Diu un llibre que estic llegint que tots tenim els nostres rituals particulars abans i després de córrer. Pot ser qualsevol cosa, una tonteria, però sempre ho fem i ens crea hàbit. No es refereix a les coses obvies com estirar o beure aigua, sinó a rituals simbòlics.
Els dies previs m'agrada anar jo a buscar la bossa del corredor. Veure com és la samarreta, quin dorsal m'han donat (si el número m'agrada) i començar a paladejar l'ambient running.
El dia anterior em poso el xip groc a les bambes, em penjo el dorsal i preparo tot el que portaré.
El mateix dia m'agrada arribar amb molt de temps. Quan arribo, m'agrada donar voltetes, curiosejar, mirar qui ha vingut, si conec algú i fer un trot lleuger, però sense cansar-me gens. Els minuts abans de sortir visualitzo la cursa si la conec o com a mínim intento imaginar-me a mi mateixa començant a córrer.
Després de la cursa encara estic molt amb mi mateixa, molt concentrada i normalment contenta, feliçment cansada. Miro molt la gent i escolto els comentaris. Quan torno a casa miro immediatament el web de championchip per veure si surten els resultats i si ja han posat fotos. Després em trec el dorsal i hi escric tota la informació que surt al web. La següent cosa que faig ja la sabeu: escric una entrada al bloc on generalment faig una avaluació de com ha anat, més emocional i sensitiva que no pas numérica ( tot i que inclou el temps o el ritme que he fet).
Per últim, aprofitant l'eufòria, m'inscric a la següent cursa.
I vosaltres, què feu normalment abans i després d'una cursa?
SHAWARMA EN LA MONTAÑA
Fa 2 dies
3 comentaris:
En el meu cas el ritual previ inclou carregar el rellotge al 100%, deshabilitar-ne les alarmes sonores, posar el xip a les sabatilles i preparar la motxilla (vaselina pels peus delicats, tovallola, imperdibles...) abans de repassar el recorregut, que procuro visualitzar.
No sóc dels que arriba massa aviat, tot just temps per anar amb calma, estirar una mica i enganxar el dorsal. El darrer ritual implica assegurar-me que els mitjons estan al seu lloc, ni una sola arruga i els cordills ben ferms.
Després, tot just buscar-te :P
I trobar-me...
La nit abans, poso a sobre el llit de l’Andrea (ara que ja ni hi és, perquè abans ho feia al menjador, per no despertar a Marta):
una bossa/motxilla, el cronòmetre, les ulleres de sol, la samarreta, els pantalons, el dorsal, el iPod, el paravent (o la dessuadora, si s’escau) i als peus del llit, les sabatilles, els mitjons i el xip. Per sopar, pasta, un graaan plat de pasta. Dormo generalment “a batzegades”; a l’endemà, i com diu en Guardiola, em llevo “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora” per esmorzar -com a mínim- un parell d’hores abans de la sortida (en quantitat depenent si la cursa és de 10, ½ marató o marató sencera): més pasta, suc de taronja, torrada amb una mica d’embotit, cafè -doble- amb llet, mel i cereals... i m’enduc un plàtan per menjar-me, ben a poquet a poquet, abans de prendre la sortida. Mentre “no arranquem” no tinc cap “ritual” especial... deixo passar els minuts xerrant amb la gent i endinsant-me dins l’ambient pre-sortida, sense escalfar gaire, aquesta és la veritat. En acabar, directe cap a casa, després de comentar la jugada amb els companys si és que aconseguim trobar-nos. L’entrada al blog “ja la vaig fent sobre la marxa” mentre corro, l’escric mentalment i, depenent l’hora, la penjo abans de dinar o a mitja tarda.
Publica un comentari a l'entrada