L'any passat vaig córrer la cursa del Barri de Sant Antoni i vaig aconseguir fer 55:45. Em va semblar un miracle. Un miracle dels que fan els sants de tant en tant.
Però el miracle no l'havia fet Sant Antoni, sinó el Per que em va fer de llebre i no em va deixar afluixar. Així que no pensava que mai, mai més, tornaria a fer aquesta marca.
Avui, hem començat cadascú pel seu compte, el Txabi, l'Ester i jo junts els primers metres, però de seguida jo sola i concentrada. Volia fer una molt bona primera volta (ja que la cursa és de dues) per veure de fer una millor marca en 5km. Després, segons com em trobés ja veuria...
Al pas pels 5km he fet 27:17, millor marca personal, però com no estava cansada no he baixat el ritme i he continuat. A la recta final la gent m'animava, em deien pel nom Belén, va campeona, va Belén, Belén, Belén. Se m'ha posat un somriure a la boca immens. Encara tenia forces, he fet l'sprint de la meva vida, (espero que surti filmat) amb tanta alegria que no podia ni creure-ho i he passat per meta a 55:41. Una millor marca personal que té moltíssim valor, perquè l'he feta jo sola, perquè no estava cansada i perquè m'han acompanyat les veus d'ànim dels altres. El Per m'estava veient i també m'ha cridat!
Dos asos en una sola jugada!!!!!
3 comentaris:
No et sonava la veu aquella que et deia, a punt de creuar:
- Venga Belén, que parece que vas pisando huevos, venga, venga... !!
I segur que has creuat la meta amb un somriure.
Felicitats. Em sembla que tens el caparró llest per a reptes majors...
Bé!!!!! Felicitatsssssss valenta! A per la grossa!
Publica un comentari a l'entrada