Slow

Aquí tot ho fem a un ritme lent. Ha caigut una nevada de dos dies seguits i res no es pot accelerar. La natura no canvia d'un any per l'altre. Té els seus cicles estacionals i, puntual com sempre, arriba l'hivern. Som al cor del Pirineu com cada any, en portem més de 10 venint al mateix hotel, a les mateixes pistes. Aquesta foto és de la primera vegada, al 2005, els nens eren petits, nosaltres joves, però la muntanya podria ser la d'avui mateix, la llum igual, fent-nos anar lentament, oblidant le presses, seguint els ritmes que imposa la natura.

L'esquí de fons és una activitat ideal per aquest desaccelerament i aquesta presa de consciència d'ésser viu, de formar part d'un tot. Esquias i va nevant, et mous rítmicament i mentre se sent el suau lliscar dels esquís a la neu, van caient els flocs i el vent te'ls tira a la cara.

Avui estic a l'hotel. Tampoc no puc fer moltes coses, ni coses ràpides. No gauidim d'un internet especialment eficaç, ni tenim cobertura de telèfon, i no és possible anar de compres o de bars. El nostre hotel es troba en mig del no-res. En un bonic indret sense cap edificació que l'envolti. Aquest matí passejaré tranquil·lament, avui fa sol, sobre la neu verge, caiuguda aquests dies, deixant anar la meva malinconia hivernal, els pensaments que volen sorgir i esperan un moment de silenci.

Un conte d'hivern

Des del 2 de desembre no he fet cap entrada al bloc, són molts dies pel que acostumo a fer i en aquest temps m'han passat un munt de coses. He tingut molt per contar, però no ho he fet.

Pont de la constitució i la puríssima. 

Després de dos anys per fi vaig poder veure ma germana i el meu nebot. Viuen a Buenos Aires, han vingut a fer-nos una petita visita i nosaltres al nostre torn vam preparar una festa d'aniversari pel nen. El dia 5 vam esperar-los a l'aeroport i vam anar a Ventalló. Aquella nit la vam passar com una de les nits de la nostra infància, dormint a la mateixa habitació i parlant fins tard de les nostres vides.

A l'endemà vam dinar amb la família i vaig fer una compra curiosa, que encara no he estrenat: una cafetera italiana de les de tota la vida, amb una diferència però. Porta incorporada una vàlvula que li dóna pressió i surt el cafè amb més bon gust.

Vaig baixar a Barcelona el mateix dia perquè teníem entrades per anar a veure l'Elton John. Un concert preciós al Palau Sant Jordi, dels que mai oblidaré. La seva veu conserva la màgia i la força de fa 45 anys.

El 7 de desembre va ser la festa d'aniversari, amb regals i un molt bon menjar. Vaig dur la Gora al restaurant i he de dir que es va portar molt bé.

Futbol, caiguda i cursa.

El dimecres 10 va ser el partit entre el París Saint Germain i el Barça al Camp Nou. Erik, Pol i Jorge van anar i desprès Jorge es va quedar a dormir a casa. Llàstima que el Barça va perdre, però crec que van veure un bon partit.

Divendres 12 de desembre no havia d'anar a treballar d'hora, així que, aprofitant que el Per podia acompanyar-me, vam anar els dos amb Gora a córrer per la Carretera de les Aigües. Com sempre passa, la gosseta tenia por dels altres gossos que troba pel camí. Anavem bastant rapidets pel que jo acostumo, per sota de 6 minuts el km quan la Gora va veure un gos i es va espantar. Es va posar entre les meves cames i vaig caure. De resultes d'aquesta caiguda amb ferides, sang i magulladures, no vaig poder continuar corrent i vaig haver de desfer tot el camí caminant fins la font del xipressos on em vaig poder rentar una mica.

Diumenge tenia la cursa de la Uab. No cal dir que no vaig poder córrer. Tenia inflat el genoll i no volia forçar, tenia por de tornar a ensopegar. Sortosament hi havia una alternativa, anar caminant un recorregut de 5 km i això vaig fer. La meva amiga Mar va córrer i ho va fer superbé, en menys d'una hora i eren 9km!

Per torna d'Oslo,  moto elèctrica.

Dilluns 15 de desembre va ser un dia molt especial a la meva vida perquè vaig començar a ser la propietària pionera d'una autèntica moto elèctrica. Me la van portar a casa amb molt de rebombori dos empleats de Barcelonaendollada una botiga que ha fet la seva primera venda a un particular. Ha costat molt trobar el model que realment els satisfeia, ha sigut una gran aventura matricular-la i fer de la moto una realitat. Tant és així que ens vam fer fotos amb la moto i fins i tot el venedor es va posar la moto a la seva foto de perfil del wattsapp!

Aquell mateix dia el Per, que havia anat a veure els pares, va tornar molt tard de Noruega amb una quantitat immensa de menjar típic de Nadal.  Va arribar tan tard que jo ja dormia i fins l'endemà no va veure la meva flamant moto.

Congrés, caiguda de la moto i restaurant.

Durant aquesta setmana he anulat tots els entrenaments programats perquè la ferida del genoll no acabava de tancar-se. Com a consol tenia la meva moto que és fantàstica. Té personalitat, està viva, té presència a la ciutat. Divendres la vaig portar per Montjuïc perquè tenia un congrés de professors d'espanyol com a llengua estrangera que celebrem cada any al INEF, l'institut es troba al costat de l'estadi Lluís Companys. Han estat dos dies molt interessants on he après i gaudit d'allò més. És impressionant que vaig a aquest congrés des de fa uns quinze anys i cada any penso que no em sorprendran, que ja sóc gata vella, però cada any m'agrada més i trobo més coses per aprendre.

Dissabte havia quedat amb el Per per anar a un japonès, em feia veritable il·lusió, és un que no és tan conegut i snob com el Shunka, pero de qualitat excel·lent i de preu molt més baix. Surto del congrès un cop acabat i agafo la moto. Fins ara havia tingut sempre cadena per tancar-la. Aquesta nova no en té i faig servir una pinça que es col·loca al fre del davant. Com que no estic acostumada, no me'n vaig enrecordar i engego la moto amb la pinça posada. Resultat: la primera caiguda i dues ferides més al tendó d'Aquiles. També sagnaven i vaig tornar a casa conduint la moto en un estat penós i sentint-me tonta.

Avui havia pensat que si del genoll ja no estava del tot malament, provaria de córrer algun quilòmetre. Però els déus no volen col·laborar i no tant sols no he corregut, sinó que fins i tot camino malament i m'he passat el dia a la tombona de la terrassa, al sofà i al llit.

I qui sap quan tornaré a córrer, pobra de mi....

Desembre

He acabat un bon mes d'entrenaments i de passeigs corrent-caminant amb la Gora. L'últim dia de novembre vaig fer 17 km mítics perque plovisquejava una mica i amenaçava caure una bona. Vaig fer quasibé tota la Carretera de les Aigües.

Ara tinc dues curses en un mes, així que estaré ben distreta. Totes dues estan relacionades amb el Nadal i Cap d'any, amb les festes que s'apropen. La primera és a la Universitat Autònoma on treballo però està lligada a la ja tradicional Marató de TV3. Resulta que el mateix diumenge que es fa la Marató, correrem  9 km o qui vulgui caminarà 5km pel nostre estimat Campus i pel Sincrotró. Travessarem el pont per sobre l'autopista i fins a Cerdanyola i rodejarem totes les facultats del Campus, el Rectorat i la Vila on viuen molts dels meus alumnes.

I dues setmanes més tard, després de les festes i una esquiada de quatre dies a Benasque, em tocarà celebrar Cap d'any amb la Cursa del Nassos. Una cursa que ja porto corrent unes quantes edicions i que és la millor manera d'acomiadar l'any.

Després a casa nostra vindran els amics i tornarem a menjar i beure per saludar l'any 2015, un any en el qual correré com a mínim dues mitges maratons i potser potser hi ha alguna coseta més....

Taxis de Barcelona

Aquest any les noies anàvem de groc i els nois de negre a la Cursa de Jean Bouin. Una de les meves curses preferides.

He sortit rapidíssima amb la Mireia, tan ràpida que no crec que ho hagi fet mai en cap cursa. El primer km a 5'08.

Després ens hem posat a un ritme ràpid però sostingut durant molts km, passant per 5km amb 27 minuts, la qualcosa presagiava una nova marca personal, un nou 55' com en 2011....

Ja pel Passeig Colom he començat a cansar-me i he vist que no es produiria cap miracle. Però la marca que jo buscava estava molt a tocar. Volia baixar de 57 i anava bé per fer-ho. Així seguia, sempre amb els ànims de la Mireia, mantenint i mantenint el ritme, pero cada vegada em costava més.

El km 7 al 8 l'he fet més o menys bé. Tanmateix he fet un esforç molt gran. A partir del 8, ja al Paral·lel i sobretot a partir del carrer Lleida que s'ha fet llarg amb un nou traçat, he perdut un temps preciós i per un minut i nou segons no he pogut fer la marca.

Molt, molt divertida, molt agradable i molt bonica la meva estimada Jean Bouin!!

Cansada i contenta

Sí, perquè he corregut 15 km pel riu Fluvià a l'Alt Empordà. Ahir a la tarda em preguntava si els acabaria, si tindria forces. Però aquest matí tal i com m'he llevat, plena d'energia, he vist que sí, que ho podria fer. Ja som al novembre i comença l'etapa progressivament més dura de la temporada, cada setmana un quilòmetre més fins arribar 18 i pel mig quatre curses per anar entrenant també la velocitat.

Aquesta vegada he tingut la companyia del Per, hem anat xerrant i pensant en la nostra gosseta, en quan ens acompanyarà a fer lesn nostres gestes. Ja va faltant menys perquè la Gora sigui capaç de córrer el que correm nosaltres. I per descomptat molt més ràpid!

Fiasco de la dona i entrenaments per la Jean Bouin

 La dona va ser la pitjor cursa de la meva vida. No per passar-ho malament o per patir, al contrari, ben còmoda que vaig anar. Ho dic pel resultat. El pitjor resultat de la meva vida. Vaig fer els 8 km (aproximadament) en 59', amb el gran record mundial de un primer kilòmetre en 13 minuts, és a dir, caminant.

Per això m'adreço a tu, Jean, per que m'inspiris i m'ajudis a treure'm l'espineta de la dona. Tu que vas ser tan lluitador i que sempre vas demostrar que cal donar-ho tot a la pista.

Com que ja he començat la temporada d'entrenaments, als quals afegeixo els llargs passeigs amb Gora, crec que aquest any tinc possibilitats de fer una bona cursa.

Serà diumenge 23 de novembre, esperem que la calor ens haurà deixat i ja portaré entre pit i esquena la friolera de 115 km. No pot sortir malament.

Aquesta vegada em vull posar un repte maco. M'agradaria fer-la en menys de 57´, la millor marca oficial en Jean Bouin, tot i que el meu garmin em va donar 56:57.

I a tots els que els agrada córrer us recomano aquesta cursa, és una de les més emocionants, on es poden fer bones marques i que arriben molt bé a la temporada. La novetat d'aquest any és que també hi ha una cursa de 5km per qui vulgui anar una mica més espavilat.

Les dones no serveixen per fer cues... i no m'incloeixo

Canvis en el recorregut. Per tant canvis en el repte a assolir. Ara es veu que el recorregut és d'APROXIMADAMENT 7'8 km. No entenc perquè aquesta cursa ha de ser sempre aproximada quan no és gens difícil calcular una distància exacta! Si participessin homes segur, segur que no ho farien.

Així doncs el meu repte per la nova distància és APROXIMADAMENT tres quarts d'hora. A veure si m'aproximo.

He anat a buscar les coses, per sort no al Corte Inglés, però tot i així les dones no serveixen per fer cues. Ni quan van al lavabo ni quan busquen dorsal. I no ho poso en primera persona perquè en aquest sentit em sento totalment home. No soporto la falta d'eficàcia i la tonteria de la gent provant-se la samarreta d'una amiga i de la seva avia per veure si li anirà bé.

M'han obligat a comprar unes malles de la cursa, perquè sinó ja no quedaven dorsals, però he de dir que són prou bones, pràctiques i maques. A més m'en calien.

No sé si faré un gran temps, ara conjuntadeta i ben equipadeta, d'això no tinc dubtes!

Preparant-me per la dona

Un any més torna la cursa de la dona. Aquesta vegada provaré de fer-la en un temps de 37 o 38 minutets, tot i que no tinc referents molt clars per decidir. Durant uns anys van ser només 5km. Els meus temps bons passavem poc dels 28'.  Un any, 2012, la van traslladar a Pça Espanya i la van fer més llarga. La vaig acabar en 35' però no queda clar si eren 6'3km o 6'1km o 6'5km i no tenia pas pels 5km.

Aquest any l'organització diu que és aproximadament 6'5km. L'any passat aquest recorregut em donava 6'7km.

En tot cas, espero portar-la a bon ritme i gaudir-la com sempre rient i aplaudint com hem veieu a la foto. Suposo que de nou anirem totes de rosa, per celebrar l'esport i l'alegria de les dones.

Comença la temporada 2014-2015

Avui ha començat per a mi la temporada running amb la tradicional Cursa de la Mercè. Aquest any no l'han adelantat com és habitual sinó que l'han endarrerit i s'ha celebrat després de la diada de la Mercè. Per a mi un gran avantatge per dos motius: menys calor i més temps entrenant des de la tornada de Noruega.

He sortit amb la Mireia, molta gent per començar, no hem corregut lliures fins arribar a Gran Via, però tot i així un bon ritme, sempre és molt millor anar amb llebre que et porti per sota de sis.

Bona tirada, sense entrebancs fins els 5km en 28:09, prou bé. Cap al 6 i escaix li he dit a la Mireia que tirés perquè jo ja tenia marge per poder-la fer en menys d'una hora que era el meu propòsit. I no anava gens malament al 7 ni al 8. Però com sol passar, m'he trobat el Paral·lel al final de la Cursa i he baixat radicalment el ritme. Crec que anava per sobre de 6:30.  Al final, contenta, he arribat a meta en 58:55 que tot i no ser cap meravella, és millor temps que els dos darrers intents.


Un bon punt de partida per la nova temporada.

Aforismes

Aquest video és un recull d'aforismes en diverses llengües que hem realitzat a la feina. Gaudiu-lo!

Esguard

Esguard

Em mires amb els ulls plens de preguntes
que em qüestionen, ferotges, el silenci.
No vull que sigui així,
donar i rebre paraules ens caldria.

Tinc por, penso,
tinc por i no m'ho perdones.
Tinc dret a tenir por,
tinc tot el dret.

La por que negociem amb la mirada,
la por que habita, muda, els grans silencis,
dibuixa el teu esguard i m'amenaça.

Problemes tècnics (to be continued)

Us estareu preguntant perquè aquest bloc no funciona com és habitual, perquè no l'actualitzo sovint, no parlo de Noruega, de les meves excursions a Espinavell, de curses, de la Gora, la gossa nova, etc..

Hi ha diverses raons: una és que la temporada de córrer acaba de començar, una altra és que la Gora és un petit terratrèmol que no para i no deixa seure una estoneta tranquils. De petita (2 mesos) era prou calmada, però ara ja ha espavilat. Una altra raó és que no tinc més producció poètica que incorporar al bloc, estic en una fase de falta d'inspiració. Llegint i pensant, però no em surt res.

La veritable raó però, és la molèstia que m'ha provocat un problema tècnic a casa amb la compatibilitat del mòdem amb el meu ordinador. En poques paraules que Sant Jobs m'està dient des del cel que el meu ordinador ja no és trending, que se li passa l'arròs. Però jo em resisteixo a acceptar que m'he quedat enrera. El meu ordinador és un portàtil bastant nou que em fa un servei perfecte. El que és limitat, al meu parer, és un mòdem que no se sap conectar amb ordinadors de les versions antigues!

Aquestes paraules les estic escrivint amb l'ordinador del Per, que me´l deixa fins que no aconseguim un aparell nou (tot i que no tant nou).

Seguiremos informando

De nou temporada, i el primer repte la Mercè

Comencem la setena temporada de running 2014-15 com sempre amb la mítica Cursa de la Mercè que aquest any tindrà lloc una mica més tard del que és habitual, cap a finals de mes. Ja estem inscrits i ja hem començat els entrenaments. Tot i que a l'agost he sortit una mica a córrer, ha estat per oci, per deixar anar el cos, sense cronòmetre i d'una manera més zen, per sentir-ne les sensacions.

Però ja des de l'1 de setembre he començat amb sèries de 500m i aquest dimecres hem sortit amb els tribanderos i he fet els meus bons 8km a ritme.

El meu objectiu per aquesta cursa és 1:00:00h. No us rieu de mi. Ja sé que no sóc ambiciosa i que he baixat de l'hora en moltes ocasions. Però fent anàlisi dels resultats anteriors, la Mercè no és una cursa que em vagi bé. Fa calor, estic molt a l'inci de temporada, he agafat quilos de més (que em temo són més hormonals que no de menjar) hi ha molta gent a la sortida....

Aquest any, tindré una motivació extra per sortir a entrenar, i qui sap si aquest fet tindrà efecte en els resultats. Aquesta motivació serà córrer amb la meva gossa Gora, que per la raça té una necessitat molt gran de motricitat. Com diu el criador, per molt que surtis a córrer amb ella "no te l'acabaràs mai". I a més guanyarà sempre. És molt ràpida i resistent.

 

Els cinc

Us en recordeu dels Cinc? Julian, Ana, Jorge, Dick y Tim? Doncs actualment la meva família ens hem convertit de noruecs trotadors en "The Famous Five". En Per, l'Erik, el Pol, la Belén i la petita nova adquisició: la Gora. És un epagneul breton de només dos mesos i mig. Va néixer a Almacelles, en una granja d'un criador, instructor i caçador, especialista en aquesta raça. El seu pare té el cap molt elegant i la mare és prima i estilitzada. Així que la princeseta és una meravella. Te un caràcter molt tranquil, per ser un cadell. Li agrada estar sempre amb algú, és mimosa i carinyosa. No ens destroça gens la casa ni tampoc s'escapa. Lo seu és ficar-se sota els llits junt a la gent.

Li encanta jugar a l'herba, corre molt i té el costum de seguir la gent quan corre. Tenim intenció de convertir-la en una Kvam molt viatgera com els altres quatre i vindrà amb nosaltres a Noruega tots els estius encara que li toqui viajar en avió.

A més ens encanta que la Gora corri perquè serà la nostra fidel companya d'entrenaments i un estímul preciós per sortir fins i tot les tardes més fredes de l'hivern.

Benvinguda a casa nostra Gora, ara la família és de cinc.

El meu amic, el mar

Entrar al Caixa Forum a veure l'exposició Sorolla, el color del mar, és entrar de puntetes a la infància, a aquells estius tan plens de blau, de calor i de rialles, a un món vist amb la nostàlgia de qui mira de terra endins. He llegit que Joaquín Sorolla va passar la major part de la seva vida a Madrid i que va recordar i anyorar sempre la costa.

L'exposició mostra fotos de l'autor pintant a l'aire lliure. No feia mai interiors, sempre sortia a pintar, per això mentre miro em van venint les flaires de les algues, i estic sentint els crits de la gent i el soroll tranquil de les onades.

El mar, el mar sempre un amic, com a la cançó de'n Lluís Llach



Podreu veure Biarritz amb la gent abocada a la barana mirant el mar; les dolces Illes Balears càlides a totes les hores del dia; i per descomptat el Llevant més seu, més mediterrani. També hi ha algun quadre del Cantàbric, d'Asturies crec.

I per fi, el mar et porta de nord a sud i de est a oest. Algunes pintures sorollanes m'han recordat un pinto ben allunyat, però que treballava el color d'una manera semblant i que va ser contemporani: Edvard Munch

Aquí a l'esquerra Munch i a la dreta Sorolla, dos amics del mar, tant lluny i tan a prop.

Mandala

Pel meu aniversari m'han regalat un mándala. Aquí en teniu la foto.  La paraula mándala és, com és habitual als rituals hinduistes i budistes, sànscrit i significa cercle. Normalment es coneix amb la pronuncia plana (mandala) en català. És un espai sagrat, un cosmos que representa l'univers i té un ús molt concret: serveix per concentrar-se i meditar.

La nostra cultura no és al·liena al poder espiritual del mandala, tenint com exemples els pantocrators romànics o les rosasses de les catedrals gòtiques.

En primer lloc algunes persones utilitzen els mandales mentres els crean o pinten de colors. El fet de concentrar-se en dibuixar-los ja provoca un estat de la ment equil·librat i tranquil. 

En segon lloc, una vegada acabat, el mandala serveix per mirar-lo fixament, deixant anar tot pensament i concentrant-ne l'atenció. Com és complert i és un cercle, té el poder d'equil·librar la ment, de proporcionar uns minuts de pau, de silenci i tranquil·litat.

I per últim el mandala t'acompanya allà on l'hagis penjat. Crea un espai al seu voltant, una onda que ordena els objectes propers. Jo me l'he penjat del capçal del llit, i el miro abans de dormir i quan em llevo.

अनुगृहीतोऽस्मि

gràcies

Què li espera a Felipe VI?

Aviat tindrem un nou rei, Felipe VI. Però si jo fos ell, no estaria tan tranquil·la. Des del rei Carles III, que pel que sé, va tenir un regnat d'allò més pacífic i normal fins la seva mort, no hi ha hagut un sol Borbón que no se les hagi vist magres per seure al tro d'Espanya.

Carlos IV. Primer va abdicar en favor del seu fill, presionat pels conjurats i després es va desdir i va donar la corona a José Bonaparte. S'exilià a Marsella

Fernando VII. També va ser exiliat per Napoleó i la seva tornada va ser la causa de la Guerra de la Independència o Guerra del francès.

Isabel II.  Quan va morir el seu pare era una nena de 3 anys i per tant va ser Regent la seva mare María Cristina. Primer la mare va patir l'exili,  robant-li la regencia el general Espartero. Després ella mateixa va provar l'amarg destí, quan la revolució de 1868 la va destronar. A més va ser la causa de les guerres carlistes que volien un altre rei per succeïr Ferran VII.

Alfonso XII.  Abans de no poder ser rei també va veure-se-les magres, primer la revolució amb un govern provisional, després el curt regnat d'Amadeo di Saboia i per fi la Primera República.

Alfonso XIII. Va néixer rei. Per tant la seva mare María Cristina va ser regent. També va anar al'exili degut a la proclamació de la Segona República al 1931. I va morir sense veure al tro d'Espanya el seu fill Juan, tot i que Franco i els nacionals havien vençut els republicans.

Juan Carlos I Com tots els altres, no va començar massa bé, exiliat primer i protegit pel dictador després, va dubtar fins la mort de Franco si amb la democràcia arribaria a ser rei. La transició li va donar l'oportunitat. Ha abdicat en el seu fill.

I ara què? Hi haurà un referendum? Preguntaran als espanyol quina forma de gobern volen? Si es fa una consulta, què sortirà? Acceptarà Felipe deixar el tro i permetre la Tercera República? En aquesta hi serà Catalunya?

Un futur molt incert per ell, per Espanya i per Catalunya.

Verba volant: Zitto

Una paraula que m'agrada molt dir en italià és zitto. La seva etimologia és onomatopèica, representa el so que fem en posar el dit davant la boca i deixar anar l'aire. Altres idiomes tenen paraules semblants com per exemple l'anglès shut up, l'alemany schweigen, l'espanyol chitón o el noruec hysj.

Es fa servir normalment com interjecció per fer callar algú que està moltestant, o per limitar la llibertat d'expressió (típica situació d'un mafiós que amenaça algú de no revelar res a la policia) o per transmetre un secret. La precedeix un imperatiu  poc habitual stai en lloc de stà. Be la forma stai és el present d'indicatiu, però té un ús imperatiu.

Dins l'expressió non sentire un zitto vol dir soroll. En aquest cas l'adjectiu es converteix en substantiu.

També tenim el ver zittire transitiu que abans era bastant poc freqüent, però que amb les noves tecnologies ha agafat embranzida. Representa a l'anglès  to mute i significa treure el so d'un dispositiu. Per exemple zittire il cellulare, il computer. (silenciar el mòbil, l'ordinador). També l'opció de silenciar o ocultar tweets quan per un temps no vols rebre un tipus de hashtags es diu zittire un tweet.

Fonèticament aquesta consonant italiana i de moltes altres llengues romàniques però que no té el castellà, m'encanta. Es pronuncia en totes les llengües del món gràcies a una paraula que ha esdevingut internacional pizza.

Sóc egoista

L'egoisme és un defecte. Però no és tan defecte com es pensa. En el fons, cal ser egoista a la vida. En cas de descomprensió de la cabina, ens recomanen que primer pensem en nosaltres, que ens posem la mascareta i respirem amb tranquil·litat, i només així podrem pensar en ajudar els altres, encara que  siguin nens indefensos o fins i tot si son els teus fills.

Primer jo i després els altres. Així ho veig i sé que és molt políticament incorrecte, però tinc les meves raons de pes:

A vegades no puc ajudar. Vull fer alguna cosa per tal que els altres estiguin bé, que se sentin millor o que solucionin llurs problemes, però l'únic que faig es complicar més les coses. Embolico les vides dels altres dient-los qué han de fer. Si no estic preparada, no puc posar-li la mascareta a ningú.

A vegades els altres no volen que els ajudi. La meva generositat no sempre serà ben rebuda. Puc molestar, puc incordiar amb la meva insistència. Cadascú que provi d'estar bé sol. No entro en jardins aliens a fer les coses com jo vull. La gent també se sap posar la mascareta sola.

A vegades no vull ajudar. No tinc ganes. Tampoc aquella persona m'ho valorarà. Si ho faig sempre és una obligació i perd totalment el sentit. Ajudar i ser generós és un acte de felicitat, no un càstig. Dins l'avió no estic obligada a posar-li la mascareta a tots els passatgers.

I es clar que és molt bonic, una gran virtut, pensar en els altres, donar-se generosament, col·laborar i ajudar, ser solidàri i bona persona. Però primer jo em miro per dins, he d'estar bé, he de construïr-me com a ser humà físicament i anímica. M'estimo i valoro. I després ja veurem.

La masovera se'n va a l'orient llunyà

He vist un video, d'aquests que t'envien per watsapp, d'un xinès que canta la cançó tradicional catalana:

O, lai la
la masovera, la masovera
O lai la
la masovera se'n va al mercat.

M'ha donat molta tendresa perque em recorda els meus alumnes d'aquest any. A la feina han començat a proliferar els orientals: xinesos, coreans, japonesos... I es troben amb un problema que en general no solen tenir els europeus, la fonètica.





Part de la gràcia del video radica en que el noi català que li està fent de model, tot i que te una fonètica impecable, o no se sap la cançó o no està dotat per la música i desafina escandalosament. Un altre tret simpátic és que el riure tant del català com del xinès els interromp en la cançó.

M'estic imaginant els companys de pis a la Vila Universitària de Bellaterra, o un tandem d'aquests que s'han fet per practicar al pis d'un o l'altre, el millor contacte entre civilitzacions, la millor intreculturalitat.

I per últim un apunt: el mercat. Dues paraules que associem: Xina i mercat. Made in Hong Kong. La nostra masovera de proximitat, la nostra catalana quilòmetre 0, ha decidit anar més enllà per portar la petita pobre, bruta, trista i dissortada pàtria fins l'orient llunyà.

Sisè any de runner

Com cada any aquí teniu totes les curses de la temporada 2013-2014. Aquest any he fet quatre taules en lloc d'una sola per veure les curses similars juntes. No he fet cap comparació amb anys anteriors per diverses raons: unes curses no les havia corregut mai, d'altres tenien distàncies diferents, d'altres no feia de llebre, etc... En total he corregut 12 curses, en quatre distàncies diferents. Marco en vermell les millors marques de la temporada i els ritmes més ràpids. He fet millor marca personal en mitja marató, i en 5km. En 10km no he pogut superar el 55:41 de Sant Antoni 2012, però m'he apropat.

Mitges maratons

Data	Ciutat	Cursa	Temps 5km	Temps 10km	Temps 21'097km	Ritme m/Km
26/01/14	Sevilla	Isla de la Cartuja	---	---	2:12:47	6'19
16/02/14	Barcelona	Mitja marató	29:44	59:21	2:10:47	6'12

 Curses 10km

Data	Ciutat	Cursa	5km	10km	m/Km
22/09/13	Molins de Rei	Cursa popular	---	1:00:37	6'03
26/10/13	Granollers	Tast de mitja	28:01	59:06	5'52
23/11/13	Barcelona	Jean Bouin	27:51	57:05	5'42
31/12/13	Barcelona	Cursa dels nassos	28:36	58:24	5'50
23/03/14	Badalona	BDN running	27:58	57:46	5'46
13/04/14	Barcelona	Cursa dels bombers	28:53	1:00:14	6'02
11/05/14	Barcelona	Cursa Dir Guàrdia Urbana	26:47	56:40	5'39

Curses de 5km

Data	Ciutat	Cursa	5km	m/Km
6/02/14	Granollers	Quart de mitja	26:57	5'23
26/04/14	Hospitalet	Cursa nocturna	26:51	5'22

Altres

Data	Ciutat	Cursa	6'7km	Funció	m/Km
10/11/13	Barcelona	Cursa de la dona	51:10	Llebre	7'38

I quins eren els reptes de final de temporada? 

REPTE                                                     ASSOLIMENT                                              
1. No veure més l'hora en 10km.                No He vist l'hora a Molins i a Bombers
2. No veure el 30 als 5km                          Sí   El meu pitjor temps 29:44
3. Fer dues mitges                                    Sí  Sevilla i  Barcelona
4. Fer una mitja a  02:15                           Sí i fins i tot per sota: 2:12 i 2:10

Tres de quatre, no està malament. A més el que no he assolit ha estat per pels, perquè en tots dos casos era 1:00

De cara a la temporada que ve, he decidit canviar de sistema. Ja no em posaré reptes generals, sinó que els reptes seran particulars de cada cursa. Per exemple, per la cursa de la Mercè intentaré fer 57 minuts i un 28 al pas pels 5km... i així succesivament a mida que em vagi apuntant a les curses.

I ara, treuré la bici, imflaré les rodes i sortiré a passejar una mica que la tinc arrovellada. I també sortiré a córrer com sempre, però només un parell de vegades per setmana i sense rellotge, només per sensacions.

La última de la temporada

No vaig  començar gaire bé al setembre amb Molins de Rei, incomplint a la primera cursa un dels meus objectius per la temporada (no superar mai l'hora), però puc dir que he acabat amb notable alt. Les darreres curses han estat exitoses fin aquesta última que he fet en un temps molt bo per a mi: 56:40, el més ràpid de la temporada en 10km i fent de nou una millor marca personal al pas pels 5km amb 26:47, tot i que no són resultats vàlids ja que la cursa és tota de baixada.

Només començar a córrer, m'he trobat bé i he tirat amb ganes. Al km 2 he vist l'Andhi. Hem anat plegats uns quilòmetres i després jo anava lleugerament darrera ell. A Glòries ens han tancat per obres i hem hagut de desviar-nos un xic. De tornada a la Diagonal ha passat la llebre del 55'. Quina il·lusió, volia dir que jo anava per davant i ja érem al km 6 o 7! He seguit tant la llebre com l'Andhi baixant per Diagonal a bon ritme, pensava que podia engaxar-me fins al final. Però cap al 8'5 m'ha adelantat i també he perdut la visió de l'Andhi. Ja hi era i he continuat més lenta pero encara molt concentrada amb el pas i la respiració.

A la recta final he tornat a veure'l, l'he vist entrar davant meu i he fet l'sprint, acabant no en 55 però en 56 la qual cosa és molt bona marca per a mi.

Després ens hem reunit amb el Per i l'Imma, contents i feliços.

Adeu sisè any de runner, ha estat un bon any! Fins setembre la Mercè. Aviat faré un resum de temporada i nous reptes per la següent.

Els enganys de la memòria

The Sense of and Ending

Julian Barnes

Com una onada que miraculosament i en contra de tota lògica remunta el riu, la memòria d'un home de 60 anys torna enrere, vida amunt fins als 20, fins els amics, l'amor i una desgràcia que van marcar la seva joventut.

Tony és un home tranquil. Ja ha fet la seva vida. No és que estigui per morir o que sigui molt vell, però ja no preveu canvis importants en el seu esdevenir quotidià. S'ha casat, s'ha divorciat, ha tingut una filla i nets, ha treballat i ara es dedica a ajudar de tant en tant en un hospital, encarregant-se de la biblioteca.

Ell creu, doncs, que està en pau amb la vida. Fins que un dia rep una herència peculiar: una important suma de diners, un diari i la carta de la mare d'una noia amb la qual havia tingut una relació amorosa als 20 anys. El diari no es troba entre els objectes i llavors Tony es dedica a recuperar-lo.

En aquesta recerca a contracorrent del temps, el protagonista descobreix que el passat no és com el recordava i que, sí, encara té molts comptes pendents amb la vida.

Vaig llegir aquest llibre fa dos anys. Em va agradar molt, però potser no el vaig entendre. És breu i es pot tornar a llegir una segona vegada quan ja saps com acaba. Llavors cada detall compta. I en aquesta segona lectura, he gaudit moltíssim més.

Ho dic amb orgull: he fet una bona cursa

Les perspectives no eren gaire bones. Primer no havia estat la meva millor setmana, amb el Per a Noruega i amb tensions i mal de cap. Cert que dilluns havia sortit a fer sèries una miqueta més llargues  que les que estic acostumada a fer. Però no havia pogut sortir més a entrenar.

Vam anar amb temps i aquest any en moto, per tal de no quedar-nos en un embús. Vam escalfar i em vaig despedir del Per perquè ell anava a la de 10 i jo a la de 5km. No plovia com havien anunciat i s'estava realment bé.

M'havia proposat fer tres quilòmetres a 5:20 i després -imaginant que ja no podria més- fer els darrers dos com pogués. Però, passat el tercer, em sentia molt fresca. Vivint el present, sense forçar més però mantenint el ritme, a veure quant resistia, vaig seguir tirant.

Ja cansada i a punt de començar a baixar ritme, veig el cartell de separació pels que corríem el 5km i ja només em quedava la recta final, vaig passar la meta a 26:51. I és millor marca personal!

En acabar vaig passar per les begudes i la fideuà comodíssimament sense fer gens de cua doncs els de 10km no havien arribat i dels de 5km no érem gaire encara. La fideuà acabava de sortir i estava molt bona. Vaig anar a la moto a canviar-me i vaig tornar a la meta per esperar al Per juntament amb els amics de Corredors.cat.

Orgullosa, sí, de la temporada (dues millors marques personals en 5km i dues en mitja) i de la cursa d'ahir particularment!

Voleu treballar com DIRECTORS D'OPERACIONS?

En aquest vídeo teniu les condicions:




Gràcies Erik, gràcies Pol....

Bombers, una cursa de 8+2 km

És la quarta vegada que corro la Cursa dels Bombers i és amb molt la meva pitjor marca. Les altres tres edicions (2010, 2011, 2012) la vaig fer en 58' i avui el meu temps ha estat de 1:00:14.

Recordo sempre tenir molta calor i que em costaven els darrers quilòmetres. Com veieu pel títol, això ha estat igualment així en aquesta edició.
Si jutgem pel resultat final ha estat una mala cursa. Però com passa en alguns partits de futbol o més sovint al tennis, el desenvolupament de l'event no ha estat tan dolent com el resultat.

Al pas per els km 2'5, 5 i 7'5 anava a 5'40 més o menys, no per fer millor marca però sí perfectament per fer un 57 o 58, tal i com havia fet els anys anteriors. En arribar al km 8 havia un avituallament d'aigua i he agafat una ampolla. Llavors he caminat, tenia set i calor i no pensava que perdria tant de temps (crec que no ha estat més de mig minut ??) Però en tornar a córrer s'acabat la cursa per a mi. Per molt que volia agafar ritme, ja no podia continuar igual. La baixada per Via Laietana ja no m'ha semblat baixada, quasi ho notava pla. I la recta final, sense que em mullessin els bombers (deien que no els hi quedava aigua, doncs si arriba a ser un incendi!) ha estat lenta, molt lenta.

Per cert lamentar que ha mort una persona per parada cardiorespiratoria al km 5.

Sortida pel riu

Ja em pensava que correria la Cursa de Bombers sense haver entrenat (el que es diu fer un "Speedy"), quan ahir per anulació d'una cita vaig poder sortir amb els runners de Can Mèlich.

I va ser molt maco, perquè vam anar "al riu". És una sortida que jo mai havia fet amb ells i no la coneixia de res.

Al riu?
Sí a fer sèries.
Quin riu?
Quin vols que sigui, el Llobregat
Però per on?

Jo ja patia, perquè quan vaig amb ells he d'anar per un camí conegut, sinó em deixen enrere i no sé per on han tirat. Deixem els cotxes a la Ciutat esportiva del Barça de Sant Joan Despí. Som un grupet (tots màquines) Per, Albert, Toni, Santi, Núria, Roger, Xavi.

Per arribar fins al riu anem escalfant, és un quilòmetre. Tu ens segueixes i després nosaltres fem les sèries en una recta i tu fas una volta trotant.

Com podeu imaginar el ritme d'escalfar tranquils d'aquesta gent no és el meu. I menys quan portava sense córrer més d'una setmana. Així que per arribar al riu ja anava per sobre del ritme que havia de fer trotant. Sort que la Núria i el Per m'anaven esperant.

La volta m'ha encantat, per camí de terra especial per passejar, córrer o anar en bici, rodejant horts i camps de conreu, passant per sota de les autopistes i les vies del tren. Un petit indret natural en mig de l'scalestric d'asfalt i ferro.

I sí, tenim un riu, el Llobregat, que passa per ben ben aprop de casa nostra. No per res la nostra comarca es diu "Baix Llobregat".

En acabar la meva primera volta, ja no els vaig veure a la recta on teòricament estaven fent les sèries. Vaig tornar a pasar i tampoc els veia. Començava a caure la llum del vespre i no em feia gràcia estar en un lloc solitari i fosc, així que vaig anar corrents cap on havíem deixat el cotxe. Allà me'ls vaig trobar que en buscaven.

I demà a disfrutar corrent de nou per Barcelona. No crec que pugui fer millor marca personal perquè diuen que farà calor i per falta de preparació adient. Però el que segur que passarà és que riurem i gaudirem d'omplir els carrers de la meva estimada ciutat. Un plaer.