Ja sé que té mala premsa i ningú vol dormir amb roncaires, però en el meu cas, la millor sensació de pau que conec al llit és la de sentir la respiració i els roncs d'una altra persona al meu costat.
La persona que ronca dorm en pau. Té la consciència tranquil·la. S'ha lliurat a la son sense por, sense alarmes. El roncaire, dorm de debó.
A més els roncs són bonics, tenen un ritme que et bressola. Si de cas una nit tens malsons, angoixes o pors, en despertar -sentint al teu costat algú que repeteix un so com un mantra- et baixa l'ànsia, i a la cadència del seu roncar vas adormint-te de nou.
Jo no vull dormir sola. No m'agrada. En el passat ho vaig haver de fer sovint. Em costava ficar-me al llit fred, solitari, m'anava a dormir tard. I si em despertava a la nit, ningú m'acompanyava amb el seu soroll relaxant.
Ara, sóc tan afortunada que això ja no em passa quasi mai.
Reconec que de vegades el soroll és alt, una mica massa. Llavors agafas la mà, empenys una mica, fas una carícia i veus un cos que es remena entre els llençols tot descansat i para. Aquell silenci et manté desperta uns moments, fins que torna a començar i tu t'adorms.
Jo no ronco, però parlo. Abans parlava, cridava i plorava dins dels meus malsons. D'això fa molts anys. Ara crec que només parlo i sospiro. Em moc al llit i tinc tendència a robar l'edredó. Sempre busco la calor humana.
Perquè no hi ha regal més gran que compartir un llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada