, només que em poso morena, és un costum que he aprés de viure tan a prop dels humans.

La veritat és que no sóc salvatge. No m'agradaria gens estar perduda per qualsevol desert o per uns gorgs o balmes plens de coves. I tant que no! L'electricitat és el major invent dels humans. A la llum del fanal de façana, s'hi apropen infinitat d'insectes, sobre tot els meus favorits, els mosquits, que estan boníssims!

Sóc més aviat petita. Hi quepo a tot arreu. Per les plantes del rocam, per la finestra quan se la deixan oberta, pel senderol de pols i pedres on sempre trobo on amagar-me. Sóc molt bellugueta, sempre tinc pressa, sóc nerviosa però alegre, m'agrada ballar, moure'm i trobo interessant investigar per llocs i forats desconeguts.

He dit que no sóc salvatge, però tampoc domèstica. Mai acceptaria el tracte d'un gos o un gat que mengen del plat de l'amo. Jo amb els humans tinc una espècie d'acord on tots sortim guanyant. Ells no soporten els mosquits, perquè ves per on, els piquen i es veu que fa molt de mal. Jo no puc encendre i apagar el fanal soleta, així que vivim plegats, ens entenem perfectament i ens ajudem tant com podem. Ara bé ni gàbies ni trampes, jo sóc i vull ser sempre lliure.

Els meus depredadors viuen lluny de mi, per sort. Diuen que les aus rapinyaires, algunes serps grans i les mustel·les em poden voler cruspir. Per sort de tot això no n'hi ha al meu mas. A més tinc una arma secreta. Si m'ataquen em puc treure la cua que segueix bellugant-se com si encara fos viva. Després em creix una altra. Es veu que els investigadors de la clonació d'éssers vius, això de la cua ho troban molt interessant, però la que podria refer no és tan bona com l'original, no sé si ho saben... és de cartíleg, no d'os.

Sóc bastant tossuda i sempre vull tenir raó. Clar perquè no he canviat des del principi dels temps. Sóc quasi igual que un animal prehistòric. Com un dinosaure. I la veritat és que m'ha anat bé a la vida, seguir sent jo mateixa, no deixar-me emportar per les modes o per les evolucions que molts veuen com la millor sortida. Jo sóc tradicional. Tinc l'home i els fills, sí, com sempre i me'ls estimo, m'agrada celebrar les festes i les tradicions. Ara tinc fins i tot un fill casteller, ves per on. Això d'enfilar-nos amunt amunt ja ens agrada als de ca nostra!

4 comentaris:

alfredo ha dit...

Querida lgrtij (yo tampoco escribo las aes), te recuerdo especialmente en el verano en el corral de mi abuela, deslizándote por el muro de manpostería y escondiéndote entre las juntas que más de una cola te salvaron.

Hoy unos cuantos años más tarde, te miro con curiosidad y me mantengo en la distancia para no incomodarte y así seguir disfrutando de tu sutil figura y rápidos movimientos.

Bienvenida a este colectivo de relatores de los "jueves..."

Besos

Natàlia Tàrraco ha dit...

Benvolguda sargantana, BLN, soc la Natalí dels blog Imagina, dels dijous, conec molt a la MAR, siii, "in preson". Ves per on una vegada vaig escriure un relat en català i la majoria de gent no va entendre res, però l'Alfredo de València siii, com pots veure. Aviam si fem pinya i de tan en tan escric també en català. He escrit dues novel·les en cataà, tema de Roma, la meva "neura", títol: Tarraconensis i Caledònia,jejeje, en fa molta gràcia veure que també ets adicta al poetes llatins.

Benvinduda als DIJOUS, soc de Barna i visc a Andorra, aviam si ens veiem quan baixi amb la Mar també.

M'agraden les sargantanes, i els gripaus i les granotes, aixó d'estar-se al solet damunt una pedra està força bé. De totes maneres, soc gatona, felina encara que el relat d'aquest dijous he preferit ser un altre cosa més menuda.
Petons molts, fins aviat. natalí

BLN ha dit...

Gràcies Alfredo i Natàlia i benvinguts al bloc. No sé si m'he ficat on no em demanen perquè tot i que segueixo fidelment "Este jueves un relato" des del bloc de la Mar, mai havia gosat participar-hi. Però és que s'ha donat la casualitat que jo portava un temps pensant en escriure sobre les sargantanes, perquè m'encanten... i no m'he pogut resistir.

Joan ha dit...

Bon apunt. No estci molt segur de si resposndre a la pregunta o comentar el text. Respondré, però que no estic segur de voler semblar-me a cap animal més enllà del que ja porto dins. La dona ens faria fora de casa, allà on tenim unes quantes sargantanes per les parets, decoratives, però. Llengardaix-power.