Alguns dels meus companys calificaven un llibre que comentàvem com literatura femenina i jo m'hi vaig oposar frontalment. Quins arguments feien servir per definir aquesta literatura?
Les dones escriuen diferent.
Els temes que tracten: per exemple la maternitat
La sensibilitat i la tendresa (és a les hormones, van dir)
La descripció dels detalls (que als homes els pasen desapercebuts)
Relat d'una dona en primera persona.
Ah, i per acabar de rematar-ho em van assegurar que ho deien com un comentari positiu i sense cap ànim de menysprear la novel·la que els havia agradat molt.
Perquè t'han de dir que és positiu parlar de literatura femenina? Doncs perquè en realitat el sintagma està carregat d'un significat profund: hi ha la gran literatura, la literatura de debó, la literatura universal, la de tots i després hi ha un subgènere menor, un petit racó on s'admet la participació femenina però això sí, només per un public de lectores, perquè ja se sap que els homes no ens entenen.
En primer lloc, sí, les dones escrivim diferent, i cadascú escriu diferent, perquè cada obra literaria és un cosmos i cada autor hi aboca el que és i el que té. Les dones tractem tots els temes i entre ells potser l'amor romàntic o la maternitat perquè ens es proper, però el podem tractar de moltes maneres i el trascendim a qualsevol límit i per tant un home pot escriure i per descomptat llegir qualsevol mena de tema.
L'argument que em molesta més és aquest darwinista de la trendresa i la sensibilitat. Les nostres hormònes són les responsables que escriguem com a dones? No pot escriure un home de manera tendra? Amb sensibilitat? Ah, però quan ho fa diem que és profund, que és coneixedor de l'ànima humana i en canvi nosaltes som unes esclaves dels nostres gens?
Gustave Flaubert va escriure una gran obra. No es considera literatura femenina. No, es clar, és massa bona per entrar en aquest gènere "gens menysntingut". La protagonista és una dona, escriu en primera persona i el mateix autor va dir "Mdme Bovary c'est moi". S'hi va abocar al 100% dins la protagonista i això que no tenia cap hormona ni havia experimentat la maternitat. Com ho va fer? Perquè és un gran escriptor i com a tal sap trascendir el detall de qui és ell i empatizar els sentiments i les experiències de tots els éssers humans.
Ah, i les descripcions de detalls quotidians són molt bones en aquesta obra i en la de molts altres autors!
7 comentaris:
Una reflexió molt interessant, com sempre. Un petó i fins aviat.
Soc al·lèrgic a les etiquetes en general, però he de dir que el que s'enten generalment com a literatura femenina no té res a veure amb la sensibilitat i els detalls (coincideixo amb tu, quina bestiesa!) sinó a aquella literatura que fa apologia de la condició femenina (de dins o de fora) per tal de reivindicar-la i mirar de millorar-ne la posició social.
Joan: Això no és literatura feminista?
Belén, per al·lusions, dos comentaris:
1) L'obra en qüestió és "Primavera, estiu, etcètera": que tots els lectors d'aquest blog corrin a buscar-la ja.
2) L'important no és la sensibilitat i la tendresa, sinó la manera d'enfocar el món i mirar l'entorn de la protagonista-narradora. "Literatura femenina" no era una etiqueta, era una manera de dir que l'autora escrivia amb uns matisos diferents, una matisos que s'allunyaven de la "neutralitat de gènere" (per dir-ne d'alguna manera) a què ens ha acostumat la literatura contemporània, que fa impossible de saber si qui escriu és un home o una dona. I està bé que, a ulls clucs, se sàpiga.
Per descomptat no té res a veure amb una literatura menor o poc profunda, tot el contrari, perquè és acostant-nos a l'arrel i l'essència que som profunds. I això és el que fa Marta Rojals (entre moltes altres coses) en aquest llibre. Llegiu-lo... i després opineu.
Estimada BLN,
vaig sentir molt sobre literatura femenina quan vaig fer filologia Anglesa. I creia fermament que existia. Ara no sóc tan rotunda en molts aspectes així doncs hauria de replantear-me moltes coses. Però, sí crec existeix: No vol dir que una literatura femenina sigui exclusiva de dones com la masculina no ho és de homes. Però hi ha dos maneres d'escriure, de narrar, de contar, d'expressar sentiments, emocions, accions.
Una abraçada. Interessant entrada, BLN. Es un tema que em va apasionar i ara ja no tant.
Insisteixo en l'al·lèrgia a les etiquetes. La línea entre femenina i feminista és ben fina, però els termes en -ista acostumen a apuntar a una posició militant i sovint es defugen per les connotacions negatives. L'etiqueta és absurda, és clar, però de vegades ens cal compartimentar. Som ben rarets, sí.
Primer de tot dir que em sembla que Mdme Bovary no està escrita en primera persona, sinó en tercera.
En segon lloc dir que l'obra és magnífica i ja la recomanaré al proper "Lectiones ad kalendas" perquè val la pena.
En tercer lloc l'opinió dels diferents lectors al club sobre aquest tema no va ser unànime i les afirmacions sobre la condició femenina van ser diverses.
Crec que no hi ha dues maneres d'escriure, hi ha tantes com escriptors.
Publica un comentari a l'entrada