diumenge, 17 de febrer de 2013

Batalletes




Ja tinc la meva medalla. Ho he tornat a fer i estic molt concienciada per anar-me'n a Paris. El dia ha començat metereològicament parlant, bé. No feia fred ni plovia, però el cel estava prou tapat per tal que el sol no ens molestés. Hem arribat prop del Parc de la Ciutadella i ens hem trobat amb en Marco i en Tomàs. Quatre frases d'ànim i cadascú al seu lloc. He sortit amb els últims.

Els primers 5km m'han anat genial, mantenint el ritme, sense cansar-me i feliç com una cabreta. Hi havia un grup d'animació que anaven tocant els bombos i tambors mentre corrien. Nosaltres els agraïem tant d'esforç. Al final m'han adelantat i han arribat abans que jo a meta!

Després del 10km el peu em començava a fer nosa. La plantilla se'm mou dins una sabata més gran, em frega l'arc del peu i va molestant. Aprofito per parar i treure de la meva ronyonera "Mary Poppins" una tirita Compeed i me la poso a la ferida. Una mica amb presses perquè estic perdent el marge de bon temps que portava i torno al riu de corredors.

La cosa curiosa és que no em fa gens de mal el neuroma de Morton, ni el peu on el tinc. El que se'm fereix és l'altre peu. Paro per treure'm la plantilla (només d'un peu). Ja vaig pel 15km amb un peu sí i un altre no. No funciona, m'inclino cap un costat perquè, és clar, tinc una cama més alta que l'altra. Torno a parar i em poso de nou la plantilla. Corro uns dos km i arribo al 17km amb dolor. Torno a parar per tercer cop per treure la plantilla de la sabata i posar la plantilla ortpèdica.

Ja em falta poc i decideixo seguir i acabar. Estic perfecta de respiració i pulsacions. Millor que l'any passat. Estic força bé de cames. Però cada vegada que poso el peu a terra la ferida em fa mal.

La gent anima, em diuen que ja només em queda un, em diuen pel nom. El Per m'espera a la meta i passo, passo somrient.

Ho he fet! El meu temps ha estat 02:23:38, un minutet més que l'any passat, però si li trec els tres parons per la butllofa del peu, crec que he fet un bon temps.

I ara a París, si tinc bé el peu, intentaré baixar aquesta marca.


2 comentaris:

Per ha dit...

Felicitats campeona, ni el Sr. Morton puede contigo! Tengo ganas de hacer le Media de París contigo, será sensacional!

TXABI ha dit...

Córrer és patir... però tampoc cal tant.
Tant de bó el d'avui no et passi factura a Paris (la ferida, dic).
Enhorabona, mig-maratoniana !