dissabte, 21 de gener de 2012

Acte I Escena 6a (El Puig de les Bruixes)


Escena 6a


L'escenari resta en silenci i a les fosques. De tant en tant se senten sorolls de les excursionistes canviant de posició al llit. Els somiers de les lliteres grinyolen. Les noies parlen baixet com si hi hagués algú
que es podria molestar.

Alícia


Mm


Dorms?


No


Estic nerviosa.


I jo. Falta molt poc per començar.


Semblem canalla la nit de reis.


Sí. Rient

Torna a haver sorolls que indiquen que les dues estan despertes. La Rosa surt del llit i camina fins la porta.

Què fas?


Vaig a mirar si hi ha estels.


Estels?


La Rosa obre la porta, torna a tancar ràpid. Demà tindrem un bon dia.


Ja que estàs llevada passa'm el tabac. Faré una cigarreta abans de dormir.


Vigila no cremis el llit. Li agafa de la butxaca de la motxilla i li dóna.  Pensar que perdem hores de són amb les poques que en tenim!


L'Alícia encenent el cigarret diu Tanmateix és tendre aquest moment. Molts moments desitjaria tenir com aquest. Hi ha pau, encara que conscient de la lluita que esperes, encara que no negant la teva participació a l'aventura, per una estona saps que el temps ha de passar, que aquest és un moment tranquil per veure perquè estàs lluitant i no perdre forces inútilment.


La Rosa després d'un altre silenci en que només es veu el puntet vermell del cigarret encès. Estic contenta que vulguis pujar. M'entristia que t'haguessis enfadat amb mi.


Ja m'ha passat.


No vull que res m'entristeixi. Si donem una petita oportunitat a la tristor, ella se la pren. De seguida t'agafa i quan més enllà vagi, més difícil és el camí de tornada.


Això si no et perds.


Arriba un punt que ja és impossible orientar-se. S'ha de vèncer de bon principi, com ara tu i jo...


més fortes i més valentes que la Sara i la Núria,


fins i tot quan no sembla que hi sigui perquè no la sabem expressar lingüísticament.


Hi ha una mena de tristor petita que crema a poc a poc i que no és deguda a cap fet comprobable, sinó que sempre ens envolta.


És la boira que ens fa perdre el camí cap a la nostra ambició i ens fa caure en les mesquineses del petit orgull egoista de l'home.


Sobretot quan pensem que sóm infalibles, que tot això no ens tocarà mai,


diem "d'aquesta aigua no beuré" i ja n'hem beguda


i dissortadament ens ha fet efecte i no tenim més remei que empassar-nos d'un glop la medecina de la humil·liació


i obrir els ulls per veure bé tot i tornar a ser feliços


desterrant la tristor més petita


posant els dos braços a treballar per aconseguir...


qualsevol cosa.


Teló


Fi del primer acte