divendres, 21 de setembre de 2012

La meva primera moto

Quan veig els meus fills adolescents, me'n recordo de la meva pròpia adolescència. De la gran necessitat i urgencia de sortir, d'aprendre i de conèixer. De le meva total falta de por, combinada amb ignorància. De la importància de volar sola, d'assolir l'autonomia.

 Entenc el valor de l'autonomia. Tant important és que puc afirmar que jo no vaig ser adolescent fins que em vaig comprar la meva primera moto, al 16 anys.

Era una Peugeot 104, quasi una bicicleta, pero per a mi va ser (i segueix sent) el símbol de la llibertat.

Per a molts pares la moto és perillosa, intenten evitar que els fills se'n comprin una. Poden tenir accidents, poden beure i conduir... Però per a mi va ser la seguretat que no pujava al cotxe de cap boig borratxo, que marxava a casa a l'hora que m'havien dit els pares, que jo controlava, que jo decidia.

Me la vaig comprar de segona mà amb els diners que vaig estalviar treballant a l'Escala a una botiga d'antiguetats de la meva tieta. De fet la meva germana me la va aconseguir comprant-li a uns turistes de l'Estartit. Era una merdeta de moto, anava molt lenta, costava engegar-la i no em va durar gaire.

Després vaig tenir moltes Vespino i -ja d'adulta- vaig treure'm el carnet d'A1 per poder conduir Scooters amb més potència. L'altre dia, una noruega em va fer un comentari que em va encuriosir: "Et veig molt jove, és estrany que una dona de 50 anys encara vagi en moto". Clar que és molt normal a Barcelona (i fins i tot de molts més anys) però sí que em diu una cosa: la meva moto és encara el meu racó de llibertat. Surto i vaig on vull per Barcelona, aparco i arribo a temps. No necessito que ningú m'acompanyi a casa. No tinc lligams.