Continuen els entrenaments

Amb el retard imposat per l'aturada de dos mesos que he patit, però aquí segueixo, intentant arribar a París en condicions. Dissabte vaig anar al Fòrum per córrer els quilòmetres 10-21 de la mitja de Barcelona. Aquest any ha canviat una mica el recorregut. Vaig sortir de Glòries, per Diagonal, vaig pujar a Gran Via, baixar per Rambla Prim, tornar a fer la Diagonal i baixar al Fòrum. Després ja és el mateix, anar vorejant el mar pel passeig marítim fins a Marina i pujar cap a l'Arc de Triomf. Total 11km en 1:14: 00.

Ahir em van tocar sèries a la cinta i bé, tant el peu com el cor es van comportar.

Qui sap si podré fins i tot acabar la mitja de Barcelona? No em forçaré gens, em reservaré per París, però si tot va molt molt bé, potser l'acabo i tot!

Así de pequeña soy yo, nada de nadie

Ahir estava comprant al supermercat, quant al fil musical vaig sentir la cançó Nada de nada de Cecilia. És una cançó que m'encanta, sobretot si escoltes bé la lletra i que defineix a aquesta cantautora perfectament. Pot semblar, si no et fixes que té una baixa autoestima, que no es considera res de res, que se sent petita i inútil. Res més lluny del missatge final del text.

En una Espanya de pandereta a la dècada dels 70, les cançons de Cecilia tenien un gran valor. El valor de l'existencialisme. La reivindicació d'aquella part del cosmos que és cadascun de nosaltres i la llibertat de seguir sent-ho mimetitzan-se en la natura, i deslliurant-se del compromís. La cançó és una llista de sintagmes nominals sense verb. No hi ha acció. És pura presència.

Hi ha dies, i ahir era un, que així de petita em sento jo també, petita i lliure, res de ningú.





Nada de nada

la espuma del mar
un grano de sal o de arena
una hebra de pelo
una mano sin dueño
un instante de miedo
una nota perdida
una palabra vacia
en un poema
una luz de mañana
asi de pequeña soy yo
nada de nada

estribillo:
nada de ti, nada de mí,
una brisa sin aire soy yo,
nada de nadie (bis)

un copo de nieve
una lluvia que llueve
un pensamiento
un abismo entreabierto
una palabra callada
un lo siento
un vaso sin huella
soy un camino que no
tiene destino
una estrella apagada
asi de pequeña soy yo
nada de nada

estribillo

un soplo de vida
una verdad que es mentira
un sol de invierno
una hora en tu noche
el silencio de adioses
un sin quererlo
un segundo en tu sueño
soy un peldaño
subiendo tu escalera
una gota sin agua
asi de pequeña soy yo
nada de nada

estribillo

La temporada de la modèstia

Sant Antoni. Tornar a córrer. Però no et pensis que faràs res de l'altre món. Si l'acabes, somrius i fins i tot plores abraçada al teu home. I sí. L'has fet. Ja és molt. Amb dolor al peu. I vas cap a les mitges. La de Barcelona ni somniis que l'acabaràs. Com a molt 15km si les plantilles et van bé. tan de bo ara fóssim a novembre.

Quin any, l'any passat! Un 55' a Sant Antoni, cap cursa per sobre de 59', ni les que m'anaven malament. La meva primera mitja. Un 27' en 5km. Tot em va empènyer cap posar-me uns objectius ambiciosos, i cap d'ells s'estan complint.

Avui 1:02:28, i encara contenta. Així és la vida del corredor. Hem de ser modestos, humils, no deixar-nos portar per l'eufòria i anar fent passets, poc poc, anar recuperant. O no. Però avui hem sento com si hagués aconseguit una petita victòria, la victòria de no engegar-ho tot a rodar.

Sentir que un altre ronca

Ja sé que té mala premsa i ningú vol dormir amb roncaires, però en el meu cas, la millor sensació de pau que conec al llit és la de sentir la respiració i els roncs d'una altra persona al meu costat.

La persona que ronca dorm en pau. Té la consciència tranquil·la. S'ha lliurat a la son sense por, sense alarmes. El roncaire, dorm de debó.

A més els roncs són bonics, tenen un ritme que et bressola. Si de cas una nit tens malsons, angoixes o pors, en despertar -sentint al teu costat algú que repeteix un so com un mantra-  et baixa l'ànsia, i a la cadència del seu roncar vas adormint-te de nou.

Jo no vull dormir sola. No m'agrada. En el passat ho vaig haver de fer sovint. Em costava ficar-me al llit fred, solitari, m'anava a dormir tard. I si em despertava a la nit, ningú m'acompanyava amb el seu soroll relaxant.

Ara, sóc tan afortunada que això ja no em passa quasi mai.

Reconec que de vegades el soroll és alt, una mica massa. Llavors agafas la mà, empenys una mica, fas una carícia i veus un cos que es remena entre els llençols tot descansat i para. Aquell silenci et manté desperta uns moments, fins que torna a començar i tu t'adorms.

Jo no ronco, però parlo. Abans parlava, cridava i plorava dins dels meus malsons. D'això fa molts anys. Ara crec que només parlo i sospiro. Em moc al llit i tinc tendència a robar l'edredó. Sempre busco la calor humana.

Perquè no hi ha regal més gran que compartir un llit.

Dinar de dissabte: niguiri, maki i sashimi

Feia dies que no cuinava sushi i aquest dissabte passat, aprofitant l'ocasió que la meva família argentina venia de visita, els he ofert uns boníssims niguiris, maki noris i sashimis. Per cert que la paraula sushi en realitat es refereix a l'arrós fet en pilotetes, premsat amb les mans, per tant estrictament el sashimi no és sushi.

Vaig comprar salmó, tonyina, lluç i gamba. La meva màquina de fer arròs japonesa em va ajudar molt a  fer-lo exactament al punt. Vaig parar la taula amb tots els ets i uts, només calia que seguessim a terra per semblar que érem a Toquio.

De segon i per contrastar, nosaltres que som una família intercultural, el Per va fer kjøtkakker med brunsaus noruegues, es a dir, mandonguilles amb salsa de carn i patata bullida.

Ens vam llepar els dits i no va sobrar ni una engruna.

Měsíčku na nebi hlubokém

Divendres passat vaig anar a veure Rusalka, d'Antonin Dvorak al Liceu. És una òpera de fantasia, un comte de fades entre la Sireneta i Ondina. Es nota molt que Dvorak no componia moltes òperes, per la importància que dóna als moments de música instrumental. Moments meravellosos i no sols al principi dels actes tipus obertures, sinó al llarg de tota la història.

La posta en escena m'ha agradat moltíssim. Ni classica ni trencadora. Dos móns ben diferenciats: El de les aigües i el de fora. Sense haver de canviar gaire cosa a l'escenari, canviava completament el context en cada món.

M'ha emocionat especialment una ària que canta la pobre Rusalka, la nimfa que vol esdevenir dona, perquè s'ha enamorat del príncep. Es diu Měsíčku na nebi hlubokém, la cançó de la lluna, interpretada per la soprano Camilla Nylund, finlandesa que ja de per si sembla una veritable filla de la lluna i la nit.

Preparo Sant Antoni en una sola setmana

Ja tinc el permís del metge per córrer, però encara no les plantilles, me les estan fent, tot i així he decidit no perdre'm ni una més de les curses de la temporada.

Avui he sortit a fer uns molt discrets i prudents 2'5km, que a ningú li poden fer mal. El peu encara em molesta però ni més ni menys que en repós. La sensació d'alliberament de tot el cos quan he anat agafant ritme, meravellosa.

Ha estat un tastet que m'ha deixat amb gana de més.

Dilluns 14: a la cinta del fitness en faré 5km a un ritme de 10km/h
Dimecres 16: Sortiré amb la colla i faré 7'5km anant prou tranquil.la, començaré caminant i correré al meu ritme
Divendres 18: Sortiré per les Aigües i faré uns 7km fins al pont. A la tornada provaré d'anar un pel més ràpida. Provaré les plantilles que ja les tindré.
Diumenge 20: Sant Antoni, patró dels animalons em donarà l'alegria i la pau, la seva benedicció i tornaré a gaudir d'una cursa. No miraré temps que dos mesos sense entrenar no permeten virgueries.

Sortiu i divertiu-vos

Hem vist altres vegades equips petits jugar contra el Barça a fer aquell joc absurd de tancar-se tots al cau, fent paret al porter i no deixar jugar. Fins i tot hem vist equips tan grans com el propi Real Madrid fer aquest joc defensiu.

El Córdoba no.

Partit de copa, de tornada, amb un 0-2 en contra, practicament eliminats, no van venir a salvar res. Ells volien passar-s'ho bé. Van ser un equip digne del Barça. Li van jugar sense por a fer-li gols, ben oberts i amb alegria.

Per descomptat que la diferència era massa gran i aquesta estratègia li va costar al Córdoba que li fiquéssim 5 gols, tot i que ells van tenir alguna oportunitat. Una afició cantarina i cridanera alçava les bufandes i no deixava de disfrutar i el Barça va haver de fer un partit seriós, va jugar com contra el més gran rival.

Felicito als dos equips per l'esperit de competició i les ganes de jugar, no va ser un mer tràmit, va ser un bon partit.

Visca el Barça!

La vida de Pi

Dare I say I miss him? I do. I miss him. I still see him in my dreams. They are nightmares mostly, but nightmares tinged with love. Such is the strangeness of the human heart.” 
― Yann Martel, Life of Pi

The world isn't just the way it is. It is how we understand it, no? And in understanding something, we bring something to it, no?
Doesn't that make life a story?”
― Yann Martel, Life of Pi

He vist la pel·lícula La vida de Pi. És quasi impossible parla-ne sense spoiliar-la així que poc diré per la gent que no l'hagi vist. Us deixo aquests dos fragments del llibre que em semblen meravellosos. El primer es refereix al tigre, al record del tigre. Ja us avanço que "tigre" té un significant profund a l'obra. El segon és el moll del l'os: per comprendre quelcom hi posem alguna cosa nostra, l'objectivitat no existeix, la vida és alló que entenem per vida.

No us la perdeu.

Como un día (Segadora)

He estat escrivint durant tot l'any passat un llibre de poemes sobre la mort. Es diu Segadora.   Alguns estan dedicats a persones que han mort, amics o familiars, a persones que han estat a prop de morir. Altres són reflexions sobre el fet de deixar la vida. Són imaginacions cap al futur. Cóm serà morir, com ho viuré. Aquí teniu un d'ells.

Como un día

Como uno de esos días

que has pasado ocupado

en mil y una cosas,

que te has levantado temprano

para ir a correr

y luego

has atendido a tu familia,

has cocinado,

sin dejar de acudir a tu trabajo

y cuando llega la noche

estás rendido

-tú que no te acuestas pronto,

que te gusta trasnochar,

tú que nunca piensas en dormir-

ese día

encantado te tiras en las sábanas

para encontra el sueño.

Así en la vida, de joven

no tienes ganas de dejar el mundo

en manos de otros.

Pero al llegar la noche,

con un cuerpo anciano,

las cosas se vuelven menos fáciles,

todo te fatiga,

y entonces la idea de morir ya no te asusta:

deseas sumergirte

en el profundo sueño

Descansar en paz, entonces,

ya no es difícil.

Rajar(se). Verba volant

Verba volant, scripta manent

rajar(se)

En castellà m'agrada la paraula rajar o rajarse. Com a terme fonètic és preciosa: amb la /r/ i la /x/  fortes i sonores que donen un sentit molt plàstic al soroll una cosa que s'esquerda.

Però m'encanta també el sentit figurat de "fer-se enrera" per por o per mandra Se ha rajado  o l'imperatiu negatiu No te rajes que diem nosaltres i també diuen molt a Mèxic (Jalisco,no te rajes.....). M'agrada perquè visualitzo la persona que deixa de fer aquella activitat com esquerdada, con partida en dos.

Una altra paraula divertida és el verb rajar en el sentit de parlar molt o de parlar malament (rajó por los codos toda la noche, rajó de su suegra, es que no la traga) que no sé d'on ve, no sé si les paraules poden arribar a fer esquerdes en la honorabilitat d'una persona.

El que sí segur que fa mal és l'amenaçador dame el dinero o te rajo d'un drogadicte en plena ansietat amb un ganivet a la mà.

Busco l'etimologia i no en trec l'aigua clara. En Coromines comenta que pot venir d'un creuament de les paraules rachar del galaic-portugués "astella" i del sinònim castellà ajar. També hi ha qui troba l'espressió llatina Ad tabula rasa (des del principi, sense posar objeccions) l'origen de a rajatabla. Segons aquesta etimologia, per tant raja vindria de rasa, passant per raxa.

Ara que hi ha una raja que recordem sempre amb un somriure de bon humor i és la famosa raja de tu falda dels Estopa, per culpa de la qual van tenir un accident amb un Seat Panda!