El cantant i el públic cantant....

Io non posso stare fermo con le mani nelle mani
tante cose devo fare prima que venga domani.

(Jo no puc quedar-me parat amb una mà sobre l'altra,
he de fer moltes coses abans que es faci de dia)

Cocciante, un cantautor, comença amb aquests dos versos genials a explicar-nos tot el que un enamorat pensa fer per la seva estimada Margherita. Farà que quan es desperti no pugui oblidar-lo, per fer-la somriure li demana al sol que brilli. Pintarà tots els murs perquè a ella li agraden els colors, recullirà totes les flors que ens pugui donar la primavera, li construirà un silenci per fer-la cantar les cançons que ha après i pujarà a collir-li un estel, ballaran per hores i hores, l'abraçarà molt fort. Li construirà un bressol per fer l'amor quan sigui de nit....

Aquesta és una cançó que m'entusiasma, una de les meves preferides de tota la vida, quasi sempre ploro quan la canto. I no dic quan la sento perquè sóc incapaç de només sentir-la, tal com sonen les primeres notes començo a cantar i a plorar... (bé a plorar sol ser cap a la segona estrofa)





I és que m'agraden els cantants que fan cantar al públic. Si no voleu gaudir (i no plorareu) amb la cançó mireu només els dos darrers minuts, acabada la cançó, quan torna a seure al piano i fa cantar a públic que se la sap tota (normal) i que ja l'havia cantat amb ell (i més d'un ja està plorant).