Raimundo Silva va acabar de menjar, se'n va anar al bany, a afaitar-se, a tenir cura del seu aspecte. Fins que no té la cara ben coberta d'escuma defuig mirar-se de dret al mirall, ara viu amb el penediment d'haver decidit tenyir-se els cabells, està com presoner dels seus pròpis artificis, perquè, més que el disgust que li causa la seva imatge, allò que no suporta és la idea que, si deixés de tenyir-se, els cabells blancs que sap que té li apareixerien de cop a la llum, tots d'un plegat, com una irrupció brutal, en lloc del lent progrés natural que per estulta vanitat un dia va decidir interrompre.
Història del setge de Lisboa. José Saramago
Jo mai m'he tenyit les canes, que poc a poc van sortint entre els cabells foscos. La natura és sàbia i cada dia em veig una mica més blanca, sense presses, cana a cana, i així em vaig acostumant a la pròpia imatge. Si voleu un consell, no les amaguéu aquestes canes, petits fils blancs de saviesa que us porten amb serenitat fins l'edat madura.
2 comentaris:
Cada día más savia - y cada día más guapa - que suerte que no te tiñes las canas!
... ojalá pudiera teñirme yo algo !
Publica un comentari a l'entrada