dimarts, 28 de setembre del 2010

Coses que em passen

(Faltaria una foto, però és tan gran que no em cap, l'he linkada quan anomeno el local)

Avui m'ha passat una cosa que m'ha fet molta gràcia. Resulta que dono uns deures per escrit als meus alumnes que consisteixen en descriure quin és el seu local favorit a la seva ciutat. Pot ser un bar o restaurant, pot ser una disco o també un parc o una platja.

El que acostumo a fer jo, quan llegeixo a casa les redaccions és buscar una foto a google del lloc que m'ha indicat l'estudiant per imprimir-la i regalar-l'hi quan li torno el paper.

El Leon és un noi molt eixerit. El vam posar a primer perquè no havia estudiat molt espanyol, però des del primer dia ja es va veure que podia fer més, així que va venir a la meva classe, a segon. És holandés. Al seu treball em descriu el bar Tivoli a Utrecht, el seu local favorit. Jo busco aquest lloc a internet i li torno els deures amb la foto.

No puede ser! No puede ser!
¿No es el Tivoli del que escribes?
Sí, sí, pero es que no te lo vas a creer. Es alucinante

(precisament hem treballat el vocabulari de valoracions i ara ja sap dir increíble, alucinante, estupendo, genial..)

Hay tres personas fuera: el chico de rizos es un amigo mío, el otro el dueño del local y el tercero también lo conozco!
¿De verdad? Pues mira, la primera foto en google imágenes

És com si jo, en noruec, posem per cas, escribís sobre Les gens que j'aime al carrer València i un professor a Oslo em regalés una foto del local amb l'Andhi, l'Elisabet i la Rosa i l'Eugeni, sortint de la porta! Per cert que és el meu local preferit a Barcelona.






Quin és el vostre?

dilluns, 27 de setembre del 2010

Raqueta nova

Aquesta és la nova raqueta que m'he comprat. Ja he jugat un partit amb l'Erik, m'ha anat molt bé, tot i que vaig perdre, no per la raqueta sinó per la tennista, i a mida que m'hi vagi acostumant ja us aniré dient.

Dimecres jugo amb l'Alicia, veurem...

Una setmana rodona


Aquesta no és la meva agenda, es clar, però així de plena i interessant sí que és la meva setmana actual. Té de tot: activitat al aire lliure, propostes culturals i gastronòmiques, relaxació i oci.

Dilluns: Sortida per la carretera de les Aigües a còrrer 5 km. Temps 30:31.

Dimarts: Club de lectura de la Biblioteca de Can Ginestar. Avui comentem La sombra del ciprés es alargada de Miguel Delibes.

Dimecres:Sotida amb el Per en bici per la carretera de les Aigües per anar mesurant diferents punts de referència de cara a preparar la seva marató a Donosti.Partit de tennis amb la meva nova raqueta.

Dijous: Yoga

Divendres: Ópera Carmen de Bizet al Liceu amb posta en escena del Bieito.

Dissabte: Sortida a còrrer per la carrertera de les Aigües durant el dia, per fer 9 km en plan més tranquil. Sopar romantic amb el Per per celebrar el nostre 17 aniversari de casats. Hem reservat a Sagardi una sidreria basca amb montaditos, tapes i racions, per anar fent boca de la marató de Donosti.

Diumenge: Excursió de pares i caps de l'agrupament escolta, al pantà de Sau abans de trobar-nos amb els nens que hauran fet el pas de branca, dinar de germanor tots plegats.

Poques vegades tinc una setmana tan rodona, amb tants bons projectes i més poques és una setmana qualsevol que no és de vacances ni de un viatge, ni Nadal ni estiu. Em direu que el yoga, el tennis i el còrrer ho faig cada setmana, D'acord, però no estreno una raqueta de tennis des de fa 20 anys, ni vaig normalment en bici, el club es reuneix un cop al mes,i faig una sola excursió al mes, tinc poques óperes aquest any i fa molt, però molt que no surto a sopar. Per tant la conjunció de totes aquestes activitats en una sola setmana és que la fa extraordinària.


divendres, 24 de setembre del 2010

La unió entre Suècia i Noruega


Suècia i Noruega sempre ens han semblat països independents. Però la història ens parla de molt diverses opcions durant els segles anteriors a la independència. Noruega va ser una simple província danesa durant moltíssim temps. Es més, la llengua que actualment parla la gran majoria dels noruecs es diu Bokmål (la llengua dels llibres) ja que el danés era la llengua oficial i que s'escrivia i el noruec només era oral i dialectal.

Atacada pel Regne Unit, Dinamarca va aliar-se amb Napoleó, però va perdre la guerra i va haver de lliurar la seva província Noruega als suecs com a botí de guerra. Al principi va haver una guerra entre Suècia i Noruega perquè Noruega volia aprofitar la crisi per independitzar-se. Però va ser molt curta i van acabar amb un tractat que creava una unió igualitària entre els dos països. Van variar les seves banderes amb el signe de la unió adalt a la esquerra.

Aquesta unió va durar des de 1814 fins a 1905 on Noruega va assolir la seva total independència.

Dinamarca sempre va ser un país dominador. Mai va respectar els drets ni les aspiracions nacionals dels seus súbdits noruecs. Suècia va ser molt més federalista, tenint sempre parlaments i governs diferents i compartint només els afers exteriors, la casa reial i l'excèrcit. Durant l'època de la unió es va desenvolupar una nova llengua, el Nynorsk. (el nou noruec) que és un compendi i sistematizació dels dialectes parlats. Mai es va imposar el suec.

Tanmateix els noruecs odien els suecs. Els fan protagonistes dels seus acudits, volen que perdin en les competicions d'esports d'hivern i els critiquen i escarnien . Per contra se senten molt propers als danesos, els consideren un país germà, disfruten quan guanyen. Visiten Dinamarca molt sovint, de vacances y -com ja he dit- la gran majoria encara parla la seva llengua (entre ells jo, perquè és la que t'ensenyen quan vols aprendre noruec).

No us sembla estrany? Ho he demanat moltes vegades a molt tipus de gent diferent i no em saben donar una resposta. L'única més o menys creïble és la que donen les persones grans. A la segona guerra mundial, quan els alemanys van ocupar Noruega, els suecs van romandre neutrals i van guanyar molts diners a costa de la guerra. Suposso que Dinamarca devia estar també ocupada o devia ser aliada, perquè mai la critiquen.

Tot i que em considero una filonoruega enorme, no ho dec ser del tot, ja que a mi els suecs em cauen de meravella. Serà per la Pippi Langstrømpe, per Salkrokan, per Emil fra Löneberg, el Nils Holgersonn i el seu viatge en oca per tot el país, o seran els mobles d'Ikea que omplen casa meva, serà pel cinema de Bergman, pels llibres de Mankel, per la meravellosa Stokholm, una de les ciutats més maques d'Europa....

Serà que els suecs m'agraden perquè se semblen com dues nous als noruecs?

dilluns, 20 de setembre del 2010

Un lloc per a treballar amb concentració

Últimament és com si hagués retrocedit en el temps. M'explico:

Abans treballava molt per petites acadèmies i escoles de llengües. Normalment aquestes escoles tenen aules, tenen secretaria i un despatx pel director. Algunes tenen una petita sala de professors on es desen els llibres de us comú i on sol ser la fotocopiadora. Jo hi anava deu minuts abans de començar la classe, i en acabat, marxava a casa.

Però vaig entrar a la Universitat Autònoma i tot això va canviar. Tenia un despatx, amb una taula tota per a mi, un accés ingent a bibliotèques especialitzades i -a mida que s'han anat introduint- a les noves tecnologies. Al principi, quan els nens eren molt petits, solia marxar prou ràpid perquè m'esperaven la sortida de la guarderia, l'estona al parc, el club super tres, la banyera, els polls que havia de treure, el sopar i el conte d'anar a dormir. Quan ja era tard i cansada em posava a preparar classes.

Però va arribar un temps en que preferia quedar-me més temps a la taula del meu departament, preparant-me amb calma les classes de la setmana, corregint els deures, etc.. Per una banda a la feina tenia el campus i la pau de Bellaterra i per altra els nens ja s'anaven fent grans i independents.

Últimament estan passant coses a la feina que em preocupen. L'any que ve només tindrem un "open space" amb taules i ordinadors no assignats a ningú. No podrem tenir el nostre petit indret on deixar una foto, on penjar una tira còmica on tenir uns mocadors o una cullera bruta de iogurt. Com que així serà he començat a entrenar una cosa que abans feia naturalment: crear-me un espai de treball a casa. Però no em ser avenir. No tinc la flexibilitat d'abans. Em calen els meus papers que són a la feina, no tinc accés a les unitats viurtuals que sí són als ordinadors del campus, em falta fer-me el foradet de nou. No sé preparar-me les classes. He de tornar a aprendre.

Aquest cap de setmana ha plogut moltíssim i s'ens ha inundat el terrat de l'edifici de Medicina. L'aigua ha fet malbé tot el nostre petit reducte, han vingut els de manteniment i ens han fet fora. De cop és ara com serà l'any vinent. Estem sense sostre. Ni podem atendre alumnes, ni respondre al telèfon, ni parlar amb un company. Fes les fotocòpies, cap a casa i busca una nova equació que et porti allà on has anat sempre: a l'alumne, a la classe ben feta, a la feina ben feta.

S'accepten consells, blogers!

diumenge, 19 de setembre del 2010

Ho he fet tot bé


Aquesta tarda se m'ha aparegut la Mercè, la patrona dels barcelonins, entre els quals jo em comptava anys enrera fins que vaig venir a viure aquí Sant Just.

Hola Bln!
Qui ets tu?
Sóc la Mercè, ja sóc aquí per tercer any, amb una nova cursa, estàs preparada?
Si.... més o menys.
Has fet tot el que havies de fer?
Em sembla que sí.
Has dormit prou?
Aquesta nit normal, però ahir molt.
Vas descansar ahir?
Sí, vaig sortir a passejar la gossa, unes dues horetes, però no vaig còrrer.
Has entrenat?
Aquest agost a Noruega he sortit a còrrer, he fet 7 excursions llargues i anat a buscar bolets unes quatre o cinc vegades. Al setembre he fet el Puigmal. Porto setmanes fent els dos recorreguts de 5k i 9k per la Carretera de les Aigües.
Has esmorzat prou?
Sí cafè amb llet, galetes, cereals, Minute Maid, figues, plàtan i iogurt
Quantes hores abans de còrrer?
M'he llevat a les 7 i hem sortit a les 9:30.
Durant la cursa has begut aigua?
Fins al 5k no, però desprès m'he quedat amb l'ampolla i he fet glopets al 7k, al 9k...
Quin temps has fet al km 5?
28:23, és rècord personal de 5
Molt bé. Com t'ha anat fins aquí?
El primer km lent perquè hi havia massa gent i no em deixaven avançar. Anava per sobre de 6', però he recuperat, donant-li fort del k2 al k4. Després com que tinc bon fons he mantingut el ritme fins el k6.
Quina velocitat has fet de mitja?
5:46
Com t'ha anat el Paral·lel?
Sorprenentment bé. No estava tan cansada com els anys anteriors per fer la pujada i la recta final.
Quins temps tenies anteriorment?
2008 1:08:00 i 2009 1:01:01
D'acord, ho has fet tot bé. Exel·lent. Et concediré un temps somniat per tu
Jo volia baixar de l'hora i si pot ser baixar de 58
Has fet 57.31
Gràcies Mercè estic molt contenta. Només una pregunteta...
Digues
Si aquesta és la meva marca, què haig de fer a la Jean Bouin, Bombers o Sant Antoni?
Segueix així i potser caurà un 55 algun dia
No sé, no sé... per ara procuraré mantenir el 57 que no deu ser fàcil.

Gràcies Mercè

dissabte, 18 de setembre del 2010

Pistolera: 15 de 15


-
Quina gran pistolera s'ha perdut el Far-West!

Són les festes d'Esplugues. Desprès de veure una pre-diada castellera, com a bona mare caient-me la bava pel meu mosso, he tornat a casa passant per la fira.

He vist una parada de tir a les boles. Sempre m'ha encantat tirar. Compro 15 balins i 15 boles que cauen. El noi del meu costat (que no n'havia encenrtat ni una) em mirava meravellat. Tots els seus amigots murmuraven. Aquesta senyora no en falla ni una. A per cert, no m'havia dut les ulleres.

M'he guanyat aquest Snoopy de peluix. Avui la jornada va de gossos!

Aquests meravellosos éssers

Tinc la sort de ser la "propietària substituta" de la gossa de la meva veïna, la Begoña, i la seva família alemanya. Nosaltres no podem tenir gos, a casa hi seria sol tot el dia i a vacances no el podríem dur cap a Noruega. Però ens encanten els gossos, sobretot els sociables i joganers com la Nana, que està molt ben educada i es porta perfecte a part de ser molt amiga dels nens. Potser té alguna cosa de gos d'atura, però és barrejada. La van adoptar de la gossera.

Aquest cap de setmana ells han marxat a un camping a Tarragona on no admetien gossos, així que l'estic cuidant jo. Ella dorm al jardí de casa seva i allà la deixo soleta quan nosaltres tenim alguna cosa a fer. Però quan som a casa, ens fa/li fem companyia.

He sortit amb ella a passejar cap a les 12:30, hem tirat pel caminet que va paral·lel al carrer que puja a Pça. Mireia, després hem caminat pels "merenderos" de sota el tennis i hem girat cap al camí que baixa la Vall de Sant Just fins el trencall dels atmetllers i la Font de la Beca. Hem seguit pel camí fins la deixalleria, l'institut i al mercat. Encara m'ha donat temps just, eren les dues tocades, per entrar l'ultima al super i comprar alguna cosa pel cap de setmana.

La volta ha estat de dues hores. No hem corregut, però tenint el compte que la cursa és demà, hem fet una bona preparació.

Ara és aquí, vol jugar, em mira amb la pilota a la boca, i em fon el cor. Realment quins meravellosos éssers són els gossos. Quanta dolçor i harmonia ens regalen!

El Per i jo tenim decidit que quan ens jubilem ens comprarem un gos. Llavors tindrem temps per dedicar-li i com que els nostres fills ja seran grans, el deixarem amb ells quan voldrem volar a Noruega.

A més també tenim pensat tenir una borda al Pirineu i pujar molts dies (entre setmana perquè estarem jubilats) amb el nostre gos. Si tenim nets els convidarem també.

Només ens queden 17 o 19 anys per trobar-nos en aquesta bonica i idil·lica situació. Per cert que avui és el nostre aniversari de casats i precisament en fa 17, i han passat volant!

divendres, 17 de setembre del 2010

La primera de la temporada

Maca la foto de Barcelona, oi? La que no és tan maca és la samarreta d'enguany. És rosa cridaner. Molt cantona.

Aquí em teniu disposada a donar-ho tot. Crec que estic entrenada, el dia no serà molt calorós (esperem que no plogui) corro amb la Mireia que em fa de llebre els primers 5K després ja no la puc seguir. M'agrada el dorsal 5676, el meu proper sudoku.

Runners doneu-me ànims!, envieu-me energies positives, penseu en mi diumenge a les 9:30h!. Entre tots ho tirarem endavant! Gràcies!

dimecres, 15 de setembre del 2010

Integració



L'any passat tenia dos grups de primer d'espanyol -entre d'altres- i quan dic primer vol dir gent que no només no ha estudiat mai espanyol sinó que, pel seu orígen o llengua materna no entèn ni un borrall i no sap dir ni "buenos días".

En un dels grups tenia un alumne xinès. Realment no sé com és deia, Chong-wan-se o alguna cosa semblant, però ell es feia dir Patrick. Per què? us preguntareu, perquè és difícil pronunciar el seu nom? No, simplement a ell li agradava tenir un nom occidental com Patrick i preferia Patrick.

La primera setmana, se m'apropa i em diu amb un espanyol macarrònic:

Yo maltes y jebes no voy ir tu clase a la 1h.
¿Este martes y jueves?
No, no, toros semanas. Yo sí voy il, pero a la 1h marcho campus uab
¿Te tienes que ir a la 1h? ¿Tienes otra clase?
No clase, yo ganàpia
¿Tú qué?
Ganàpia. Castellers. Tiene assaig. Tiene plàtica.


Patrick era casteller, de la colla dels Ganàpies de la UAB. El seu espanyol seguia sent espantós, però el seu català anava creixent i creixent, cada dia en sabia més. Clar que ja el que parlava entre xinés i català no se semblava en res a la Lengua de Cervantes.

Arriba el final de curs i amb ell els exàmens orals. Per entendre encara millor l'acudit que ara explicaré us he de dir que el Patrick portava el cabell molt curt, tant que els pels li pujaven com punxetes cap amunt. No és el noi de la fotografia, no em permetria difondre la imatge d'un alumne sense demanar-li permís, però tenia el cabell més o menys així.

L'examen oral es fa davant un tribunal de dos professors. El professor que ha tingut a classe l'alumne és el que parla i fa les preguntes. L'altra posa la nota. Jo que penso, què li pregunto que no suspengui? Alguna cosa que el motivi a parlar.

Bueno Patrick cuéntanos a Mar y a mí qué haces en tu tiempo libre, que aficiones tienes.
Tiempo libre estudio español, mucho estudiar, yo no tiempo libre
Pero desde que estás aquí has empezado a practicar una actividad especial, ¿no?
Sí platicar castells.
¿Eres casteller? ¿Y subes hasta lo alto? ¿Que posición tienes? (pregunta encuriosida la Mar)
¡Soy una piña!
.
Miro a la Mar, la Mar em mira, això és un examen, no ens podem fotre d'un alumne -que sembla una pinya amb els cabells pinxo com les fulles- somrient a la oriental i orgullosament dient que ell mateix era una pinya. El riure s'ens escapa, no sabem que fer. Engeguem el Patrick fora y esclatem a riure.

A saber com explicarà a Pekin el que feia a l'Autònoma per conèixer gent i aprendre l'idioma.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Vaga general

No he parlat de política en aquest bloc, potser he donat la idea que no m'interessa o que no tinc clar el meu posicionament. Res més lluny de la realitat. M'agrada la política i m'interessen tots els afers de la "polis".

Jo faré vaga. Ho tinc clar. Aquesta reforma laboral no em sembla gens bé i vull demostrar-ho juntament amb tota Europa, perquè el 29 de setembre s'ha convocat, no "contra Zapatero" -com a molts de dretes els agrada remarcar- sinó contra la política de retallada de drets a tota Europa, des de una comunitat neoliberalista que vol emirallar-se en els Estats Units i deixar la tímida socialdemocràcia que tant de bé li ha fet a Europa.

Hi ha una sèrie d'afirmacions que estan "de moda" i que són veritablement perilloses.

  • Els sindicats estan desfasats, profesionalitzats, burocratizats i no defenen més que els drets dels treballadors fixos. No es pot negar que en tota organització hi ha gent que no es comporta com cal o que la fa servir en benefici de fins que no són els adients. Però hem d'agraïr molt als sindicats. Si no fos pels convenis anuals, jo seguiria cobrant el sou del primer dia, els de comissions em van ajudar quan a la meva feina em volien posar a fer una cosa que no em corresponia, són ells els que més ajuden al inmigrants, els que lluiten per la nostra jubilació i per salari mínim interprofessional (que no és el de treballadors fixos) i si no fan més pels eventuals és perquè la seva força es troba en l'afiliació i en els drets laborals i és quasi impossible defensar algú que treballa en negre.

  • Els funcionaris no treballen, estan sempre prenent el cafè i abunda l'absentisme laboral. La gent que diu això porta els seus fills a les escoles i instituts, va al Cap al mínim maldecap, a urgències sempre que li cal, veu policia i mossos per les platges, els carrers i les carreteres, avisa als bombers si té un incendi, es congratula que els delinquents siguin a les presons i no solts pels carrers, etc... Si tot això és privatitzés, que els semblaria? Doncs tots són funcionaris i tots treballen per la societat i molts, la majoria, ho fan a un nivell notable.

  • Els polítics són tots iguals, prometen i no compleixen, la política és corrupció. Una altra vegada la generalització és perillosa. Calen polítics honrats i capaços, però nosaltres no som més honrats que ells, si podem ens aprofitem, si podem no paguem aquell o l'altre impost, moltes vegades no complim el que em promès i ens comportem bastant irreguralment. A diferència d'ells, a nosaltres no ens fan passar un examen cada quatre anys que ens pot supossar la patada en el cul si, a judici d'uns altres, no hem fet prou bé els nostres deures.

  • S'arreglaria tot si fossim un país independent. Ara tot el debat se centra en això. Jo no sé si prefereixo una nació, una autonomia o un estat.... el que sé i el que ningú em diu és que en el futur busco un "___" que sigui respectuós amb totes les persones vinguin d'on vinguin, que sigui ecologista, que garanteixi a la gent gran un nivell de vida, que no deixi tant gent a l'atur i sense diners, que faci pagar al contribuent en funció del seu poder adquissitiu i no mitjançant l'IVA als productes de consum, que reparteixi bé la riquesa amb justicia i equanimitat. Si la Catalunya independent que tants reclamen ha de ser de centre dreta (és el que sembla, com el cercle d'empresaris o el Laporta) prefereixo comptar amb els vots dels extremenys i andalusos que compensaran el neoliberalisme.

  • No hi ha dretes ni esquerres. Diu el Manuel Cruz en un article boníssim sobre la vaga que es titula "Por favor no se me confundan de enemigo" "Quizá ya no haya derecha ni izquierda, pero de lo que no hay la menor duda es de que continúa habiendo arriba y abajo." La gent que diu que ja no hi ha dretes ni esquerres, és gent de dretes. La gent d'esquerra segueix veient que si hi ha abaix i aquest abaix és qui carrega amb el cost de la crisi que han provocat els d'adalt amb el joc de fer creixer la bombolla financera, encara calen les esquerres.
Per tant, com que no m'agrada gens aquesta mena de frases i afirmacions neoliberals, ho tinc clar, jo no treballaré en protesta. Quan van fer vaga els funcionaris, jo no la vaig fer. No volia una vaga dels privilegiats, dels que no hem de patir pel nostre lloc de treball. Tot i que a mi m'han baixat el sou. Però no em sembla malament. Puc assumir-ho. Ara que la vaga és general, ara sí, compteu amb mi.

divendres, 10 de setembre del 2010

La poesia del mes


Bocins de mi

El cos és vidre molt fràgil,
el mullen les llàgrimes en tempesta,
el sequen els vents de la follia.
El cos és transparent
i encercla la por
l'amor, la imperfecció

La impuresa de no ser qui sóc jo,
de no arribar a ser qui sóc.

El cos s'omple de llum
i es queda fosc,
ressona com mil picarols
o mostra tots els colors.


El cos és una joia
a les teves mans, amic
Té fred si no l'escalfes,
té por si veu l'atac.
No té armadura,
no es desa en caixes,
és molt difícil de conservar.


No es pot deixar tirat,
no és cap plàstic vulgar.
És un miracle tort
i una constel·lació,
són els estels al cel,
és la passió.

L'alegria de no ser qui sóc,
d'encara no ser qui sóc,
de no haver arribat.

Un cos en construcció,
que és pot trencar,
que et necessita
per arribar.

Jo sóc la fragilitat.

dilluns, 6 de setembre del 2010

You may say I'm a dreamer


Jo -ja ho sabeu- sóc Kumbayà. El meu sistema de valors i la meva manera de ser al món, es va conformar al Moviment Escolta. Si no hagués anat al Cau, no seria la persona que sóc.

Visc en una societat que pensa que ha superat moltes coses, que ha crescut d'aquelles idees del 68. Ara és individualista, amant del consum i la constant renovació dels objectes i -el que és pitjor- de les persones. Molt menys compromesa, molt menys solidària i molt contaminat. Ara la política és una qüestió de gestió. L'economia és de dretes, no hi ha lloc per propostes alternatives. El temps costa diners. No val la pena preservar, és millor substituïr.

Però encara ara, com quan jo era noia, després jove i ara mare de nens escoltes, hi ha un lloc on els meus somnis, com deia el Lennon, no només els somnio jo, hi ha d'altres que ho fan. On uns joves decideixen treballar cada dissabte i un cap de setmana al mes, pels nostres fills, sense cobrar diners. Es reuneixen a locals simples, a dependències sobrants de les parròquies o del centres cívics, practiquen la solidaritat, la descoberta de la natura, el goig de cantar i tocar una simple guitarra...

Es mouen en bussos i trens i no necessiten grans aportacions per endur-se els fills d'excursió siguin quatre dies a Setmana Santa, siguin deu o més a l'estiu. Els agrada aprendre, s'enseyen els uns als altres i es formen en cursets que organitza Minyons Escoltes. Consegueixen el miracle de treure els nostres fills de l'ordinador, del mòbil i de la tele, i tornar-los amb el somriure d'orella a orella. Coneixen una paraula meravellosa que és compartir. Quan els veig actuar, divertir-se, conrear una relació amb la canalla que està a mig camí entre el companyerisme generacional i la maternitat/paternitat (allò que tenien les famílies nombroses en el passat), m'en recordo de mi mateixa, de l'alegria i les ganes de viure que em soposava aquesta responsabilitat.

L'Erik va sortir a sopar amb els pioners després d'anar plegats al cine, perquè els havien sobrat diners després dels campaments. Algun cap va pensar en cobrar, en repartir les bones ganàcies que ben merescudes tenien? No, van decidir anar al cine i fer un sopar. Crear grup, fer societat, revertir en tots -nens i caps- els guanys de ser austers, treballadors i responsables.

You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one!

dissabte, 4 de setembre del 2010

Sommerbøker

A Noruega, no només he gaudit de la natura, també he tingut moooolt de temps per llegir. A la caseta de muntanya no hi ha tele, els vespres són llargs després de dinar-sopar (a les 6h de la tarda) i els matins de vacances sempre conviden a quedar-se al llit llegint amb un bon cafè.

Min Kamp 1 (La meva lluita) Karl Ove Knausgår

És una sèrie de sis llibres i jo m'he llegit el primer. El títol és horrorós perquè recorda al Hitler, tanmateix, per fortuna, no hi ha res d'això en aquests llibres. Consisteixen una espècie d'autobiografia existencialista que serveix com a punt de partida per reflexionar sobre la vida, el amor, la mort, els desitjos, els errors... Comença amb una frase genial que descriu la mort per aturament cardíac del seu pare: "Per al cor, la mort és simple, batega fins que en un moment donat, s'atura". En aquest primer llibre recorda la seva adolescència i el descobriment del sexe. Tambè parla de la relació amb el pare i de com van reaccionar ell i el seu germà desprès de la mort. És un bon llibre, però dur, perquè no hi ha felicitat ni alegria i aquesta buidor se't va ficant a dins i a dins... Vull llegir-me els altres 5 poc a poc, intercalant-los amb lectures més positives.

Historias de Roma Enric González

Enric González és un corresponsal del País que ha treballat a diferents ciutats del món, entre elles Roma. Ens explica "historietes" en plan anècdota, molt divertides i molt ben explicades, sense fer-se llarg, posant molta passió per la ciutat. Parla de política, del corrupte Berlusconi, del Papa, de la història de Roma, del caràcter dels italians i de la relació tan txula que té amb Lola, la seva dona, un personatge que dóna color i realitat als somnis romans del periodista

The Sportswriter ( El periodista esportiu) Richard Ford

Frank Bascombe és un home trencat per tres motius; la mort del seu fill de nou anys, la separació de la dona de la qual segueix enamorat i el no dedicar-se a la novela i fer de periodista esportiu, deprès d'haver tingut un gran èxit èfimer. Les tres derrotes el marcaran en una vida grisa, on ja no li queda il·lusió. Molt bona prosa, profund i conmovedor tot i que en cap moment et deixa identificar-te amb el personatge. Una mica racista, conservador, pertany a un grup d'homes divorciats que van a pescar, la seva vida no té res a veure amb la que vivim els lectors. Melanconia és la paraula.

Tokio blues (Norwegian Wood) Haruki Murakami

Toru és un estudiant a la Universitat de Tokio als anys seixanta, quan se sentien els Beatles, es provava la llibertat, quasi mai hi havia classe. S'enamora d'una noia amb problemes mentals tant greus que ha d'ingressar en un sanatori. Mentre intenta viure aquest amor de lluny, apareix una boja i vital amiga, Midori, que li trastoca tot el món. La Midori és una mena de Pippi Langstrompe en japonés. Imaginativa i extrovertida, amaga una trista història familiar. M'ha sobtat el contrast entre dos mons: toquen els Beatles a la guitarra, fumen i beuen com ho feien les meves germanes en la universitat del 68 i desprès es posen a menjar sushi i algues o fan arts marcials. És com veure una gavina sobrevolant les cimes de l'Everst!

Hygiène de l'assassin Amélie Nothomb

Diversos periodistes intenten entrevistar a un premi nobel de literatura que morirà de càncer en poc temps. L'home és un monstre de la injusticia, la misantropia, la falta de respecte i l'odi a les dones. La cinquena periodista no nomès consegueix dominar-lo, fins i tot li fa confessar un assassinat que és l'origen de tot l'enderroc moral del personatge. Molt ben escrit, tot dialogat, ràpid i terrible, una tortura per l'entrevistador i per l'entrevistat. Excelent.

Flashforward Robert J. Sawyer

Novel·la de ciencia-ficció de la qual s'ha fet una sèrie americana. Planteja, basant.se en teòria quàntica, la possibilitat de conèixer uns minuts del futur i com aquestes visions determinen les vides de les persones entre el present i el moment que s'han vist. Molt ben explicada i emocionant, però una mica reaccionària en la seva moral (un home promès es planteja no casar-se perquè s'ha vist divorciat en el futur!!) . Els efectes especials sobren (catàstrofes i morts durant els minuts d'inconciencia) Com a lectura d'estiu (la vaig llegir a l'avió de tornada) perfecta.

Historias de Londres Enric González

Em va agradar Historias de Roma i com que jo vaig viure a London com a estudiant erasmus quan feia la memòria del màster, no em podia perdre aquesta. El mateix que he dit per l'altra, però encara millor. Parla de futbol, de la familia real anglesa, dels barris i del metro... vaja London pur, amb la Lola com sempre, aquí més protagonista doncs va conèixer els hospitals i la sanitat londinenca.

Seta (Seda) Alessandro Baricco

Una novel.la Haiku, molt molt curta i pregona, on es tracta la història d'un amor impossible entre un comerciant de seda francès i una dona jove que viu al Japó tot i que no és japonesa. Quasi sense paraules, aquest genial autor italià, consegueix explicar-te l'essència d'una història de les mil i una nits. Un llibre on res no sobra.

Fins aquí les lectures de l'estiu. I vosaltres, què heu llegit? Teniu racomanacions?

Pilar y Ana

Dedico esta entrada sin fotos a dos personas que no se conocen de nada, que visitan muy poquito mi blog, pero que me consta que lo han visto alguna vez y que son muy parecidas. No puedo poner fotos porque no tengo. A una hace siglos que no la veo y las fotos que tengo de ella son anteriores a la era digital, la otra se esconde en una extraña pintura mural que muestra algo así como un bicho, una bacteria o no sé, pero no le pongo cara. Se llaman Pilar y Ana. Ninguna de las dos es catalana y aunque me entienden, esta entrada será en español en su honor, para que no se cansen.

Pilar es extremeña, de Cáceres y Ana es de un lugar llamado Los Molinos, quizá en la provincia de Toledo, no sé. Las dos viven en Madrid. Actualmente con las dos tengo una relación un poco extraña. Con Pilar teníamos mucho en común, estudiamos filología, escribíamos poesía, yo viajé un par de veces a Cáceres, ella a Barcelona, fuimos juntas a Italia y teníamos un cuaderno amarillo (que aún conservo, Pilar, que no se ha perdido) que nos enviábamos por correo, una especie de precursor del blog a alimón. Vino a mi boda y cantó en inglés There is a wedding in Ventalló. Pero ahora hace tiempo que no nos vemos, recuerdo su imagen a los treinta años, pero no sé cómo será ahora. Mantenemos un leve contacto telefónico, pero como yo soy mala para eso, casi nunca la llamo. Aunque me acuerdo mucho de ella.

Ana es alguien a quien nunca he visto, ella no sabe casi nada de mí, pero yo sé casi todo de ella, conozco a su familia, sé qué libros lee, qué música oye, sé que se ha aficionado a correr ahora que le han cerrado la piscina, conozoco su trabajo, a su jefe y a sus compañeros, sigo como una sombra cada uno de sus gestos. Leo los libros que me recomienda (The Sportswritter muy bien, Ana, y también Tokio Blues, aunque a ti no te gustó tanto) Tiene un libro dedicado por Siri Husvelt, la mujer de Paul Auster, conozco hasta sus sueños y su léxico familiar, como "cani" (pequeño) "no me simpatiza", "holgura craneal" (resaca) y muchas otras.

Ana tiene un blog, Pilar realmente no, tiene uno pero no escribe en él. Son como dos clones. Tienen sentido del humor, son malas (en el buen sentido de la palabra malo), sarcásticas, simpáticas, tiernas, graciosas, habladoras (bueno supongo Ana) creativas, imaginativas y encantadoras. Viven la vida sin perder un segundo, sin dejar que nada se les escape, aprovechan cada cosa buena que (les) pasa y si es mala le sacan punta cómica.

Quien sabe si la suerte os reunirá alguna vez, gemelitas. Un besazo a las dos.

dijous, 2 de setembre del 2010

Entrenaments...

Com que a Noruega no feia tanta calor, vam continuar els entrenaments de còrrer per aquests paratges. Aquesta foto mostra la carretera que uneix Hafslo, un poble de granges i casetes al voltant d'un llac i "els afores" el barri de Hillestad on els meus sogres tenen la casa.

Vam decidir un recorregut de 4'5 K que baixava al centre i tornava a pujar aquí. Era tot per asflat, però com veieu, no n'hi havia gaire, de cotxes. Uns dies el vaig fer en un sentit i un altre dia en sentit contrari. No era molt llarg, però tenia pujada i baixada així que Déu n'hi do.

A la muntanya no vam còrrer ja que les excursions eren llargues i tornavem cansats. Però a Oslo sí que vaig sortir un dia i vaig còrrer al voltant de l'hipòdrom, però per carrers, no per dins.

Des que he tornat a Sant Just, he sortit, per ara, només un dia a fer els meu 9K de les Aigües. Realment noto la calor, m'han costat, tot i que venia entrenada. Demà sortiré amb el Per i faré uns 5K.

Ja d'aquí a poc ve la Mercè i vull fer un bon paper, si no puc superar les marques de Jean Bouin o Sant Antoni, al menys millorar la marca de Mercè 2009.

Refinat humor anglès

"Si uno empieza por permitirse un asesinato, pronto no le da importancia a robar, del robo pasa a la bebida y a la inobservancia del Día del Señor, y se acaba por faltar a la buena educación y por dejar las cosas para el día siguiente. Una vez que empieza uno a deslizarse cuesta abajo, ya no se sabe dónde podrá detenerse. La ruina de muchos comenzó por un pequeño asesinato al que no dieron importancia en su momento."

Del asesinato como una de las bellas artes, 1827.by Thomas de Quincey