dimarts, 17 de gener de 2012

El cantant i el públic cantant....

Io non posso stare fermo con le mani nelle mani
tante cose devo fare prima que venga domani.

(Jo no puc quedar-me parat amb una mà sobre l'altra,
he de fer moltes coses abans que es faci de dia)

Cocciante, un cantautor, comença amb aquests dos versos genials a explicar-nos tot el que un enamorat pensa fer per la seva estimada Margherita. Farà que quan es desperti no pugui oblidar-lo, per fer-la somriure li demana al sol que brilli. Pintarà tots els murs perquè a ella li agraden els colors, recullirà totes les flors que ens pugui donar la primavera, li construirà un silenci per fer-la cantar les cançons que ha après i pujarà a collir-li un estel, ballaran per hores i hores, l'abraçarà molt fort. Li construirà un bressol per fer l'amor quan sigui de nit....

Aquesta és una cançó que m'entusiasma, una de les meves preferides de tota la vida, quasi sempre ploro quan la canto. I no dic quan la sento perquè sóc incapaç de només sentir-la, tal com sonen les primeres notes començo a cantar i a plorar... (bé a plorar sol ser cap a la segona estrofa)





I és que m'agraden els cantants que fan cantar al públic. Si no voleu gaudir (i no plorareu) amb la cançó mireu només els dos darrers minuts, acabada la cançó, quan torna a seure al piano i fa cantar a públic que se la sap tota (normal) i que ja l'havia cantat amb ell (i més d'un ja està plorant).

7 comentaris:

jordicine ha dit...

Una bonica cançó. Et dono lo raó. Ja arriba la Mitja, eh... Jajaja. No sé pàs si podré acabar els 5 quilòmetres! Un petó.

en TXABI ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=VVgrIOYvfHA

BLN ha dit...

Jordicine: Clar que podràs, home! Els últims són tots de baixada.

Txabi: trobo que el Riccardo té una bona dicció en castellà. Pronucia les "ce" molt bé per ser italià.

P. ÁLVARO ha dit...

En eso siempre hemos sido iguales, yo también lloro cuando canto, más cuando escucho lo que me conmueve, sea Margheritta, Dulce Pontes, Jobim, El cant del Ocells, el requiem de Mozart, el Orfeo de Monteverdi, o la última, sin casi música, con El Arca Rusa, de Sokurov. Cyando le vi llorar a él y al operador de cámara en los extras de la película de emoción pensé, igual no tengo desequilibrio emocio-estético: igual soy rusa.

P. ÁLVARO ha dit...

Esta versión en Verona, ¿te acuerdas de nuestro interrail 1985?

Esta versión tb. es única.

http://youtu.be/YPCswgQ350s

P. ÁLVARO ha dit...

Para tí, Belén, porque te emociona esta canción. y coleccionas versiones, ¿las pones a veces para ver si tus hijos nouegos se dejan hechizar?. Pató, Beleneta, per el viatge del 85 senz' Università, Noi ci siamo tanto divertiti! Ci vorrei farne un anniversario almeno quattro giorni, almeno coll'aereo. Dimmi quando.

BLN ha dit...

Gracias Pilar por la versión de Verona, ya tenemos tres. Me acuerdo, y tanto!, de nuestro viaje y me encantaría repetirlo.

Evviva l'Italia!!!!!

No te había dicho que tengo un hijo dj' que hace producción musical y tal. Como le ponga esto, quizá le da un síncope.