Lectiones ad kalendas. Februarius et martius

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove


Accabadora. Michela Murgia
El personatge de la Tzia Bonaria és fonamental a la societat rural sarda des de temps immemorials. Té l'ofici d'ajudar els malalts terminals a morir. Per això li diuen la darrera mare. Tot i que la societat la necessita i la té en compte quan un familiar es troba en aquesta situació, ningú no en parla. El secretisme és total i els seus serveis es compleixen de nit, amb total discreció i a la intimitat. Però a la vegada la Tzia que no ha tingut fills "adopta" una nena , és el que allà en diuen una "filla d'ànima", el resultat de la pobresa d'una dona i la manca de fills d'una altra. Maria no en sap res de l'ofici de la seva nova mare i quan ho descobreixi no ho podrà acceptar. D'alguna manera el llibre ens parla de les moltes variacions de la maternitat. Maria emigrarà a Torino on trobararà altres maneres de ser mare a una família benestant, fent de au-pair. I al final ella viurà plenament el sentit de tot el que no havia pogut entendre i aprendrà a perdonar.

Un gran llibre, recomanable, es pots llegir en castellà i català (està traduït). La mort, una part de la nostra vida. El traspàs, un moment important. La maternitat, una actitud, un sentiment que pot tenir moltes lectures.

Et si c'etait vrai... (I si fos veritat...) Marc Levy
Arthur lloga un apartament i el primer dia que hi dorm es troba una dona a la dutxa. Resulta que és només l'esprit d'una persona que en un accident de cotxe ha quedat en coma i és a l'hospital. Hi porta temps i els familiars pensen eutanasiar-la. Llavors ella demana a Arthur que l'ajudi a amagar el cos i impedeixi la mort. Mentre ell l'ajuda va neixent una meravellosa història d'amor platònic perquè ella no té corporietat, però amb un desig totalment carnal.
És un best-seller de Levy, potser no massa intel·lectual, fins i tot han fet la peli basada en aquesta història que es titula Just Like Heaven, però és molt romàntica i agradable de llegir, en tot moment tendra, plena d'humor i de diàlegs divertits. La recomano.

El doctor Zhivago. Boris Pasternak
Amb motiu del 50 aniversari de la mort de l'autor, s'ha publicat la primera traducció directament del rus d'aquesta obra ingent de la literatura rusa que tan prohibida va ser a la Unió Soviètica. Vaig pensar que era una bona raó per llegir-me-la. Creia que era un classic d'aquells que no pots confessar no haver llegit. També pensava que era una història d'amor impossible apassionant i desgarradora. El meu desencís ha estat gran. Primer no la considero una de les grans obres de la literatura russa. En cap moment s'apropa a Dostoievsky, Tolstoi o Txekhov. No parla quasi d'una relació amorosa i sí centenars de pàgines de com eren de dolents els soviets i de la injustícia que va ser la revolució. Per si de cas he tornat a veure una mica de la peli de Omar Sharif i Julie Christie i la pel·lícula -en contra del tòpic- m'ha semblat molt millor que el llibre.

El premi. Ferran Ramon-Cortés
És un llibre d'autoajuda que planteja un mètode per canviar de vida. Ens explica la vida d'un alt executiu que treballa en una empresa i un dia li toca la loteria. Passa per tot un seguit de fases i decisions per començar un projecte somniat i mai realitzat. No m'ha enganxat, el previsible final m'ha deixat bastant freda i el plantejament de l'obra m'hagués semblat més honest si al que li toquès la loteria fos un simple ciutadà mileurista.
No sé si l'autor és economista, però la veritat és que ho sembla. En lloc d'un canvi radical de vida o un projecte somniat, més aviat sembla "deixa de treballar pels altres i monta la teva pròpia empresa".

Plantes d'interior. Borja Bagunyà
Les plantes d'interior són els fantasmes que ens habiten tot el dia i que es fan grans en la intimitat. És un recull de contes postmodern, no realista, on sempre hi ha alguna cosa que es desmadra, creix fins fer quasi enfonsar l'estructura prèvia. Però tot i que s'esquerda, mai no cau. Pot ser una festa que mai acaba i de la qual no pots marxar, pot ser un obés que no pot sortir dels seus 300 quilos, pot ser un barri que es transforma des que ha sortit a una guia turística, pot ser un serial de tele que reprodueix exactament la vida d'una família....
Jo no sóc gaire de contes i gens postmoderna. L'escriptura per ella mateixa no em basta. He llegit aquest llibre disciplinadament perquè va ser escollit al club de lectura i no, no m'ha agradat gens, és mes, m'ha costat d'acabar-lo. Però la sessió amb l'autor va ser molt interessant i em va donar algunes claus per pensar.

Ara mateix estic ficada en una gran novel·la americana Freedom. (Llibertat) de Jonathan Franzen. i en un llibre finès divertit i estrany Kolektiv selvmord (Suicidi col·lectiu) Arto Paaselina. Ja els comentaré a l'abril.

A l'altra banda de la tanca (Relat d'una marató. Narrador testimoni)

Per començar, canviava l'hora. Calia matinar i més. Jo només un café i una galeta ja que unes hores després pensava esmorzar a casa de la Rita. El Per però a dos quarts de sis (que eren dos quarts de cinc reals) s'estava cruspint un plat de pasta. Soneta, molta soneta....

Vaig conduir jo fins a Zona Universitària i fins i tot vaig aparcar. La meva primera heroicitat. No volia que el Per hagués de tornar conduint, i tal com estava tallada tota la ciutat, l'opció metro era la més assenyada. Tres quarts abans ja érem a Plaça Espanya. Un ambientàs impressionant. Música, gent de tot el món, un puzzle multicolor de samarretes, dorsals i bambes poc discretes. Un petó al Per i em poso en un lloc amb vista per assistir a la sortida dels primers corredors: els de cadires de rodes i els que surten en el primer lloc de la elit. Se sent la música "Corren, corren pels carrer corren, imatges que no s'esborren..." dels Gossos, "Ai, ai, se eu te pego, se eu te pego...." de Michel Teló i ja per fí "Baaarceloooooooona!!!!!!!...." de Freddy Mercury i Montserrat Caballé. Se m'encomana l'emoció, els records de les olimpíades, les ganes de ser a l'altra banda de la tanca i quasi, quasi, ploro.

Un cop sortits,  camino per Gran Via fins a casa de la Rita i el Nacho. M'acullen amb café, suc de taronja i pastís. Ho passo molt bé amb ells, bona conversa i començo a estar una mica més desperta. Però a la poca estona ja he de baixar al carrer. Tot seguint la línia blava, el Per i 20.000 més passaran davant nostre. El veiem molt adelantat respecte al temps que esperàvem (amb el globus de 3h15') "Està forçant" em temo. Contenta i un punt preocupada camino fins a Glòries.

Al cap de poc veig passar el Joan, el del bloc Cops de Ploma, que tantes vegades m'ha ajudat amb els seus consells i que per un fat misteriós només trobo quan no el busco.

L'any passat vaig agafar el metro, aquest any no. Penso que tinc temps i el dia és prou maco per passejar. Al final m'hi estic quasibé una hora i sí que pateixo per si el Per ja ha passat. Arribo i quasi sense esperar-lo,  passa. Va molt bé de forma i de temps. Em relaxo una mica. Potser sí que resistirà aquest ritme per sobre del que s'havia preparat (o del que havia confessat?)

De Glòries a Paral·lel agafo el metro. Intento no romandre molt a la línia 1, la vermella que és un autèntic formiguer. Canvio a la 2, la lila, va buida. A Paral·lel és el quilòmetre 40, l'espectacle és digne de "La corte de los Milagros", esperpèntic, les cares dels corredors ja ho diuen tot. N'han fet 40 i només els queden 2, però és tot el Paral·lel de pujada, sembla una fita interminable, no s'acaba mai. Molts paren, no poden seguir, descansen i caminen (com jo a la mitja) Jo els animo, els crido. Hi ha molta música, molta gent, molta alegria.

Passa el Per. Impressionantment bé. No està desencaixat, està fort. Començo a córrer amb ell. Jo amb texans, motxilla i tot, corrent i cridant-lo, animant-lo, són uns pocs metres i ja suo. Déu meu, la calor que estan patint tots (com diu el Txabi). Diu que el carrer fa pujada..... Sí carinyo, ja ho sé que en fa, però vas molt bé, voles, el temps que estàs fent és boníssim.

Quan el perdo de vista, corro cap al metro, torno a Plaça Espanya amb la línia 3, la verda. El vaig a buscar. Ja ha acabat. Cansadíssim però boig de content, amb la seva medalla penjada al coll. Ha fet la meravella de 3h19. Teòricament havia de baixar de 3h30'. Però ja se sap que aquests nois de la teoria a la pràctica.....

Taboulé

Aquesta foto és del meu mòbil, no és de cap recetari de cuina

Ahir dissabte a la nit, calia fer pasta pel maratonià i la típica bolognesa ja havia fet la seva aparació durant la setmana. Així que vaig pensar en alguna cosa més exòtica i que em vingués de gust preparar per tal que el meu heroi superés la seva marca amb carbohidrats però també amb molta vitamina i ferro. A més és un plat lleuger que permet anar-se'n a dormir no massa pesat.

Ingredients

Burgul (jo vaig fer servir la pasta del cous-cous)

Tomàquet

Coriandre

Menta

Cogombre

Llimona

Espècies (comí, canyella, pebre)

Oli

Sal

El procediment no cal explicar-lo, és una simple amanida. Vaig distribuir la pasta al voltant, per por que els nois no en volguessin probar. Però tothom em va menjar de tot. 

Per esmorzar s'ha pres un altre plat de pasta de verdures que sobrava del divendres. I ha fet la marató en només 3hores 19 minuts. Un crack!

D'aquesta marató ja en parlaré al proper post quan hagi pogut passar les fotos a l'oridinador.

Menys d'una hora (i no era cursa)

Aquest mes he estat fent el mandra, perquè m'ho mereixia i perquè he volgut donar-me vacances. Però Bombers és a quatre setmanes i cal tornar a entrenar. (Cal i ve de gust). Per això ahir vaig sortir a correr 10km per la ja habitual Carretera de les aigües.

Per anar fent boca, em vaig posar la samarreta de Bombers 2011, la de la foto però en versió fèmina (amb les mànigues blanques) i vaig anar al meu ritme, pero sense adormir-me, amb música engrescadora. No volia que el ritme que he entrenat per la mitja s'em fiqués al cap i m'apalanqués.

Vaig fer 59:31, per sota de l'hora en un entrenament està prou bé per a mi. Sobretot els primers 5km els vaig fer molt bé, sense quasi haver de forçar-me, seguint la música.

A partir de la setmana vinent faré uns 21 Km setmanals en dues sessions. Dimecres amb els runners 8km fins el Cervantes i el cap de setmana 13 per les Aigües (fins a la font del 6'5) o 10km per muntanya si anem a Espinavell.

Bé a setmana Santa no correrré però faré diariament esquí de fons i raquetes que és el mateix.

Políticament incorrectes

Ahir diumenge vaig anar al cine, a veure  Intouchables, una peli que ja em venia de gust només amb veure el tràiler.

Dos personatges Philippe i Driss, Driss i Philippe, de molt diferent origen i educació, amb dues funcions diferents a la vida, res en comú?...

 Philippe és millionari, tetraplègic, només mou el cap, poeta aficionat, amant de la pintura contemporània i de la música classica. Està avorrit de la vida, no vol que el compadeixin.

Driss és el producte de la immigració, la manca d'espai i intimitat en una familia de barriada parisenca. Un home que només busca que li firmin un paper per tal de poder cobrar l'atur. No passaria un test fet per una feminsita. Ha estat a la presó i no és comporta amb la mare.

Però tots dos són optimistes, intel·ligents, atrevits, creatius i tenen sentit de l'humor. No tenen por de les paraules tabú i volen viure la vida a tope, tant si és legal com il·legal, no els importa en absolut ser políticament incorrectes.

Y què fan? Per començar anar com bojos pel trànsit parisenc amb un cotxàs i fingir davant la policia un atac d'urgència. Fumen porros i tabac, van a visitar massagistes orientals, es tiren en parapent, patinen pel llac gelat, tontegen amb les dones, enganyen un comprador d'art, riuen a l'òpera, expliquen acudits poc adients, parlen de temes que no són els més normals entre un malalt i un cuidador. I junts fan la vida una mica més fàcil, superant els seus respectius drames i aprenent l'un de l'altre.

Es pot riure, es pot pensar, et pots emocionar, et pot alegrar la vida, ara que n'hi ha tantes, de dificultats.

Ja venen els bombers!!!

No, no es tracta de cap incendi. Després de la immensa felicitat que em va produir participar i acabar la mitja marató de Barcelona i després que aquest proper diumenge sigui "espectadora implicada" en la marató de la nostra ciutat, les meves cames ja m'estan demanant un altre 10.000.

Diu una revista que la diferència entre els corredors i la resta de mortals és que la gent compta la velocitat en km/h mentre que nosaltres la compten en minuts per quilómetre.

Conversa entre gent normal

A quan anaves per la autovia?
A 100km/h


L'altre dia amb la bici vaig arribar a baixar a 55 km/h
Ostres, quina passada!


Que tal el Camí de Santiago?
Ah, molt bé, feiem unes sis hores per dia, caminant a 5 km/h


Tanmateix no sentiràs mai un corredor que digui: "anava a 12km/h, en aquesta cursa he pogut fer 13'5 km/h o faré la marató a 10 km/h". No, així no comptem nosaltres.

Conversa entre corredors

A quan has fet el 10.000?
He començat a 5'25", fins el quilòmetre 6 i com em trobava bé he apretat una mica a 5' i al final anava a 4'45".


L'altre dia a l'entrenament vaig sortir a 4'30" i vaig fer-ne 5km.
Ostres, quina passada!


Com va anar la mitja?
Ah, molt bé, la vaig fer en 1h30', a 4'15" més o menys.


Bé com deia tinc ganes de tornar a córrer en una cursa i ja estan a punt d'obrir-se les inscripcions per la Cursa dels Bombers.  Avui he sortit per la carretera de les Aigües a fer 10km. Pleníssima de tota mena de gent, ja feia una mica de calor (això ens ho trobarem a la cursa) i molt de vent. Ho he fet tot en 1h 03' o com diem nosaltres "a 6'14". No ràpid, però encara tinc un mes i fins ara he estat descansant del dur entrenament que havia durat 6 mesos.

Així que afanyeu-vos runners, que les inscripcions volen. Ja arriben els Bombers 2012!!!!!!!!!

Per començar la temporada, un clàssic

Començar la temporada? Parlo de curses? Pero si comença al setembre amb la Mercè!

Un classic? Barça-Madrid? Si també estan a més de la meitat de temporada!

El classic no és altre que el pic del Costabona (2.465m) i la temporada comença, per a mi, quan es retira la neu.

Llavors trec les botes, la motxilla petita, aigua, els bastons, ganyips per anar picant, l'entrepà per menjar-me'l al pic, la inefable i imprescindible taronja i la xocolata negra.

Hem trigat des de la Collada Fonda on deixem el cotxe, exactament 2h:41'. El dia molt clar i fresc, amb molt de vent (una mica emprenyador) i poca gent. De neu ja pràcticament no en quedava, només una clapa que creua el senderol en un punt i com que era força inclinada no m'he atrevit a creuar i l'he haguda d'envoltar grimpant una mica.

A Coll de Pal on se separen les rutes que van a Roca Colom i a Costabona, hem parat a fer un mos. El Per, gran caminador havia anat sempre per davant meu i allà m'ha esperat. Hi havia com una mena de recer de pedres montat que ens ha anat de perles per protegir-nos del vent. En aquest coll hi ha l'enllaç entre la GR10 i la GR11. Amb poc menys de 20' des que hem tornar a caminar, ja erem al cim.

Vista espectacular, tot i que pel costat francès hi havia moltíssims núvols. Però teníem fred. Segons el Per podia fer perfectament 3 o 4 graus. I amb vent es noten! Així que hem baixat.

Una excursió fàcil i curta però gens desdenyable per començar a escalfar motors. Abril, maig, juny i juliol vindran segurament plens d'escapades com aquesta.

I com diu el savi Per, quina sort que tenim a la nostra edat d'estar tan sans, de no tenir lesions i de poder caminar, correr o fer bici com fa vint anys!

L'anno che verrà

L'any que vindrà no serà tan bo perquè ens l'haurem de passar sense el nostre Lucio.... Caro amico, estimat amic, poeta i cantant que em va fer enamorar de la música italiana.

Comentaré una cançó "L'anno che verrà"

Caro amico ti scrivo così mi distraggo un po'
e siccome sei molto lontano più forte ti scriverò.
Da quando sei partito c'è una grossa novità,
l'anno vecchio è finito ormai
ma qualcosa ancora qui non va.

El Lucio està escrivint una carta a un amic que ha marxat lluny de casa seva. Li explica les novetats. Es troba en aquella època melancònica que coincideix amb els nadals i cap d'any. L'any s'acaba però els problemes no.
Si esce poco la sera compreso quando è festa
e c'è chi ha messo dei sacchi di sabbia vicino alla finestra,
e si sta senza parlare per intere settimane,
e a quelli che hanno niente da dire
del tempo ne rimane.
La gent no surt ni entre setmana ni els dies festius, es protegeixen les finestres i fins i tot no saben de què parlar. Alguns fan servir el recurs de referir-se al temps.
Ma la televisione ha detto che il nuovo anno
porterà una trasformazione
e tutti quanti stiamo già aspettando
sarà tre volte Natale e festa tutto il giorno,
ogni Cristo scenderà dalla croce
anche gli uccelli faranno ritorno.
Aquesta situació penosa, no durarà gaire. La televisió que sempre anuncia les coses bones ja ha dit que el proper any tot serà guay del paraguay: hi haurà tres nadals, festes continues, els cristos baixaran de les seves creus i tornaran els ocells.
Ci sarà da mangiare e luce tutto l'anno,
anche i muti potranno parlare
mentre i sordi già lo fanno.
Lucio, molt esperançat continua escrivint la seva carta a l'amic i li planteja un futur de color de rosa: tots tindran menjar i fins i tot hi haurà llum tot l'any hivern i estiu. Com per miracle els muts parlaràn i ja ho estan fent els sords.
E si farà l'amore ognuno come gli va,
anche i preti potranno sposarsi
ma soltanto a una certa età,
e senza grandi disturbi qualcuno sparirà,
saranno forse i troppo furbi
e i cretini di ogni età.
Les normes que no agraden al Lucio desapareixeran, com els convencionalismes represors i amb ells marxaran també el cretins, els "listillos" que sempre ens estan fent la punyeta.
Vedi caro amico cosa ti scrivo e ti dico
e come sono contento
di essere qui in questo momento,
vedi, vedi, vedi, vedi,
vedi caro amico cosa si deve inventare
per poterci ridere sopra,
per continuare a sperare.
Aquí el Lucio es destapa. Mira, amic, quina sort que tinc de viure aquest moment (això ja és massa, això ja no cola) Ja n'he dit de ben grosses i ja sé que no t'ho empasses. Mira el que m'he d'inventar per poder riure una mica i que aquesta brometa m'ajudi a continuar esperant que el món millori, que canvii.
E se quest'anno poi passasse in un istante,
vedi amico mio
come diventa importante
che in questo istante ci sia anch'io.
Sigui com sigui, cada instant compta. Sigui com sigui és important la nostra presència al moment que ens ha tocat viure.
L'anno che sta arrivando tra un anno passerà
io mi sto preparando è questa la novità

La novetat no és cap altra que aquest nou any trigarà un any en passar. Jo, ens acaba dient en Lucio, ja m'estic preparant

Ciao Lucio caro, quest' anno anch'io voglio sperare tra risate e lacrime che la televisione oppure internet ci annuncino qualcosa di bello!!!!

• 
  

Ópera, muntanya i esquí (o no)

Aquest cap de setmana ha estat d'allò més variat. Divendres per fi vam poder anar a veure La Bohème al Liceu després que es desconvoqués la vaga dels treballadors. Era un segon repartiment. La posta en escena em va agradar molt. La música de Puccini, la que més m'agrada. Però els cantants els vaig trobar fluixets en els dos primers actes, allò que notes que es reserven. En alguns moments l'orquestra es menjava el que feia de Marcello. Però va anar millorant durant el tercer acte i al final molt bé.

Dissabte vam pujar al refugi. Tenia unes ganes bojes de natura, de muntanya i de contemplació. Havia pensat sortir a córrer, però vaig canviar d'opinió. Vaig caminar per una pista al peu del Costabona, un pic que cada any pugem i que hem decidit tornar a fer el cap de setmana vinent.






Diumenge hem anat a esquiar a un Vallter 2000 quasi sense neu. En arribar deia que les pistes tenien "limitacions". Jo ja en tinc de limitacions, però si també la pista en té, no anem bé. Les limitacions consistien en pedres a les pistes i gel a molts trams, especialment  a les pistes més transitades i baixes. A més un ventet una mica empreñador tampoc et deixava gaudir del sol. Així doncs jo no he esquiat. El tres noruecs incombustibles, per descompat que ho han fet. He estat llegint Freedom de Franzen a la cafeteria de l'estació.

I una cosa més que mereix un comentari especial apart: ha mort el meu admirat Lucio Dalla. Ja us posaré una canço seva meravellosa.

Els horrorosos símbols de la dona i l'home

Ahir va ser el dia de la dona, un dia reivindicatiu perquè encara cobren menys, tenen més responsabilitats familiars, paguen més la crisi, etc...

Com cada any he vist un munt de símbols femenins amb el típic cercle i la creu. Mai, mai jo m'he sentit identificada amb aquesta imagte. I si ja és lleig el nostre símbol, no diguem el dels homes, amb la fletxeta cap amunt!

He llegit que el símbols representen a Venus mirant-se al mirall i observant la seva increible bellesa i feminitat i a Mart amb un escut i la fletxa mostrant la seva virilitat guerrera. Doncs sí que anem bé!!! Volem un món igualitari entre home i dona i comencem representant-nos així?

Tinc una proposta de cara als propers anys. És un símbol que m'encanta i resumeix amb la saviesa dels orientals perfectament què som els homes i les dones. El símbol que superaria totes les desigualtats sense perdre la identitat particular de cadascú: el ying i el yang.

Sonetto alla pioggia

La primavera del 1989 va ser extremadament seca a Barcelona. Jo portava més d'un any vivint a Torino i quan vaig tornar ja m'havia acostumat a la pluja. Enyorava la pluja. A més tenia mal d'amors. Demanava que el riu, el Po, em tornés a la meva estimada ciutat de la boira i el mal temps.

Aquests dies que no plou he rescatat el sonet que llavors vaig escriure

Questo poco di pioggia che mi bagna,
dopo di tante lunghe secche sere,
guarisce la città a mio parere
che è giusto che piangger possa chi lagna.

Un po' di pioggia vien' dalla montagna
e se ne va, come le gioie vere,
inghiotita dal mar, dalle acque nere
e mi lascia cosí, asciuta Spagna.

Ma io mi ricordo dei giorni, e dei giorni
e ancora giorni nelle terre verdi
dove è fertile il cuor, bianca la neve

dolce la lingua e la nebbia leve...
Come pioveva lí! L'acqua del fiume
non sarà si crudel' ch'io non torni.

(Aquest poc de pluja que em mulla, després de tants vespres llargs i secs, guareix la ciutat, al meu parer, que és just que pugui plorar qui es lamenta. Una mica de pluja ve de la muntanya i se'n va com les alegries de debó, empassada pel mar, per les aigües negres i em deixa així, seca és Espanya. 

Però jo me'n recordo dels dies i dies i més dies a les terres verdes on és fértil el cor, blanca la neu, dolça la llengua i lleu la boira, Com plovia allí! L'aigua del riu (Po) no será tan cruel que jo no torni)

Paella de sípia amb mandonguilles

Diumenge m'agrada fer paella. Normalment dissabte vaig al mercat i compro tot el que em cal. De vegades faig fideuà. Pot ser que toqui dissabte o diumenge. Però a mi em fa més il·lusió diumenge. Aquest dissabte no érem a casa i per això no tenia compra feta. Però em venia de gust cuinar. No sabia què hi havia. Recordava tenir una sípia congelada a trocets i res mes....

La meva ment culinaria treballa així: parteixo de l'ingredient inspirador i vaig tirant de fil. Ok, tinc sípia. Faré un arròs de sípia. I què més? Quan em disposo a treure la sípia del congelador veig unes poques mandonguilles també congelades. També les trec.

Ceba tinc, però no brou de peix ni tomaquet triturat. Vejam, vejam....

Començo a descompondre les poques mandonguilles de tamany normal per tal de convertir-les en moltes més de petites. Per aconseguir una mica de brou, decideixo bullir la sípia uns minuts, així també em quedarà tova. Amb tomàquets de fregar pà, em monto una salsa.

Som-hi. Un bon sofregit, l'arròs i el brou de fer les sípies, 20 minutets i llest!

Acte II Escena 4a. i última (El Puig de les bruixes)

La Rosa i l'Alícia comencen a endreçar les seves coses quan entra al refugi un tercer personatge: home jove, vestit també d'excursionista.

Bona tarda

Totes dues es giren i el miren

Bona tarda

Bona tarda

Vosaltres sou les que éreu aquest matí al Pic de Sant Marc?

No, hem anat cap al Coma Negra.

Molt em sembla que éreu vosaltres. Us he vist tot baixant del Coma Negra, precisament, i em quedàveu lluny. Porteu un anorak verd i un de vermell?

Sí, exacte

Estic fent la ruta dels Pirineus fins a Port Bou i des d'on venia és molt estrany que em quedéssiu tan lluny si estàveu venint cap a mi. A quin pic heu pujat?

Al Puix de les bruixes.

Era molt esquerp?

No, més aviat rodó i ample. Jo l'he fet altres vegades.

Molt em temo que no l'has fet mai. El Puig de les bruixes és esquerp com una cresta. Es diu així perquè de tant en tant, segons la llum, fa la figura de dos caps de bruixa.

A sí? Jo pensava que s'hi havien celebrat aquelarres.

Mirem el mapa.

L'home estén el mapa a terra i tots tres el miren. Sortint d'aquí heu anat cap a aquesta banda, oi?

Sí clar, seguint aquesta corba de nivell fins al desnivell.

D'aquí a aquí us hi heu estat gaire estona?

Una mitja hora.

Doncs segur que heu arribat només a aquest desnivell, perquè, anant bé, d'aquí a l'altre hi ha una hora i mitja.

I en superar-ho hem anant cap a Sant Marc.

Així doncs, no ho era!

No. El desconegut deixa junt a la motxilla l'anorak i surt com si anés a buscar quelcom.

Quin desencís!

No importa. Hem pujat al pic de Sant Marc.

I tindrem la dutxa i el sopar calent exactament igual. Tot passant-li el braç per l'espatlla.

I encara som amigues!

TELÓ