dimecres, 2 de maig de 2012

Sota la llum de la lluna

Acabo de tornar de Londres i us hauria de parlar de Londres, però és que tinc pendent aquest post sobre la meva esquiada nocturna Dissabte Sant a Noruega.

Ho vaig prometre i aquí està.

Com ja he dit, va fer molt fred durant tota la Pasqua, especialment a les nits, perquè sortosament vam tenir un temps assolejat esplèndid. Cada nit mirava la lluna des de la finestra d'una cosa que en diuen "veranda". És una mena de galeria o mirador que tenen moltes cases. Com si fos una terrassa, però coberta. Cada dia esperava que la lluna fos plena, per sortir a esquiar. I va caure en divendres, el 6 d'abril. Però no vaig tenin prou nassos per sortir. Feia més de 20 graus sota zero i estava molt calenteta i recollida dintre casa.

Al dia següent era la meva darrera oportunitat. Diumenge ja tornavem cap a Oslo. Em vaig prometre a mi mateixa que quan veiés la llum de la lluna sortint per sobre la muntanya, treuria forces de feblesa i sortiria fora. Això no va passar fins tocats tres quarts de dues.

Els preparatius, Déu n'hi do,  tres capes de pantalons, cinc capes de jerseys i anoraks, gorra, buff, guants, botes d'esquiar, esquís i pals. A més portava una lot frontal, però no em va caldre.

Vaig fer un recorregut cortet, entre altres raons perquè ningú es va atrevir a sortir amb mi i no era cas de perdre's sola en una nit tan freda.

Lliscava com en un ball de blancor, el cel amb lluna, però també estelat, la neu omplint un silenci profund i jo sense tenir un camí, deixant-me portar. Quan esquies de nit no saps ben bé quan és pujada o baixada fins que t'hi trobes. Les ondulacions de la neu costen d'anticipar. Com que girava pel llac al voltant de la casa, no tenia rumb. Em deixava anar, quan el terreny baixava, baixava i si el pla era més llarg em parava. Vaig sentir com una música, la música dels estels? Com una cançó cósmica. Em vaig sentir al mateix temps molt petita i gran, formant part d'un cúmul fred de pols d'estels, de lluna i de neu. Em vaig sentir deesa, amb un gran regal que m'envoltava, amb una immensa pau.

Però no podia restar gaire temps amb aquell fred que feia quasi difícil respirar. En total vaig resistir un quart d'hora. Un dels millors quarts d'hores de la meva vida.

1 comentari:

Joan ha dit...

Quan ens vas parlar d'aquesta jornada vas oblidar comentar això de la música. I ara el quadre és completa sol, magnífic.