Ara ja coneixem una mica millor els camins i les dreceres, sobretot el Per que a més de caminar, agafa la bici de muntanya sovint i s'enfila com una cabra.
Ens vam estrenar amb el Costabona, un classic, al març quan començava a marxar la neu tal i com vaig explicar en aquest bloc. Al mes de juliol hi vam tornar amb uns familiars noruecs. Dóna la casualitat que el pic més alt de Noruega, Galdhøppigen, té exactament la mateixa alçada que el Costabona, 2469. Així que es van quedar bocabadats de la diferència que hi ha entre fer un pic i l'altre segons la latitud.
També hem provat per segona vegada de conèixer els llacs de Concrós, als quals vam arribar l'hivern passat però estàven colgats de neu. Aquesta vegada de neu no hi havia, tanmateix encara no els hem vist perquè una forta tempesta ens va fer recular. A més haviem sortir cap a les onze a caminar i no són hores per una excursió tan llarga.
Una nova ruta que hem fet unes quantes vegades i que si no se'n pot dir excursió com a mínim és un bon passeig, és anar a Molló pel camí del Grell. És bonic. Primer cal pujar a unes cases mig abandonades al Grell de Dalt, es baixa a un torrent (possible zona de bolets, bona pinta però no confirmada) i es torna a pujar a un coll sense bosc on sempre és ple de cavalls i poltres i de vegades també vedels. Torna a baixar per un altre torrent, es passa un mas molt xulo i s'entra a Molló.
Just a sobre tenim el Puig Moscós. No és que sigui cap fita memorable, però és un pic simpàtic i ja l'hem pujat unes tres vegades. Amb amics i sols. Jo crec que li podríem dir excursió perquè és més d'una hora i puja força al final. És la nostra muntanyeta particular.
L'excursió més seriosa que hem fet ha estat aquest mes de setembre. Amb ella hem inaugurat la renovació del lloguer de la casa. El 2 de setembre vam deixar a Setcases un cotxe i al dia següent vam caminar per la GR11 fins Setcases. És una excursió molt bonica, però com ens sol passar el temps no va acompanyar. Aquesta vegada no va ser la pluja sinó el vent i el fred, 4 o 5 graus com a màxim i un vent que quasi no ens deixava parar a menjar-nos l'entrepà. Ho vam fer finalment arrecerats entre els arbres. Al final vam dinar a Setcases un bon àpat. Per cert que ens acompanyava la simpatiquísima Neira, la goseta de l'Imma i el Manel.
Ara ja tenim en ment alguna que altra coseta més per la tardor i la cosa promet ser meravellosa. És el que té el nostre estimat Pirineu, és un paradís i nosaltres uns grans privilegiats de poder-ne gaudir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada