dissabte, 19 de maig de 2012

Gràcies Erik

Ahir vam anar al concert del Bruce Springsteen. No sóc gran fan d'aquest cantant, però reconec que és molt bo.
Vam anar amb els fills, dos exemplars dels més joves que es trobaven entre el públic de calbs i canosos, de panxetes i cabells tenyints. Nosaltres per no desentonar portàvem caçadora texana, bambes Convers, samarretes negres sense bolso ni res a les mans.

Érem a general, les grades eren massa cares i Per encara es veia amb ànims d'estar-se dret quatre hores per "poder veure millor" al Boss. Es clar que aquestes paraules són d'algú que fa més de metre vuitanta. Jo personalment no veia res de res.

Però tinc un fill casteller, l'Erik, que a més està molt fort als seus 17 anys.
Vinga mamma, et pujo!
De debó?
Es clar que sí


Primera sensació impressionant. Jo i Bruce, cara a cara. La resta de gent als nostres peus. Vista perfecta de tot l'estadi i de tota la gent. A més estabilitat total. L'Erik saltava, es movia i girava i jo no perdia l'equilibri ni trontollava. Això és un casteller, sí senyor!

Moltes gràcies Erik, ha estat genial!
Si no és res. Si t'agafas amb els peus a la meva esquena com t'he dit, es molt més fàcil.


Un senyor darrera nostre: Ara em toca a mí?


Anècdota a part, altres consideracions.

  • L'estadi de Montjuïc m'encanta. El rellotge i el pebeter entre antics i moderns, estaven preciosos. 
  • Una bonica nit amb núvols i estels. No vam passar fred, pero abrigadets (menys quan ballava).
  • El públic em va semblar fred. Alguns quiets només escoltaven, poca gent cantava. Quasi ningú ballava
  • Difícil entusiasmar-se amb cançons que no em sé la lletra. A mi la poesia és el que em mou en una cançó.
  • Pensava anar a un concert de molta marxa, molt rockero i més aviat eren balades i música tranquil·la
  • El Boss i els seus músics canten i toquen molt bé. Qualitat màxima.
  • La gent aixeca les mans amb un dit que assenyala el cel (???)
  • El sentiment antiamericà ancestral ibèric ha desaparegut totalment fins i tot en els cinquantanyers.
  • Bruce va fer una mica el pallasso al final, tirant-se per terra i mullant-se amb una esponja. No li calia, ja és prou bo cantant i tocant la guitarra.
  • Bruce somriu des del primer minut i no deixa de somriure en cap moment. Cau simpàtic.
No ho vam passar malament, fins i tot bé. Jo vaig ballar força. Ara entrar-hi, entrar-hi emocionalment a fons, no hi vaig entrar.

1 comentari:

María Fuentes ha dit...

Qué divertido! A mí nunca me han subido "a lo casteller" en un concierto pero tiene que ser una experiencia increíble.

Nosotros estuvimos en un concierto de Bruce, yo sin casi conocerle - fue en la gira del disco "Magic" - y lo pasamos muy bien también.