Acte I Escena 4a (El Puig de les Bruixes)

La Rosa segueix tocant, l'Alícia ha fet silenci i l'escolta. Sobre la taula el menjar ja està preparat.

Alícia: Molt bonica, aquesta peça.


Rosa: T'agrada? Deixa la guitarra, la fica dins la funda i s'apropen a la taula.

Després d'un silenci. Abans, quan parlava de por, no em referia només a la por de fer malament la feina.


A què et referies, doncs?


A això que tu has dit, a la mediocritat.


Sí, suposo que la gent acostuma a ser bastant mediocre per no pagar el preu de ser bo en quelcom.


Per pura mandra.


No, vull dir pel que s'ha de donar a canvi.


Entretant les dues van menjant

Donar, què?


L'amistat, fins i tot.


A l'amistat jo no renunciaria per res del món.


No poc.


Que no, t'ho juro.


Hi renunciaries, Alícia, quan més a prop més necessari, tu mateixa ho has dit abans.


Maca, jo no sóc d'aquesta nissaga.


No t'emprenyis dona, i deixa que t'expliqui una cosa que li va passar  a una amiga de la meva mare. Era actriu de teatre, d'aquelles noietes joves que promet molt, però que ningú vol començar amb ella, saps? Anava a classes amb la meva mare. Un bon dia van anar a una festa juntes i van conèixer la Núria, una escriptora desconeguda, també jove, que també prometia molt i no trobava com publicar res. L'amiga de la meva mare es deia Sara, va parlar molt amb la Núria aquella nit i es van fer amigues. Van decidir de veure's al dia següent. Estaven xerrant en un bar quan van veure un fulletó d'un concurs de teatre. La Núria li proposà de presentar-se amb un monòleg que tot just acabava d'escriure. L'altre dia la Sara va anar a casa de la Núria a llegir el monòleg. Van passar el dia juntes. La Sara era la millor amiga de la meva mare i realment ella al·lucinava que de cop s'hagués oblidat d'ella.


Aquesta història qui te l'ha explicada, no serà la teva mare?


Sí, li va marcar molt. Però deixa'm acabar: la meva mare va anar al teatre i va veure com guanyaven.


Així doncs, eren bones ambdues?


Sí, ho eren, o al menys el jurat les va premiar.


I després?


Van dir que  la Núria escriuria per la Sara obres de teatre i així s'ajudarien mutuament. Però eks va arribar la fama. Les bones relacions es van acabar.


Com que es van acabar?


A mida que  la Sara anava fent-se famosa li desagradaven més les obres de la Núria. L'acusava de limitada.


I la Núria?


No volia haver d'escriure teatre per la Sara. La considerava poc per les seves obres. Quan va començar a passar, les dues intentaven d'amagar-ho. S'avergonyien de sentir-se superiors. Però en un moment donat va esclatar el conflicte i ho van deixar córrer.


I separades què van fer?


No res, va ser un fracàs. El que elles no sabien era que l'art de la Sara era molt limitat i la Núria només sabia escriure per aquest caràcter tan limitat. Van descobrir que, en trencar l'amistat, havien perdut la fòrmula perfecte de l'èxit.


Aquesta història és una sublim txorrada. Sembla de fulletó.


T'ho semblarà a tu, però en el cas de la Sara haguessis actuat igual.


Escolta, maca, vigila el que dius!


Sí Alícia, perdona. És més, quan anàvem a escola, vas fer el mateix. Clar que no tenia la trascendència...


Com que vaig fer el mateix?


No tenia importància, eres una criatura. Fins i tot ni te'n recordes


Què vaig fer, jo, a l'escola?


No ho he dit per retreure't res, era només un exemple...


Es que no ho has dit encara, i ho diràs, i tant que ho diràs!


No és res. Deixa-ho. No ens emprenyarem per aquesta tonteria.


Vull saber-ho.


No vull que ho sàpigues i prou.


Rosa, què vaig fer, jo, a escola? Li salten les llàgrimes. Què vaig fer?


Molt a poc a poc. Va ser quan se't va acudir la idea de formar una companyia de teatre a l'escola. Et creies una meravella a l'escenari.


I què? Tenia il·lusió, d'acord, ho reconec, pensava que podia ser bona actriu, però no veig cap relació amv la tia aquesta que va deixar la teva mare per la Núria i la Núria per la interpretació i després -càstig diví- ho va perdre tot.


Doncs ho vas fer.


Què? Jo?


Amb mi.


Ah, ja comprenc. Per això la teva mare et va explicar la famosa història, perquè li havies anat amb el conte que jo ja no et feia cas, no?


Suposo que tinc dret a parlar de la meva vida privada amb la meva pròpia mare.


No esperava que anessis pel món explicant els problemes que tenies amb mi i no em parlessis directament.


No era tan fàcil paralar-te. Quan no eres a classe, estaves assajant. No tenies temps per a mi.


M'has guardat rancor des d'aleshores.


No, valga'm Déu, Alícia, no!


Doncs, perquè ho sàpigues, jo no sóc com la Sara. Si ho fos ara no hi seríem tu i jo aquí, després de tants anys.


Si ja ho sé! No siguis susceptible ni et facis la víctima. Si ara som aquí, no només és per tu. M'admetràs que també hi he col·laborat jo en aquella reconciliació.


Quina reconciliació, si jo m'acabo d'enterar ara mateix que havia hagut un moment dolent en la nostra amistat?


M'ho hauries d'agraïr. Vaig fer l'ull gros i quan te'n vas cansar vaig comportar-me com si res no hagués passat.


Ah sí?


I m'ho hauries d'agraïr.


M'hauria agradat més que en lloc de callar-te, m'ho haguessis parlat. Jo mai no t'he amagat res.


Prou, Alícia, prou, era una tonteria. I va passar fa tant...


Tu bé que te'n recordaves


Em va doldre molt. No perquè passessis de mi, perquè et tornessis tan creguda.


Jo creguda?


S'et pujaren els fums.


Mira fixament als ull a la Rosa, desesperada. No vull pujar al pic. Ja no em ve de gust.


Manté la mirada. Preferiries que t'hagués mentit. No pots suportar la veritat, també per a tu el poder  és corrossiu, no est de cap altra galàxia.


Baixa el cap, el fica entre les mans. Després comença a recollir els plats i els apilona en un cantó de la taula. La Rosa l'ajuda. Ensenya'm el mapa.