dilluns, 26 de març de 2012

A l'altra banda de la tanca (Relat d'una marató. Narrador testimoni)

Per començar, canviava l'hora. Calia matinar i més. Jo només un café i una galeta ja que unes hores després pensava esmorzar a casa de la Rita. El Per però a dos quarts de sis (que eren dos quarts de cinc reals) s'estava cruspint un plat de pasta. Soneta, molta soneta....

Vaig conduir jo fins a Zona Universitària i fins i tot vaig aparcar. La meva primera heroicitat. No volia que el Per hagués de tornar conduint, i tal com estava tallada tota la ciutat, l'opció metro era la més assenyada. Tres quarts abans ja érem a Plaça Espanya. Un ambientàs impressionant. Música, gent de tot el món, un puzzle multicolor de samarretes, dorsals i bambes poc discretes. Un petó al Per i em poso en un lloc amb vista per assistir a la sortida dels primers corredors: els de cadires de rodes i els que surten en el primer lloc de la elit. Se sent la música "Corren, corren pels carrer corren, imatges que no s'esborren..." dels Gossos, "Ai, ai, se eu te pego, se eu te pego...." de Michel Teló i ja per fí "Baaarceloooooooona!!!!!!!...." de Freddy Mercury i Montserrat Caballé. Se m'encomana l'emoció, els records de les olimpíades, les ganes de ser a l'altra banda de la tanca i quasi, quasi, ploro.

Un cop sortits,  camino per Gran Via fins a casa de la Rita i el Nacho. M'acullen amb café, suc de taronja i pastís. Ho passo molt bé amb ells, bona conversa i començo a estar una mica més desperta. Però a la poca estona ja he de baixar al carrer. Tot seguint la línia blava, el Per i 20.000 més passaran davant nostre. El veiem molt adelantat respecte al temps que esperàvem (amb el globus de 3h15') "Està forçant" em temo. Contenta i un punt preocupada camino fins a Glòries.

Al cap de poc veig passar el Joan, el del bloc Cops de Ploma, que tantes vegades m'ha ajudat amb els seus consells i que per un fat misteriós només trobo quan no el busco.

L'any passat vaig agafar el metro, aquest any no. Penso que tinc temps i el dia és prou maco per passejar. Al final m'hi estic quasibé una hora i sí que pateixo per si el Per ja ha passat. Arribo i quasi sense esperar-lo,  passa. Va molt bé de forma i de temps. Em relaxo una mica. Potser sí que resistirà aquest ritme per sobre del que s'havia preparat (o del que havia confessat?)

De Glòries a Paral·lel agafo el metro. Intento no romandre molt a la línia 1, la vermella que és un autèntic formiguer. Canvio a la 2, la lila, va buida. A Paral·lel és el quilòmetre 40, l'espectacle és digne de "La corte de los Milagros", esperpèntic, les cares dels corredors ja ho diuen tot. N'han fet 40 i només els queden 2, però és tot el Paral·lel de pujada, sembla una fita interminable, no s'acaba mai. Molts paren, no poden seguir, descansen i caminen (com jo a la mitja) Jo els animo, els crido. Hi ha molta música, molta gent, molta alegria.

Passa el Per. Impressionantment bé. No està desencaixat, està fort. Començo a córrer amb ell. Jo amb texans, motxilla i tot, corrent i cridant-lo, animant-lo, són uns pocs metres i ja suo. Déu meu, la calor que estan patint tots (com diu el Txabi). Diu que el carrer fa pujada..... Sí carinyo, ja ho sé que en fa, però vas molt bé, voles, el temps que estàs fent és boníssim.

Quan el perdo de vista, corro cap al metro, torno a Plaça Espanya amb la línia 3, la verda. El vaig a buscar. Ja ha acabat. Cansadíssim però boig de content, amb la seva medalla penjada al coll. Ha fet la meravella de 3h19. Teòricament havia de baixar de 3h30'. Però ja se sap que aquests nois de la teoria a la pràctica.....

4 comentaris:

Per ha dit...

:-)

en TXABI ha dit...

És un animal... però se l'havia preparat molt bé i ha tingut la seva justa i merescuda recompensa.
"Per" si de cas, jo intentaré fer el mateix l'any vinent: preparar-la... amb l'ajuda d'en Per (al meu nivell, és clar).
L'he trobat en una foto de El Mundo Deportivo o de La Vanguardia, no ho recordo bé.. ja li he dit aquest matí.

Joan ha dit...

Ei, moltes gràcies pels ànims.
Felicita el Per de part meva. L'Ariana ja em va dir que l'havia vist passar com un avió!!

jordicine ha dit...

Està molt bé aquesta crònica des de dins. M'agrada :) Un petó i fins aviat.