dijous, 20 d’octubre de 2011

Manolis



Aquests dies que la nostra germana Grècia ho està passant tant malament, penso sovint en un vell amic, un home increïble, apassionat i creatiu que vaig conèixer fa molts anys i amb qui no he mantingut el contacte. A dir la veritat sí que el vaig retrobar a Atenes, justament quan vaig fer aquesta foto, però va ser una trobada curta ja que nosaltres arribàvem una nit a Atenes i ell marxava l'endemà cap una illa grega.

Ens vam conèixer a Londres, al Institute of Education on jo feia el meu erasmus i ell un doctorat en educació primària. De fet on ens vam conèixer de debó va ser a John Adam's Hall, la residència universitària on tots dos vivíem. Jo era una nouvinguda que no coneixia ningú i per això em vaig enganxar al noi més divertit, ingeniós, simpàtic i xerraire que ja portava un bon temps per la residència i se les sabia totes.
A l'hora de l'esmorzar sempre em trobava amb el seu somriure amable i un lloc buit a la seva taula. Tal com jo entrava amb la meva safata, estava ell allí, convidant-me amb l'esguard a fer el dia una mica menys fred i solitari.

Ell em va portar a un bar meravellós on seies amb una copa de vi blanc i senties els estudiants de cant del conservatori cantant àries d'òpera. Així espontàniament. Em va regalar un casset de la gran Callas i el sentiem plegats. Jo vaig trobar una publicació d'òpera i li parlava molt. Ell em va regalar més tard un diccionari d'òpera.

A més de l'òpera també ens unia la literatura. Manolis era escriptor, de relats i poemes. Com que els escrivia en grec, jo no els podia llegir. Un bon dia es posava a explicar-me una anècdota o un fet curiós com si li hagués passat a ell o a un amic. Jo em quedava encandilada, penjada literalment de les seves paraules i m'ho empassava tot. Llavors em preguntava: Està bé aquest relat? T'ha agradat el meu conte? I ens petaven de riure.

Jo no parlo el grec, ni el modern ni el clàssic, però sí que he estudiat i em sé l'alfabet. Amb ell em tornava una mica pilla, una nena juganera. Per això ens va donar per enviar-nos missatges que realment estaven escrits en anglès però amb caràcters grecs i per tant que ningú llegia pensant que era grec. Ens deixavem aquests missatges a la bústia de la residència. El contingut de aquestes missives no era gaire especial, no ens deiem grans coses, però ens ho passavem molt bé, esperant el nou missatge de l'altre.

A ell li agradava, com a mi, Itàlia. N'era un enamorat. No parlava l'italià com jo, però se l'inventava. Feia servir les paraules dels llibrets d'òpera i la seva intució i deia tonteries en italià. Era com saber que Manolis començava a desvariar.

Quan vaig tornar del meu erasmus, vam mantenir lleugerament el contacte, una mica per carta, una mica per correu electrònic, fins que va tornar a Atenes i va anar fent la seva vida i jo la meva. Teníem una il·lusió que mai no es va acomplir. Jo volia anar a visitar-lo i ell a visitar-me a mi. Ell va començar fins i tot a aprendre espanyol, però al final mai van tornar a tenir una de les nostres divertides xerrades.

Ara em pregunto com li deu anar la vida. Sé que va arribar a ser professor de primària a Grècia a l'escola pública. Per això m'imagino que les deu estar passant molt magres.  La seva dona crec que també és mestra i tenen dos fills. Per a ell i per a tots els grecs, un petonàs i molta molta sort.

Για να μπορείτε Μανώλης πολλά τύχη

1 comentari:

jordicine ha dit...

Se la mereixen. Al final, els citadans normals tenim poca culpa del què està passant. Un petó, BLN. Per cert, ja faig quatre quilòmetres seguits!!!