dissabte, 23 de febrer de 2013

Tot ho volem traduït


És una pena la poca tolerància que hi ha envers les llengües que no són la pròpia. Preferim sempre la traducció, bona o dolenta no ho sabem, abans que intentar escoltar o llegir l'original. Partim de la base que no ho entendrem, o bé, que farem un esforç massa gran.

Estic llegint Corazón tan blanco de Javier Marías, on el protagonista explica una anècdota bonísima sobre la tonteria que arriba a tenir la gent als congressos amb això de la comprensió. El que explicaré no sé si és cert. Com la font és una novel·la no té perquè ser-ho, se non è vero è ben trovato.

Era un congrés de la Commonwealth i anava a parlar un ministre australià. Va demanar perquè no hi havia cap intérpret per traduir el seu discurs. Li van dir que, tractan-se de països d'aquesta associació d'estats, tots entenien perfectament l'anglès. Ell es va sentir decebut, com si la seva conferència no fos prou important.

Va començar a parlar anglès amb un accent australià tan marcat i exagerat que es feia difícil d'entendre. Imitava l'argot de certs barris de l'extrarradi de Sydney. Al cap de pocs minuts, amb gran satisfacció per part del conferenciant, el públic agafava els cascos i en no sentir-hi res va protestar.

L'organització va haver de posar un intérpret australià que anava repetint les mateixes paraules però en un anglès més neutre. Llavors el conferenciant  més relaxat, va anar oblidant de fer accent australià i cada vegada més el seu discurs era totalment comprensible pel públic. Ningú es va treure els cascos però. Preferien sentir dues vegades el mateix discurs al mateix temps, abans que treure's els auriculars i córrer el perill espantós de haver de fer un petit esforç o no entendre algun detall del que deia el ministre.