dissabte, 29 d’octubre del 2011

17 km per equivocació


He sortit a fer 16 km tranquil·lament per la Carretera de les Aigües, la meva tirada llarga de la setmana, sola, amb l'iPod, sentint un programa de Rac-1 bastant divertit "La segona hora". Anava a un ritme molt respectable per ser una cursa llarga, tota contenta. Es tractava de fer 8 km d'anada i 8km de tornada. De sobte que miro i no reconec el lloc. Jo mai he corregut per aquesta part. Busco l'estaca del km 8 i que no la trobo. Segueixo corrent. Ja em vaig imaginant que m'he passat. I sí. Allà veig el 8'5km. Doncs mitja volta i cap a Plaça Mireia. Total i per equivocació 17 km. 


He trigat 2:00:08 a una velocitat per sota de 7' excepte en les zones de caminar.


Un error que suposa una nova millor marca personal. Cada dia hem de fer millors equivocacions, com diu aquesta pissarra.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Lectiones ad kalendas. September et october

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove


Amb aquesta frase penso començar a partir d'ara les meves entrades dedicades als llibres que he llegit. Fins ara els llibres anaven referits a les estacions de l'any, trimestralment, però se m'acumulen molts i l'apunt es fa llarg.

Dentro le mura (Dins la muralla) Giorgio Bassani. Cinc històries o contes llargs que formen part d'un volum més gran Il romanzo di Ferrara. A Dentro le mura la protagonista principal és la muralla de Ferrara i simbòlicament l'aïllament de l'alta burguesia jueva a l'Itàlia d'abans i de després de  la Segona Guerra mundial. Dins i fora són termes fonamentals per descriure els personatges que es troben encerclats per diverses raons: pel passat, per la raça, per pecats comesos, perquè la societat que viu dins la muralla els troba culpables.  La prosa de Bassani és elegant, intensa i lírica. Veiem els sentiments, però sense estridències, sense queixes, dins les muralles de l'ànima.

Córrer o morir. Kilian Jornet Una reflexió intensa sobre l'acte creatiu de córrer per les muntanyes i els deserts, de fer una obra d'art amb esforç i talent, deixant que el tot aculli el ser i que el ser es faci el tot. Quasi una unió perfecta entre home i natura. Kilian corre però també esquia. Kilian i la muntanya són una força sense límits. Energia pura.

El gozo de escribir. Nathalie Goldberg Si Kilian parla de creativitat i expressió, Nathalie li contesta amb entrenament, esforç i satisfacció. Un parell de llibres que dialogen tal com ja vaig explicar quan els llegia tots dos alhora. A diferència dels llibres on t'expliquen els errors habituals dels escriptors novels, El gozo de escribir, se centra en idees i motivacions per escriure, per no frustar-se i per no parar. Gran regal del meu amic Xavier.

La porta dels tres panys. Sònia Fernández Vidal. Un intent d'explicar les bases de la física quàntica per a un públic general. El vaig començar perquè el tenien els nens i perquè a un programa de ràdio vaig sentir una entrevista que em va semblar molt interessant. Però el llibre us el podeu estalviar. Molt infantil, és la historia d'un nen que entra en un món quàntic que s'explica com si fos màgic i on viu aventures amoroses i heròiques.

Summer without men. (Estiu sense homes) Siri Hutsvedt. Llibre marcadament feminista. A Mia, una dona de 55 anys, el marit li demana una "pausa" dins la relació matrimonial. La "pausa" resulta ser francesa, rossa i vint anys més jove que ella. La reacció és tan forta que acaba a l'hospital. En sortir, decideix passar un temps a casa de la seva mare. Allí tindrà relació només amb dones. La seva mare és vídua i té un grup d'amigues totes per sobre dels 80. La veïna Lola viu sense quasi relacionar-se amb el marit que sempre és fora per feina. A més Mia que és escriptora munta un curs d'escriptura per a adolescents i s'apunten només noies.
Al principi no el veia clar, a mi m'agraden molt els homes i em molesta aquest feminisme agressiu on tot ho fan bé les dones, però segons com avança el llibre et canvia el missatge i al final és molt intel·ligent i gens maniqueu. Els dolents no són sempre dolents i les bones no són tan bones.

El guardián entre el centeno. Jerome David Salinger. Història d'un adolescent rebel que he llegit per dues raons. Perquè l'adolescència ara m'interessa molt entendre-la, ja que en tinc dos a casa, i perquè és un classic del que nomès sento elgogis i dels que et pregunten "però no l'has llegit?. Holden és un nen rebel que per poc rendiment ha estat expulsat una vegada més d'una escola internat. Per no haver de donar la notícia als pares, s'escapa i viu una sèrie de situacions caòtiques que no està preparat per afrontar. El llenguatge és potser allò més rellevant de l'obra. Cínic, sarcàstic, ple de "coletillas", frases mal estructurades i amb poc vocabulari, mostra la inseguretat del Holden millor que cap altre recurs.

L'úter de la balena. Joan Jordi Miralles. Temàtica que no m'agrada. És ciència-ficció i de desastre, en aquest cas un diluvi. Ho he llegit perquè tocava pel club de lectura i perquè venia l'autor. A més el llibre està escrit en un català molt complicat, del qual quasi cada frase tenia una o vàries paraules que jo desconeixia. És la història de tres germans durant el diluvi que ha fet malbé el món. Sobreviuen de la manera més execrable alimentant-se de carn humana podrida, rates i insectes. Després de parlar amb en Joan Jordi vaig entendre algunes coses més i em vaig reconciliar una mica. Com diu Plini el jove, "Nullus est liber tam malus ut non alinqua parte prosit".

La desheredada. Benito Pérez Galdós. El millor dels millors. Genial i perfecta recreació del Quijote. No diré més del que ja he dit a aquest bloc. Entusiasmada i emocionada em trec el barret davant el monstre d'autor que tenim.

Vuit llibres en dos mesos, bé més els dos que estic llegint i no he acabat, ja els deixo per novembre sinó el post serà interminable.


dijous, 27 d’octubre del 2011

Nou club de lectura

Durant anys vaig fer una activitat que m'agrada molt. Vaig començar a participar en el club de lectura de la Biblioteca Joan Margarit (aquest és el nou nom de la biblioteca del meu poble) a l'any 2002 o 2003 i fins l'any passat. Van ser unes sessions de vegades força interessants, d'altres menys. Algunes amb els autors dels llibres, i alguna que altra sortida literària.

Tot i ser una activitat positiva, tenia els seus límits. Primer erem 20 persones, després 25 i al final 30. És un nombre massa gran de lectors per a fer una xerrada on tothom pugui dir la seva. A més la biblioteca ens prestava els llibres i per això no totes les novel·les o poemaris es podien aconsseguir. Els horaris i el calendaria eren rígids, sempre un mateix dia i sempre a una hora que convingués a la biblioteca.

Per tot això aquest any no he deixar passar l'oportunitat de formar part d'un nou club que ha nascut a l'Ateneu de Sant Just. Té tota una altra dinàmica. En primer lloc el formem menys de 10 persones, de vegades 6 i d'altres 8. A més el cordinador no actúa dirigint i moderant la tertúlia, perquè de fet no cal, sinó que hi participa com un més. Ens comprem o aconseguim els llibres més o menys com podem ( un els va anar a comprar ell i ens els va portar als que no teníem temps d'anar a Barcelona). Escollim el llibre que llegirem una mica en funció d'una tria que ens proposa i ens donem el temps necessari depenent del llibre que hem de llegir.

Estic escrivint aquest post perquè dimarts m'ho vaig passar molt bé comentant el llibre del Cabré Jo confesso pel qual ens hem reunit a mig llibre, es a dir, sense haver-lo acabat. Hem decidit llegir-lo en dos mesos i a l'ecuador trobar-nos.

La gent és molt diferent de mi. Fan lectures totes diverses i variopintes. Es parla de cultura, de psicologia,  d'història, de música. Parlant del llibre anem fins les fronteres de la civilització europea. És el que pretenia en Cabré? Crec que sí. Aquesta opera magna està buscant això. Ja m'agradava prou el llibre, però tornar-lo a agafar després de la xerrada a l'habitació de la llar de foc (on ens hem reunit) el fa mil vegades més desitjable.

La propera trobada, amb el llibre llegit, amb l'autor. No me la perdré per res del món!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

¡Qué grande es usted, don Benito!


He llegit La desheredada de Benito Pérez Galdós. Tot i que tinc previst fer una entrada de les lectures de setembre i octubre, a aquest llibre he decidit dedicar-li un post sencer, perquè tinc molt a dir.

Per començar i amb tota la rotunditat, si no heu llegit res de Galdós deixeiu l'ordinador i aneu ara mateix a buscar un llibre. Per a mí és un dels millors escritptors de la literatura espanyola si no el més gran. ¡"Qué grande es usted don Benito! ¿Cómo le negaron el Nobel? Gracias, gracias y mil gracias por su prolija obra narrativa. Podremos leer sin fin. Pero sobre todo gracias por Fortunata, Tristana, Isidora, esas heroínas románticas que nos acompañan a recorrer el Madrid decimonónico y castizo que usted tanto amó."

Bé, avui parlo de Isidora, la deseretada, una novel·la que és cervantina al 100%. Isidora, com Don Quijote es creu néta perduda de la marquesa d'Aransis, es creu aristòcrata i per desgràcies de la vida desposseïda dels seus drets. Això ho pensa per culpa d'haver llegit massa folletins i novel·letes on les heroïnes sempre eren belles, delicades i molt pobres i al final es descobria que havien estat robades d'un bressol i realment eren princeses. Isidora és de la Mancha, del poble de Tomelloso (semblant a Toboso d'on era Dulcinea). Es trasllada a Madrid per començar una peripècia d'advocats i pleits on l'acompanya sempre fidel Don José Relimpio, el seu padrí. Don José no creu tant en les cabòries d'Isidora, però li és fidel i la recolza a ulls tancats, és el seu escuder (Sancho) i a mida que avança la novel·la es contagia la bogeria de la jove i comença a ser ell també un somniador.

No falten al relat els personatges sensats destinats a convèncer la noia que deixi les seves pretensions i pari els peus a terra. Miquis, un metge, Joan Bou un impressor i  Nones un notari fan els papers del mossen i el barber del Quijote.

A més el castellà de Galdós és la joia més preciada del llibre. Escriu utilitzant un vocabulari riquíssim sense que mai el lector se senti incòmode. Fa servir els registres tan bé, que mai estàs pensant que llegeixes una frase estranya, una paraula estranya. Juga amb la ironia i amb el sentit de les paraules de manera que no et canses de llegir. Els personatges estan descrits amb mestratge i amb poques paraules però tant ben escollides que no et cal res més.

L'autor, com Cervantes, és còmplice del lector. "No describiré a tal personaje porque ya habló de él la propia Isidora", Trenca amb les formes de tot. Comença la novel·la amb la presentació de Dramatis personae com si fos una obra de teatre. Algun que altre capítol el fa en teatre (marcant el nom del personatge que parla) i quan vol torna a la descripció i al diàleg normal de la novel·la.

Per últim dir que el Madrid històric i arquitectònic de la obra és meravellós. Els seus carrerons i l'atmòsfera de una època convulsa són dignes del millor historiador, del millor cronista d'una ment privilegiada en captar la pluralitat del temps i de l'espai

El millor llibre que he llegit aquest any, sens dubte!

dijous, 20 d’octubre del 2011

Manolis



Aquests dies que la nostra germana Grècia ho està passant tant malament, penso sovint en un vell amic, un home increïble, apassionat i creatiu que vaig conèixer fa molts anys i amb qui no he mantingut el contacte. A dir la veritat sí que el vaig retrobar a Atenes, justament quan vaig fer aquesta foto, però va ser una trobada curta ja que nosaltres arribàvem una nit a Atenes i ell marxava l'endemà cap una illa grega.

Ens vam conèixer a Londres, al Institute of Education on jo feia el meu erasmus i ell un doctorat en educació primària. De fet on ens vam conèixer de debó va ser a John Adam's Hall, la residència universitària on tots dos vivíem. Jo era una nouvinguda que no coneixia ningú i per això em vaig enganxar al noi més divertit, ingeniós, simpàtic i xerraire que ja portava un bon temps per la residència i se les sabia totes.
A l'hora de l'esmorzar sempre em trobava amb el seu somriure amable i un lloc buit a la seva taula. Tal com jo entrava amb la meva safata, estava ell allí, convidant-me amb l'esguard a fer el dia una mica menys fred i solitari.

Ell em va portar a un bar meravellós on seies amb una copa de vi blanc i senties els estudiants de cant del conservatori cantant àries d'òpera. Així espontàniament. Em va regalar un casset de la gran Callas i el sentiem plegats. Jo vaig trobar una publicació d'òpera i li parlava molt. Ell em va regalar més tard un diccionari d'òpera.

A més de l'òpera també ens unia la literatura. Manolis era escriptor, de relats i poemes. Com que els escrivia en grec, jo no els podia llegir. Un bon dia es posava a explicar-me una anècdota o un fet curiós com si li hagués passat a ell o a un amic. Jo em quedava encandilada, penjada literalment de les seves paraules i m'ho empassava tot. Llavors em preguntava: Està bé aquest relat? T'ha agradat el meu conte? I ens petaven de riure.

Jo no parlo el grec, ni el modern ni el clàssic, però sí que he estudiat i em sé l'alfabet. Amb ell em tornava una mica pilla, una nena juganera. Per això ens va donar per enviar-nos missatges que realment estaven escrits en anglès però amb caràcters grecs i per tant que ningú llegia pensant que era grec. Ens deixavem aquests missatges a la bústia de la residència. El contingut de aquestes missives no era gaire especial, no ens deiem grans coses, però ens ho passavem molt bé, esperant el nou missatge de l'altre.

A ell li agradava, com a mi, Itàlia. N'era un enamorat. No parlava l'italià com jo, però se l'inventava. Feia servir les paraules dels llibrets d'òpera i la seva intució i deia tonteries en italià. Era com saber que Manolis començava a desvariar.

Quan vaig tornar del meu erasmus, vam mantenir lleugerament el contacte, una mica per carta, una mica per correu electrònic, fins que va tornar a Atenes i va anar fent la seva vida i jo la meva. Teníem una il·lusió que mai no es va acomplir. Jo volia anar a visitar-lo i ell a visitar-me a mi. Ell va començar fins i tot a aprendre espanyol, però al final mai van tornar a tenir una de les nostres divertides xerrades.

Ara em pregunto com li deu anar la vida. Sé que va arribar a ser professor de primària a Grècia a l'escola pública. Per això m'imagino que les deu estar passant molt magres.  La seva dona crec que també és mestra i tenen dos fills. Per a ell i per a tots els grecs, un petonàs i molta molta sort.

Για να μπορείτε Μανώλης πολλά τύχη

divendres, 14 d’octubre del 2011

Pollastre amb escamarlants

Demà tenim convidats noruecs a casa. Ve el padrí del Per, la seva dona, un dels seus fills i dos dels seus nets. Per tant toca donar a conèixer als forasters un dels nostres plats més original i exquisit: pollastre amb escamarlants.

Em dedicaré íntegrament a aquesta tasca. De bon matí a fer mercat (res de sortir a córrer que em desconcentro) i trobar si és possible un dels ingredients més importants: dos pollastres de pagès que no hagin menjat pinso. Si no els trobo em conformaré amb pollastres normals grandets. A la peixeteria escolliré els millors escamarlants i completaré la compra amb un aperitiu de musclos, tallarines i rossellones perquè vagin fent boca.

De bon matí ja vull ser a casa per començar a cuinar. Resulta que és un plat que necessita repòs i està boníssim fet d'abans. Si puc, vull tenir-lo enllestit pels volts de migdia.

Em fa molta il·lusió preparar-lo pels meus convidats. No sé com em sortirà perquè ben be no l'he fet mai. He fet platillos de pollastre (en xamfaina, amb bolets) i per soposat marisc, però mai una recepta completa d'aquesta alçada amb picada d'ametlles i all i amb xocolata ratllada.

Si teniu algun consell, ja sabeu, als comentaris!

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Faust

Divendres passat l'abonament ens proposava una versió concert del Faust de Charles Gounod. A més de no ser representada (la crisi, suposo) consistia en fragments i no ens oferien l'òpera sencera. Així que les meves expectatives no estaven molt altes.



Però, per altra banda, Faust és una òpera que volia conèixer, que mai havia vist representada ni tinc el disc ni res, per tant tenia un cert interès.

La meva valoració és molt positiva. Em va entusiasmar. Les veus precioses, totes desconegudes per a mi, l'orquestra i el cor molt bé i en tot moment, gràcies als subtítols, podies seguir la part "dramàtica" de l'argument. Els cantants representaven una mica, entraven i sortien i Mephistopheles fins i tot anava una mica disfressat de dimoni.

Una ària que em va agradar moltíssim i que vaig aplaudir a rabiar va ser un ària del segon acte que canta el personatge de Valentin, el germà de Marguerite: Avant de quitter ces lieux... No la he trobat en la versió que jo vaig sentir amb el Ludovic Tézier, però aquesta del Hvorostovsky és també excel·lent.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Matinar per córrer

Hi ha coses que mai et pots imaginar que faries i arriba un dia que les fas i ni tant sols et costen tant d'esforç. Una de elles és matinar un dissabte per córrer 15 km. Si m'haguessin dit fa uns anys que per no perdre'm una tirada llarga en un dissabte ple d'activitats, després d'haver sortit divendres a la nit, em llevaria a les 7 del matí, ho hagués negat categoricament.

Doncs aquest cap de setmana se'm presentava molt interessant. Moltes coses a fer i properes il·lusions de trobar casa al Pirineu. (Si surt ja en parlaré). Però tinc el meu programa de córrer i va augmentant. Ara ja he de fer tirades força llargues i per les tardes ja no em dona temps perquè es fa fosc. Mirant tot per encabir-ho a l'agenda no tenia més remei que llevar-me a les 7 del matí per sortir a córrer quasibé dues hores.

Carretera de les Aigües a primera hora, amb el Per, fresca i clara, sense calor, sense molta gent, gaudint del moment. Ha valgut la pena. I ara que fa calor encara, no costa tant, el cos està relaxat del llit (tot i que portava poques hores de són perquè, com dic, havia sortit)

Aquesta setmana em toquen 16 km, per sort no els hauré de fer tan d'hora, ja que tenim un preciós dia del Pilar que és festa i dimecres.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Despedida (De la nada hice piel)



     DESPEDIDA


Solo llegas al aire cuando sales de mí
porque el tiempo va haciendo camino,
va rasgándome el himen,
va volviendo mi cuerpo enemigo
     y te vas...
y te vas de mi vientre dorado
prisionero evadido.

¡Cuánto hablamos tú y yo en esos días!
Te contaba las hadas madrinas
que a tu fiesta iban a venir
y tú allí,
allí dentro, a veces, soñabas
que me respondías
y decías con cuál bailarías:
primero con Panda,
después con Mariel
y todas las musas.

Y ahora el aire te llama
ya sentimos los dos el dolor
     te vas, mi amor...

Otra vez mi dolor te ha creado
para verte partir.

Aprovat justet


Primera cursa de la temporada. Cursa popular de la Ciutat de Cornellà. Vaig retardar l'inici de temporada perquè el cap de setmana de la Mercè vaig anar de viatge i pensava que fora bo, ja que sempre fa molta calor al setembre. Però de la calor no m'he lliurat. Tot i que ja hem entrat al mes d'octubre no hi ha manera. A ple sol i sobre l'asfalt, em volia fondre.

Cursa nova per aconseguir nous objectius de temporada. Volia veure com m'afecta l'entrenament molt més intensiu i variat que faig ara preparant la mitja marató. No tenia intenció de fer 55' perquè ja se sap que costen moltíssim i cal que sigui una cursa coneguda i en condicions climatològiques fredes, però m'hagués donat un excel·lent amb 56' i notable si passava per meta entre 57' i 58'. El que no podia permetre'm és passar-me de l'hora.

El meu temps ha estat 59'52"!!! un aprovadet rascant el cate. A sols vuit segons de l'hora.

La cursa començava molt bé i fins el km 4'5 anava adelantant gent i a bon ritme (per fer uns 57 o 56 perfectament) A partir d'aquest punt i fins el km 6 era una llarga pujada. He començat a baixar el ritme espectacularment. Pensava en recuperar de baixada al km8 o al km9, però ja no podia apretar.

Al final hem entrar al camp municipal d'atletisme de Cornellà per fer la gloriosa "Vuelta al ruedo" dels darrers 400 m i allí sí que he tret forces per esprintar i, justet, justet, passar abans de la fatídica hora.

Coses que he constatat: l'entrenament no m'ha ajudat amb la velocitat. Tampoc a sentir-me menys cansada a tenir més fons. Per altra banda no m'ha perjudicat, no m'ha fet canviar el ritme de cursa. El que m'ha passat no té res a veure amb l'entrenament que faig.